Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Puig i Oliver, Lluís Maria de

Deixa un comentari

(Bàscara, Alt Empordà, 29 juliol 1945 – Girona, 12 desembre 2012)

Polític i historiador. Llicenciat en història. Realitzà estudis de doctorat a la Sorbona. Fou professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, i a la Universitat de Girona.

Compaginà la tasca acadèmica amb la política. Procedent de Convergència Socialista de Catalunya, fou un dels fundadors del Partit dels Socialistes de Catalunya, i el 1977 fou elegit secretari d’aquest partit a les comarques gironines i, el 1979, diputat al Congrés, càrrec per al qual fou reelegit ininterrompudament fins el 2004.

Des de 1996 fins al 2004 fou coordinador d’afers internacionals del Grup Socialista. Dins del Consell d’Europa, des del 1983 fou membre de l’Assemblea de Parlamentaris d’aquest organisme, i del 2008 al 2010 en fou president. Fou també membre de la Unió Europea Occidental, l’assemblea de la qual presidí del 1997 al 2000. Tingué una activa participació en l’elaboració de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (1992).

Formà part de l’executiva del PSC del 1986 al 2000, i en el congrés del juny d’aquest any fou elegit president del consell nacional del partit. El 2004 fou elegit senador per Girona, càrrec que ocupà fins el 2011.

Publicà més de 150 articles i una quinzena de llibres sobre temes d’història contemporània de Catalunya, entre els quals Girona francesa, 1812-1814: l’anexió de Catalunya a França i el domini napoleònic a Girona (1976), Carles Rahola un ciutadà de Catalunya (1979), Tomàs Puig: catalanisme i afrancesament (1985) i La Constitució de Batlle i Jover: un projecte català a les Corts de Cadis (2007).

Són també remarcables els seus llibres sobre la construcció i la identitat europees: La Contribution de la civilisation islamique a la culture européene (1992), Historia de la Unidad Europea (1994), Les Llengües minoritàries d’Europa: estat de la qüestió (1998), El rapto de Europa (2000), Europa contra la guerra: Europa como instrumento de paz en un mundo mutipolar (2002).

Fou un dels impulsors de la Fundació Ernest Lluch, en constituir-se la qual (2002) fou nomenat vicepresident i, des del mar/2012, president.

Puig i Cadafalch, Josep

45 Respostes

(Mataró, Maresme, 17 octubre 1867 – Barcelona, 23 desembre 1956)

Arquitecte, historiador de l’art i polític. Estudiant encara, ingressà (1887) al Centre Escolar Catalanista, i formà part del grup de la Renaixença (socialment conservador i culturalista respecte a la qüestió catalana). En acabar la carrera d’arquitecte (1891) es posà a treballar a Mataró, on manifestà la gran capacitat de treball i d’organització que havia de caracteritzar tota la seva tasca posterior.

Professor, més tard, de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (càtedres d’hidràulica i de resistència de materials), s’instal·là a la capital catalana, on desenvolupà àmpliament les seves grans condicions d’arquitecte i d’home públic.

Fou cofundador de “La Veu de Catalunya”, on col·laborà amb articles polítics molt polèmics referents als problemes catalans. Cal considerar-lo, també, com un dels membres importants de la Lliga Regionalista de Catalunya (després Lliga Catalana).

Propugnador de l’autonomia de Catalunya, fou elegit regidor de Barcelona el 1902 i diputat a corts per Barcelona el 1907, llavors del moviment de Solidaritat Catalana. Posteriorment fou diputat provincial per Barcelona i, constituïda la Mancomunitat de Catalunya (1914), en fou, també, diputat.

El 1917, mort Prat de la Riba, succeí aquest com a president de la Mancomunitat; acomplí la tasca iniciada pel seu predecessor i la intensificà encara creant més escoles i institucions culturals (fundació de la Junta de Museus, creació dels museus del parc de la Ciutadella, foment de les excavacions d’Empúries, etc). Econòmicament, la seva política s’orientà cap a la construcció de vies de comunicació i al millorament de l’explotació agrària catalana.

El 1923 prestà suport al cop d’estat de Primo de Rivera, ja que creia en la possibilitat d’obtenir amb la dictadura les aspiracions autonòmiques no assolides mitjançant el règim parlamentari. S’autosancionà en adonar-se del seu error; es retirà de la política i es dedicà gairebé exclusivament a les tasques d’arquitecte i d’historiador de l’art català.

Deixeble de Domènech i Montaner, és considerat l’últim dels arquitectes modernistes i el primer representant de l’arquitectura noucentista. La seva obra se sol dividir en tres etapes distintes, que responen a les necessitats de l’evolució de la vida i la societat barcelonines.

La primera, anomenada època rosa, pren com a símbol la casa pairal aristocràtica catalana i cerca inspiració en els models germànics: casa Martí (1896), casa Ametller (1900), que, a més de palesar el gust per l’artesania popular, presenta una façana escalonada de sabor nòrdic, casa Macaya (1901) i la cèlebre casa Terrades (o casa de les Punxes, 1905).

La segona etapa, època blanca (1905-14), correspon als gustos d’una nova elit burgesa, pràctica i ordenada, i la seva arquitectura té certs components de la Sezession austríaca: casa Trinxet, casa Muntades, casa Company.

La tercera etapa, o època groga, correspon a la nova mentalitat capitalista, a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, de la qual fou primer arquitecte. És caracteritza pel monumentalisme i el color groc de la façanes a imitació de la Roma imperial. En els seus edificis per a l’Exposició, emprà una rara mescla d’elements jònics i romans conjuminats amb el tipisme andalús i valencià, que donà com a resultat un preciosisme barroc.

Admirador de l’energia nord-americana, és autor del primer intent d’assimilació de l’arquitectura nord-americana a Catalunya (inspirant-se en Sullivan), posat de manifest en la casa Pich, de Barcelona. Cal esmentar també, com a construcció típica d’una concepció intimista de l’arquitectura i de la decoració interior, la seva casa d’Argentona.

Com a historiador de l’art, és autor, amb la col·laboració de J. Godoy i Antoni de Falguera, de L’arquitectura romànica a Catalunya (premi Martorell 1907), obra publicada en tres volums, des del 1909 al 1918, que és considerada com un dels treballs més fonamentals sobre el tema. Altres estudis importants són Estudi d’arqueologia arquitectònica sobre el sepulcre romà de Favara (1892), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930), El problema de la transformació de la catedral del Nord importada a Catalunya, Les excavacions d’Empúries, Arqueologia grega i romana (1931), en col·laboració amb E. Serra i Ràfols, i L’escultura romànica a Catalunya (1949).

Del 1942 fins a la seva mort fou president de l’Institut d’Estudis Catalans.

Pons i Guri, Josep Maria

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 16 juny 1909 – 23 desembre 2005)

Jurista i historiador. Doctor en dret i especialista en arxivística, història del dret i del règim feudosenyorial. Fou alcalde d’Arenys de Mar i diputat provincial. Funda i dirigí (des del 1934) l’Arxiu Històric i el Museu Fidel Fita, d’Arenys, i les “Circulars” publicades per aquest Museu.

Actiu participant en congressos d’història i arxivística, ha publicat Ordinacions i capítols del vescomtat de Cabrera (1935), Noticia de artistas arenyenses del siglo XVIII (1946), Constitucions i altres drets de Catalunya (1952), Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV (1965), Llibre de la Universitat de la Vila de Blanes (1969), La successió de Guillem Umbert de Brasella (1974), Entre l’emfiteusi i el feudalisme (1982) i Actas de las Cortes Generales de la Corona de Aragón de 1362-63 (1982).

Vives i Gatell, Josep

1 Resposta

(Vilabella, Alt Camp, 11 gener 1888 – Barcelona, 12 juny 1978)

Sacerdot, historiador, bibliògraf, liturgista i epigrafista. Doctor en filosofia i lletres i llicenciat en dret i en teologia, matèries que estudià en diverses universitats europees. Féu viatges científics constants per Europa i l’Àfrica del nord. Fou doctor honoris causa per Friburg de Brisgòvia (1950), Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1943), presidí des del 1943 la delegació a Barcelona del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Fou president de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics des del 1970.

Els seus múltiples treballs d’investigació i repertoris erudits el feren conèixer arreu del món científic. A partir de la tesi doctoral sobre Joan Ferrandis d’Herèdia, gran mestre de Rodes (1927), i de treballs metodològics i bibliogràfics, es dedicà sobretot a la publicació de las Inscripciones de la España romana y visigoda (1924 i 1969).

Fou fundador, amb Heinrich Finke, de les “Spanische Forschungen der Gürresgesellschaft”, i més tard dels “Monumenta Hispaniae Sacra”, on publicà, sobretot, l’oracional visigòtic de Tarragona (Oracional visigótico, 1946) i, amb L. Brou, l’Antifonario visigótico mosárabe de la catedral de León (1959), així com els texts conciliars visigòtics (1963), amb T. Marín i G. Martínez.

Dirigí, des de l’any 1927, la revista “Analecta Sacra Tarraconensia”, a la qual afegí la Bibliografia hispánica de ciencias histórico-eclesiàsticas (1925-52). Des del 1948 dirigí també “Hispania Sacra”, on publicà especialment articles d’hagiografia. Havia dirigit encara “Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús”. Cal no oblidar la seva col·laboració a Bibliografia de llengua i literatura catalana de R. Aramon i Serra, que féu eixir del 1929 al 1931.

Pijoan i Soteras, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 22 agost 1881 – Lausana, Suïssa, 16 juny 1963)

Historiador, poeta, assagista i tractadista d’art. Acabats els estudis d’arquitectura, aviat col·laborà, sobre els temes que havien d’ésser la seva especialitat, en les publicacions “Pèl & Ploma” i “Catalunya”. El 1905 publicà el llibre de poemes El Cançoner. Intervingué en la creació de l’Academia Española de Roma i fou un dels fundadors, sota la iniciativa de Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Era membre de la Junta de Museus de Barcelona i participà en l’organització dels Estudis Universitaris Catalans. Va ésser un dels primers a revalorar el romànic català, l’estudi sobre el qual titulat Les pintures murals catalanes forma part del Monumenta Cataloniae.

D’Itàlia, on treballava en un moment donat sobre temes d’art i on, a Roma, havia descobert el Llibre de Sancta Maria de Ramon Llull, que estudià i publicà, anà a Toronto (Canadà), on es dedicà a l’arquitectura i a empreses de construcció. Posteriorment passà al Pomona College, de Los Angeles (EUA), on fou professor d’història universal i història de l’art. A Ginebra formà part de la Secció d’Assumptes Culturals de la Societat de Nacions.

A més de nombroses conferències fetes en moltes institucions mundials de primer ordre, va escriure El meu don Joan Maragall, Mi don Francisco Giner i grans obres de síntesi, com Historia del Arte (3 volums), Historia del Mundo (5 volums) i Summa Artis (el vintè volum quedà inacabat). Són també nombrosos els articles escrits sobre arqueologia i arquitectura.

Picanyol i Pla, Llogari

Deixa un comentari

(Moià, Bages, 31 març 1896 – Sabadell, Vallès Occidental, 3 setembre 1968)

Arxiver i historiador. Escolapi ordenat el 1918, fou procurador general de l’orde a Roma durant vuit anys. Cridat a Roma, fou arxiver i cronista de l’orde (1932-58), fundà i dirigí les revistes “Ephemerides Calasanctianae” (1932-58), “Rassegna di storia e bibliografia scolapica” (1937-58), “Archivium Sch. P.” (1936-55), on publicà molts articles d’història de l’orde, molts dels quals referents a Catalunya.

Autor de més de cinc-cents títols, entre els quals nou volums de l’Epistolario di S. Giuseppe Calasanzio (1949-56) i moltes obres específicament escolàpies. Una forta polèmica dintre de l’orde el féu dimitir i retornar a Catalunya, on fundà, dirigí i fou quasi l’únic redactor de les revistres trimestrals “Sabadellum” (1960-68) i “Modilianum” (1960-67), gairebé exclussivament en català, sobre temes monogràfics locals i comarcals. És autor també d’una petita monografia de Moià (1958).

Pericot i Garcia, Lluís

17 Respostes

(Girona, 2 setembre 1899 – Barcelona, 12 octubre 1978)

Prehistoriador. Catedràtic a les universitats de Santiago de Compostela (1925), València (1927) i Barcelona (1933). Com a col·laborador del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans i com a sotsdirector del Servei d’Investigacions Prehistòriques de la diputació provincial de València, féu excavacions a l’Empordà (especialment a Torroella de Montgrí), al poblat ibèric de la Bastida (Moixent) i a la cova del Parpalló (Gandia).

Cal esmentar-ne les obres La col·lecció prehistòrica del Museu de Girona, La Cueva del Parpalló (1942), Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica (1950), Historia de Marruecos. I, Prehistòria (1953), América indígena (1962), etc. A més, col·laborà regularment en els anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans, en el “Butlletí de l’Associació Catalana d’Antropologia” i en l'”Archivo de Prehistoria Levantina”.

Pella i Forgas, Josep

8 Respostes

(Begur, Baix Empordà, 11 febrer 1852 – Barcelona, 9 octubre 1918)

Historiador, jurista i polític. Germà de Pere. Fou un dels fundadors de la societat catalanista La Jove Catalunya (1870) i un dels redactors del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII de Borbó (1885).

Erudit de la Renaixença, fundà el periòdic “La Gramalla” (1870), i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

El 1901 fou elegit entre els regionalistes a les eleccions municipals i el 1906 fou elegit president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. Intercedí per l’ensenyament del català i de la història catalana a les escoles subvencionades pel municipi, i fou un dels que iniciaren els estudis històrico-científics elaborats amb una crítica depurada.

Entre les seves nombroses obres es destaquen una història comarcal, Historia del Ampurdán (1883), i importants estudis referents a la història de les institucions catalanes, sovint en col·laboració amb Josep Coroleu, com Les Corts Catalanes (1876) i Los fueros de Cataluña (1916-19) en 4 volums.

Fou el pare de l’advocat Ramon Pella i Tort.

Pagès i Blanch, Pelai

Deixa un comentari

(Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 24 novembre 1949 – )

Historiador. Professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona. Especialitzat en temes de moviment obrer, principalment en els anys de la II República i la Guerra Civil Espanyola.

Entre els seus treballs destaquen Andreu Nin: su evolución política (1911-1937) (1975), El movimiento trotskista en España (1930-1935) (1977), Historia del Partido Comunista de España (1920-1930) (1978), Introducción a la historia (1983), La Guerra Civil Espanyola a Catalunya (1936-1939) (1987), La presó model de Barcelona. Història d’un centre penitenciari en temps de guerra (1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (2000, juntament amb Maria Teresa Martínez Sas), Història del moviment obrer als Països Catalans (2001), Franquisme i repressió: la repressió franquista als Països Catalans, 1939-1975 (2004) i La Comissió de la Indústria de Guerra de Catalunya (1936-1938) (2008).

Oliver i Tolrà, Miquel dels Sants

18 Respostes

(Campanet, Mallorca, 4 maig 1864 – Barcelona, 9 gener 1920)

Ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta. Com molts altres escriptors de les Illes, estudià dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els moviments culturals de Catalunya. Dedicat al periodisme, dirigí a Palma de Mallorca “La Almudaina” i col·laborà a d’altres publicacions.

De nou a Barcelona l’any 1904, dirigí el “Diario de Barcelona” (1904-06) i tot seguit “La Vanguardia”, periòdic que convertí en un dels diaris de més difusió a la Península i que continuà dirigint fins a la seva mort i al qual donà un nou estil de periodisme i una orientació regeneracionista i matisadament regionalista. Col·laborà també a “La Ilustració Catalana” i fou membre del grup fundador de l’Institut d’Estudis Catalans.

La seva obra de creació abraça la narració i la poesia. La poesia enllaça amb la poesia romàntica de la generació floralesca tot acceptant de ple les idees proposades pel modernisme. La seva obra poètica quedà recollida en el volum Poesies (1910). Escriptor de l’escola mallorquina, te més importància la seva prosa costumista, que havia anat publicant al setmanari “La Roqueta”; la seva obra més remarcable dins aquest gènere és L’hostal de la Bolla (1903).

Amb un concepte d’historiador local deixà, entre d’altres, dos llibres coneguts: Mallorca durante la primera revolución (1808-1814) (1901) i Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1914). Autor, també, de La literatura en Mallorca (1903) i dels sis volums d’articles Hojas del Sábado (1918-20), model de periodisme. S’han recollit pòstumament d’altres textos dispersos que confirmen la seva línia conservadora i pactista: La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975).