(Igualada, Anoia, segle XX – París, França, 1978)
Anarco-sindicalista. Dirigent de la CNT d’Igualada, dirigí, a l’exili, diferents revistes, entre les quals “Umbral” (París 1962-70).
Autor dels llibres de memòries Vida sindicalista (1957) i De l’Anoia al Sena sense presa (1966) i, amb el pseudònim de Joan del Pi, d’Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947).
(Igualada, Anoia, 1914 – Montserrat, Bages, 12 març 2008)
Biblista i historiador. Monjo de Montserrat, estudià teologia a Friburg i a Salamanca i s’especialitzà a Jerusalem.
Ha escrit les biografies de l’abat Antoni Maria Marcet (1951), de Bonaventura Ubach (1962) i de Pere Tarrés (1973), i una monografia (El Sant Crist d’Igualada, 1965). També ha escrit la guia Pelegrins de la Paraula a Terra Santa (1982).
(Igualada, Anoia, 13 març 1951 – 5 gener 2022)
Polític i escriptor. Llicenciat en dret, ha tingut diversos càrrecs públics, entre els quals regidor municipal, president de la Diputació Provincial de Barcelona, que traslladà del palau de la Generalitat de Catalunya a un nou estatge i on impulsà una gran transformació, i vice-president de Parlament de Catalunya.
Assagista i narrador, ha publicat Pels camins de la història d’Igualada, Materials d’obra, El cor de l’espiral i Capsa de records.
(Igualada, Anoia, 1817 – Barcelona, 1872)
Metge. Fou catedràtic de les facultats de València (1848), Granada (1850) i Barcelona (1862).
Publicà un Tratado de terapéutica general (1862) i uns Prolegómenos clínicos de clínica médica, editats pòstumament (1874).
(Igualada, Anoia, 8 setembre 1915 – Barcelona, 10 gener 1965)
Poeta en castellà. Escolapi.
És autor de Mi soledad sonora (1941), Navidad (1943), Arpa en éxtasis (1945), Tan herida de adioses (1961).
Ha conreat, esporàdicament, poesia en català.
(Igualada, Anoia, 1901 – 1980)
Cineasta amateur. Fou autor d’una sèrie de cintes breus basades a voltes en texts literaris d’altres col·laboradors i de cintes argumentals de caire humorístic, a més d’una comèdia (Cupido, 1945) i d’un drama (La cita, 1948) ambdós codirigits amb A. Moncunill.
Entre els seus títols cal destacar El caballero de la rosa (1935), Fiesta del aspirantado y benjaminas (1943), La caja de cerillas (1944), etc realitzats gairebé sempre amb la col·laboració d’altres cineastes.
El 1952 corealitzà amb Josep M. Lladó el seu darrer film, El campió, títol molt destacat de la cinematografia amateur dels Països Catalans i que guanyà el Gran Premi d’Honor al Festival de Cannes.
(Igualada, Anoia, 2 abril 1876 – 29 novembre 1959)
Historiador i folklorista.
Arxiver municipal d’Igualada, fou vice-president del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada i corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Publicà: Efemèrides igualadines (1904), Monografia del culte dels igualadins a la Mare de Déu (1920), Vocabulari de l’ofici d’adobar pells (1932), Biografia de sor Rita Mercader (1935) i la transcripció del Llibre de la Mostassaferia d’Igualada (1954).
(Igualada, Anoia, 1904 – 1978)
Cronista oficial d’Igualada des del 1952.
Ha publicat biografies d’artistes i personalitats igualadines i treballs històrics, com Història i llegenda de les Batalles del Bruc (1968). Altres publicacions seves són La verdad sobre la vida y la tragedia de Verdaguer (1971) i l’obra pòstuma Història de la prostitució, la bruixeria i els mals costums a Igualada (1980).
Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Igualada, Anoia, 29 desembre 1874 – Barcelona, 11 abril 1942)
Dibuixant i pintor. Estudià a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on fou deixeble d’Antoni Caba.
Fou pensionat a París on visqué amb Salvador Alarma (1892-95). Com a il·lustrador (revista “Album Salón”, 1898-1904) es féu ressó de l’estil modernista d’A. Mucha.
Establert novament a París i també a Tolosa de Llenguadoc, es dedicà al cartellisme, gènere en el qual excel·lí.
Com a pintor conreà un realisme anecdòtic que sovint cau en el pompiérisme.
(Igualada, Anoia, 5 agost 1858 – Barcelona, 22 gener 1922)
Escultor. Format a l’Escola de Llotja i a París.
Conreà un realisme anecdòtic amb una certa preferència pels temes animalístics (Epilog, 1908; Cérvol atacat per una àguila, 1894, Museu d’Art Modern de Barcelona) i la monumentalitat (General Lasarte, a Ipique, Perú).
Dades dels Països Catalans 