(València, segle XVI – segle XVII)
Doctor en teologia i dret. Canonge de València i ardiaca de Morvedre, d’on percebia les primícies.
En aquesta darrera població fundà un pòsit de tipus castellà que descriví a Administració perpètua de cent cafissos de forment, per a que los pobres llauradors i hereters de la vila de Morvedre tinguen cada any forment per a sembrar ses terres, i heretats, sens pagar interès, ni creiximònia alguna (València, 1605).
Fou conegut també per Perandreu.
(Planes de la Baronia, Comtat, 1753 – 5 gener 1820)
Jurista. Estudià filosofia i dret a la Universitat de València. Exercí d’advocat de l’audiència de València fins que el 1780 es traslladà a Madrid. Mantingué amistat amb diversos erudits i literats.
El comte de Floridablanca li encarregà la traducció castellana de l’obra del seu germà Joan Andrés, que publicà amb el títol d’Origen, progresos y estado (1784). Es retirà posteriorment a València i el 1802 fou nomenat oïdor de l’audiència de Mallorca, càrrec al qual renuncià. Fou membre de l’Acadèmia de Florència.
Elegit diputat a les corts de Cadis (1811) es distingí per la seva ideologia absolutista. El 1813 es retirà de nou a la seva vila natal. Traduí, a més de la ja esmentada, diverses obres del seu germà.
(Fraga, Baix Cinca, 1570 – Sardenya, Itàlia, 1626)
Jurista. Va estudiar dret a l’Estudi General de Lleida.
Fou autor de treballs jurídics notables i assessor jurídic del justícia d’Aragó.
(Alacant, 10 febrer 1866 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1 juny 1951)
Jurista, historiador, pedagog i humanista. Fou professor de la Institución Libre de Enseñanza, director del diari republicà “La Justicia” i catedràtic d’Oviedo (1897) i de Madrid (1914). Fou nomenat per la Societat de Nacions magistrat del Tribunal Internacional de Justícia (1920-25).
Durant la guerra civil espanyola emigrà a França i després a Mèxic, on es dedicà a l’estudi de la legislació d’Índies i de les institucions jurídiques durant la colonització espanyola.
La seva obra més important és la Historia de España y de la civilización española (3 volums, 1901-06). En va escriure moltes altres, a més de nombrosos comentaris sobre problemes polítics i socials i qüestions de relacions internacionals.
(País Valencià, segle XIII)
Jurista, possiblement doctor per Bolonya. Conseller de Jaume I el Conqueridor (1268), primer comentarista dels Furs de València i defensor del dret indígena contra els partidaris de l’aplicació dels drets canònic i romà.
Autor de Notae super foris regni Valentiae i de Tractatus de contractu comandae, conservats en manuscrits.
(Fraga, Baix Cinca, segle XV – ?, 1523)
Jurista. Vice-canceller de la corona catalano-aragonesa. Regent del consell suprem d’Aragó, el 1507 anà a Roma com a ambaixador reial i el 1508 fou nomenat vice-canceller.
Serví Ferran II el Catòlic, però caigué en desgràcia (1515) i fou empresonat; el nou rei Carles I, però, el confirmà en el càrrec.
Els seus fills, Antoni i Jeroni Agustí i Albanell, exerciren una gran influència en la vida catalana del segle XVI.
Abú Abdal·là ibn Alí Alcama (Oriola, Baix Segura, segle XII – Almeria, Andalusia, 1147) Genealogista àrab.
Abú Abdal·là Muhammad ibn Ialaf Ismail al-Sadafi (València, 1036 – segle XI) Historiador àrab. Fou poeta i jurista de mèrit. Escriví una història de la ciutat. Li és atribuïda una relació de la primera conquesta de València pels cristians.
Abú Amir ibn Iannac (València, 1089 – 1152) Historiador àrab.
Abú Amir Utsman (Dénia, Marina Alta, segle XI – ?, segle XI) Escriptor àrab. Destacà com a teòleg.
Abú Bahr ibn Alatsi (Sagunt, Camp de Morvedre, 1048 – Còrdova, Andalusia, 1126) Escriptor àrab. Fou molt fecund.
Abú Djàffar al-Battí (València, segle XI – ? , 1095) Historiador.
Abú Iasaa ibn Dihia (València, 1150 – Egipte, 1235) Escriptor àrab. Viatjà per orient i ocupà alts càrrecs a Egipte.
Abú-l-Càsim ibn Ferro ibn Halaf ibn Ahmad (Xàtiva, Costera, segle XII – Egipte ?, segle XII) Poeta. Les seves composicions són de caràcter didàctic. Devers la meitat del segle XII residia al Caire, dedicat a l’ensenyament.
Abú-l-Husain ibn Djubair (València, 1145 – ?, 1217) Historiador.
Abú-l-Motref Ahmad al-Marzumi (Alzira, Ribera Alta, 1189 – ?, 1226) Escriptor àrab. Escriví una història dels almohades i una altra de Mallorca, un poema descriptiu de València i una col·lecció d’epístoles.
Abü-l-Mundir (Girona, segle XI – la Vila d’Eivissa, 1114) Convers cristià. Nomenat pel valí de Mallorca representant seu a Eivissa. El 1114 defensà la Vila d’Eivissa de l’atac de la flota catalano-pisana poc abans de la invasió de Mallorca, però morí en el setge.
Abü Muhammad al-Garnatï (Illes Balears, segle XII – Palma de Mallorca, 1229) Noble. Darrer cadi i imam de Mallorca. Governà pocs mesos. Morí en la defensa de la ciutat durant el setge de Jaume I el Conqueridor.
Abú Muhammad ibn Abí Nars (Illes Balears ?, 1029 – ?, 1095) Jurista àrab. Fou conegut també per al-Homaidi. Tingué fama de gran savi i deixà una producció extensa. Sojornà a Bagdad.
Abú Muhammad ibn Alcama (València, 1036 – ?, 1115) Historiador àrab.
Abú Talib al-Muntanabí (Alzira, Ribera Alta, segle XI – 1126) Historiador àrab.
Abú Zaid ibn Abd ar-Rahman ibn Muhammad ibn ats-Tsakar (València, 1062 – Fes, Marroc, 1128) Historiador àrab. S’establí a Fes, on es dedicà al comerç de llibres.
Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248) Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.
Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248) Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.
Abdal·la ibn Iaia (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182) Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.
Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193) Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215) Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.
Abdal·la Muhammad al-Mohaidi (Palma de Mallorca, 1029 – ?, 1095) Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.
Veure> Joan Pau Xetmar i de Sala (jurista català del segle XVII).
(Tàrrega, Urgell, segle XIV – 1353)
Jurista i eclesiàstic. Fou ardiaca major del capítol de Vic. Actuà entre els consellers d’Alfons III el Benigne.
Escriví glosses als Usatges.
