(València, 1616 – Madrid, 1681)
Noble i jurista. Estudià dret a la universitat de Salamanca, on després hi ensenyà. Fou jutge i regent de la Reial Audiència de València, i ocupà alts càrrecs.
Enviat a Itàlia, hi assumí diverses missions de responsabilitat. Fou canceller de Milà i fiscal del tribunal suprem. El 1661 rebé el títol de marquès de Centelles.
És autor de diversos escrits de tema històric i jurídic.
(Xàtiva, Costera, 19 febrer 1734 – Madrid, 10 febrer 1820)
Prelat. Canonge de València (1759). Fou catedràtic i rector de la Universitat de València.
Bisbe d’Oriola (1797-1815), afavorí, a Alacant, la posada en marxa de la fàbrica de tabacs (1801), que ocupava més de 2.000 treballadors.
De tendència reaccionària, acompanyà Ferran VII de Borbó a Madrid, del qual era partidari fervent, i es traslladà a la cort (1815), on exercí diversos alts càrrecs eclesiàstics, com patriarca de les Índies i almoiner major del rei.
L’any 1817 Pius VII el nomenà cardenal.
(València, 4 novembre 1569 – Madrid, 28 juliol 1631)
Dramaturg i poeta en castellà. D’ascendència noble, menà una vida atzarosa i inquieta entre València, Nàpols i Madrid. Des del 1592, assistí, amb el nom de Secreto, a l’Acadèmia dels Nocturns de València, en la qual participà amb 25 poesies i 4 discursos.
Prengué part en les justes poètiques organitzades per Bernat Català de Valeriola (1600) i en les celebrades amb motiu de la canonització de Ramon de Penyafort (1602). Fou procurador general del duc de Gandia Carles de Borja-Centelles (1601-07) i capità de la fortalesa calabresa de Scigliano (1607-09).
El 1616, amb l’intent de fer reviure l’Acadèmia dels Nocturns, fundà a València l’Acadèmia dels Muntanyesos dels Parnàs, de la qual fou president. A partir del 1619, s’instal·là definitivament a Madrid sota la protecció del comte-duc d’Olivares.
Fou el capdavanter de l’escola dramàtica valenciana en llengua castellana, d’arrels classicistes, la qual s’incorporà plenament, gràcies a ell, a les noves fórmules de Lope de Vega, de qui fou defensor i amic.
La seva obra es basa en temes històrics i costumistes: Las mocedades del Cid (1618), inspirada en diversos romanços i base de Le Cid de Corneille; Las hazañas del Cid, El conde de Irlos, El conde Alarcos, La justicia en la piedad, Pagar en propia moneda, El narciso en su opinión, Los amores de Dido y Eneas, Don Quijote de la Mancha, La fuerza de la sangre.
(València, 21 gener 1766 – 28 juny 1808)
Novè comte de Castellar i onzè de la Vilanova, i baró d’Estivella i de Novetlè. Fill de Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu.
Recollí la successió de la línia troncal i fou també setè comte de Carlet. Fou l’avi d’:
Helena de Castellví i Shelly (València, 16 octubre 1821 – Madrid, 29 desembre 1863) Es casà amb l’infant d’Espanya Enric de Borbó, primer duc de Sevilla. La seva rebesnéta fou:
Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon (Madrid, 1867 – Barcelona, 22 maig 1949) Onzena comtessa de Carlet i tretzena del Castellar, títols que aportà, per matrimoni, als Armet de Barcelona i fou la darrera Castellví de la línia de Castellar.
(Madrid, 24 maig 1847 – 18 febrer 1905)
Comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Iniciador de la línia de la Vilanova.
Era l’oncle d’Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon i pare d’:
Enric de Castellví i Hortega de Medina (Burjassot, Horta, 1 juliol 1872 – 17 desembre 1936) Segon comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Rehabilità el marquesat de Làcon amb la grandesa d’Espanya.
(València, 20 desembre 1653 – Madrid, març 1722)
Noble, escriptor i erudit. Primer marquès de Vilatorques (1680). Fill de Basili de Castellví i de Ponç. Fou menino de Carles II.
Essent governador de la ciutat i del Regne de València féu processar i garrotar el bandoler -ex-frare augustinià- Pere Antoni Ribera, dit el Frare, i l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí l’excomunicà (juntament amb la resta del tribunal i la ciutat de València) i no aixecà la pena fins que Castellví fou multat i sotmès a una pública i humiliant pena corporal de mans del mateix arquebisbe. Fou lloctinent de Mallorca (1691-98) i membre del Consell d’Aragó.
Aplegà a València una biblioteca de més de 7.000 volums, mapes i esferes; solien reunir-s’hi Tomàs Vicent Tosca, Manuel Martí, Joan Baptista Corachán, Josep Manuel Minyana i Baltasar Íñigo. Ajudà Josep Rodrigues en la confecció de la seva Biblioteca valentina.
Publicà una Recopilación de los elogios fúnebres que se escribieron en la Academia de Valencia (1681), i deixà inèdits, en castellà, uns quants catàlegs dels governadors de València i de Mallorca, uns quants tractats de comèdies i en contra dels judaïtzants i algunes traduccions literàries del francès, a més de diverses poesies.
(Alcoi, Alcoià, 1929 – Madrid, 30 desembre 2011)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Conreà diverses tècniques, especialment la pintura a l’oli. Ha exposat individualment a Alcoi, València, Barcelona i París.
Com a muralista ha decorat, entre altres, el presbiteri de l’església arxiprestal de Santa Maria a Alcoi (1956) i la del Salvador a Cocentaina (1961).
Influït per l’estructura del cubisme, ha passat també per una etapa abstracta.
(València, 11 març 1900 – Madrid, 19 març 1987)
Economista i enginyer industrial. D’estudiant anà a residir a Madrid, on fou catedràtic de teoria econòmica a la universitat, i ha publicat Lecciones de teoría económica (1968).
És considerat un dels introductors de l’economia a la Península Ibèrica.
(València, 26 octubre 1916 – Madrid, 30 maig 2010)
Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres a València, fou catedràtic de geografia a Saragossa (1944), des d’on va introduir a Espanya la geografia aplicada i creà la primera llicenciatura espanyola en geografia separada de la història.
Catedràtic de geografia a la Universitat de Madrid, ha exercit el càrrec de vicedirector de l’Instituto de Estudios Pirenaicos, de l’Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC i el de director de l’Instituto de Geografía Aplicada del CSIC.
Va ésser director de la part geogràfica de les revistes “Pirineos” i “Geographica”, creada per ell a Saragossa. La seva labor pedagògica i metodològica quedà plasmada en l’escola geogràfica iniciada per ell a Saragossa.
Ha publicat La barraca de la Huerta de Valencia (1943), La vivienda y los núcleos de población rural en la Huerta de Valencia (1943), Geografía descriptiva (1979) i Población, desarrollo y calidad de vida (1984).
(Puebla de Montalbán, Castella, 1564 – Madrid, 2 febrer 1626)
Lloctinent de València (1605-15). Durant el seu govern tingué lloc l’expulsió dels moriscs del regne de València (decret del 22 setembre 1609); poc abans havia ordenat de fer un recompte detallat dels pobles del regne habitats per moriscs.
Dirigí les operacions d’embarcament (en tres mesos en sortiren més de 116.000); fins al començament del 1612 no aconseguí de resoldre del tot el problema plantejar pels petits nuclis, refugiats a la serra de Laguar i, sobretot, a la mola de Cortes.
Havia obtingut una excepció del sis per cent dels expulsats per tal de pal·liar el problema agrícola, però no fou mantinguda per la cort.
Dades dels Països Catalans 