(Linyola, Pla d’Urgell, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial, localitzada al poble.
Fou integrat un quant temps a la baronia de Bellpuig, quan aquesta passà als Cardona d’Anglesola (1400).
Després en fou separat i, al segle XVIII, fou patrimoni dels comtes d’Altamira.
(Garrigues, segle XII – segle XIV)
Jurisdicció senyorial, centrada en el castell de la vila de Juneda.
Des del segle XII pertangué als Cervera, i passà, vers el 1356 als vescomtes de Vilamur, més tard als Anglesola, barons de Bellpuig, i finalment (1381) als comtes de Cardona.
Poble (429 m alt) i cap del municipi, situat al peu del Montmell. L’església parroquial és dedicada a sant Miquel.
Hi havia hagut la comanda de Juncosa, dels templers, originada, sembla, pel trasllat de la de les Gunyoles (Avinyonet del Penedès); el 1205 tenia preceptor propi.
A l’extinció dels templers (1312), restà unida novament a la comanda hospitalera de les Gunyoles.
(Catalunya, segle XI – )
Jurisdicció senyorial i extens patrimoni centrat en el castell de Jorba, al puig de la Guàrdia (Anoia), que del segle XI al XVI conservaren els descendents de Guerau de Jorba (1146-80), però després passà als Castellolí ja des de la primera meitat del segle XIV.
El 1444 la vengueren als Rajadell, i després passà als Ponts, als Salbà, marquesos de Vilanant, als Ponts-López de Mendoza, comtes de Robres, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar.
(Alpens, Osona / les Llosses, Ripollès)
(o la Guàrdia de les Llosses) Antic castell Comprenia els dos termes actuals, situat sota l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles.
És esmentat ja el 1017, dins el comtat de Besalú; el senyorejà la família Guàrdia o Saguàrdia, coneguda des del 1061. El 1270 n’era senyor Galceran (IV) de Pinós; els seus descendents prengueren el cognom Guàrdia i obtingueren el vescomtat de Canet i la baronia de la Guàrdia.
Una bona part del terme pertanyia al monestir de Ripoll i al de Sant Joan de les Abadesses; el de Ripoll comprà el 1363 a la corona el castell, que esdevingué a partir d’aleshores la part més important de l’abadiat, amb vuit parròquies de les quinze que tenia.
(Catalunya, segle XII)
Denominació que prengué l’antic vescomtat de Barcelona -de manera molt efímera- a partir del vescomte Berenguer de Saguàrdia, almenys des del 1159, pel fet de senyorejar el castell de la Guàrdia del Bruc (o de Montserrat).
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial, centrada al castell de Granollers de Rocacorba, concedida el 1379 a Pere Galceran de Cartellà i de Santvicenç, senyor de Cartellà.
Passà als Ardena de Sabastida, als Rocabruna i als Montoliu.
(Catalunya, segle IX – segle XI)
Jurisdicció del comtat de Girona. El primer vescomte en fou Guifre (vers 850).
Fins a Guiniguís, dit Mascaró (segle X), no es veu una línia successora clara. Dels cinc fills d’aquest, el succeí l’hereu Sunifred (982-1008), que fou el pare de Ramon (senyor de Lloret i ardiaca de Vic) i segurament de Guillem de Muntanyola, cap dels Montcada.
L’hereu en fou, però, Amat de Montsoriu (m v 1035), casat amb Sança. Tingueren dos fills, Sanç i Ermessenda, i aquesta es casà amb Guerau I de Cabrera; amb aquest matrimoni restaren units els casals de Girona i de Cabrera i s’inicià així una nova línia successòria derivada especialment dels Cabrera.
(Catalunya, segle IX – )
Jurisdicció senyorial centrada en el castell de Gelida que comprenia els llocs de Gelida i de Sant Llorenç d’Hortons.
Des del segle IX pertangué als Cervelló, els quals vers el 1297 la vengueren al rei; aquest la vengué als comtes de Pallars, i aquests (1345), als Arborea. El 1367 l’adquirí el ciutadà de Barcelona Berenguer Bertran, i a mitjan segle XVI passà per successió als Erill.
Després fou creat un indivís: una meitat passà als Perapertusa, als Bournonville i als Pinós, que el 1733 la vengueren als Dalmau, i l’altra meitat passà als Despalau, als Tord i als Marimon.
Castell i antic monestir, del sud-oest de la ciutat, a la dreta del Segre, damunt el turó testimoni anomenat puig de Gardeny (198 m alt), que domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. A la fi de l’actual carrer Major hi havia, a les muralles, el portal de Gardeny davant l’assoc o mercat sarraí.
El castell fou el centre de la comanda de Gardeny, dels templers, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions cedides a l’orde per Ramon Berenguer IV de Barcelona el 1149, com a compensació de l’ajuda rebuda a la conquesta de la ciutat, que perdurà fins el 1314; a l’extinció de l’orde Jaume II de Catalunya la cedí als hospitalers, que hi establiren un priorat, el qual perdurà fins el 1772. en època moderna fou convertit en un conjunt de casernes, i recentment ha estat restaurat.
Resten l’església de Santa Maria i un gran casal rectangular i massís, de pedra, ornat per una petita filera de mènsules sota una cornisa a l’extrem superior. L’església, del tipus templer cistercenc, és també molt austera; es destaca el portal de mig punt, àmpliament adovellat i emmarcat per una corniseta; té un gran absis llis i volta apuntada; l’únic ornament són dos grans capitells de tipus corinti i l’obertura de l’arc triomfal.
