Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Rubió i Lluch, Antoni

19 Respostes

(Valladolid, Castella, 26 juliol 1856 – Barcelona, 9 juny 1937)

Professor, historiador i home de lletres. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Catedràtic de literatura a Oviedo i Barcelona (1885), fou després professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans (1904), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic de la Real Academia Española per Catalunya en el moment en què es volgué donar entrada en aquesta institució a les llengües regionals.

La seva tesi doctoral (1878) versà sobre Anacreont, i del grec clàssic passà a l’estudi del grec modern, del qual publicà diverses traduccions al català (Loukis Laras) i al castellà (Novelas griegas, 1893). Gran part de la seva activitat científica la dedicà a l’estudi de l’expedició de catalans i aragonesos a Grècia, i la renovà amb les investigacions que féu als arxius de Barcelona i Itàlia.

Sistematitzà l’estudi de la literatura catalana (Sumario de la Historia de la literatura española, 1901), oferí àmplies visions de conjunt dels seus períodes més importants (Discurso inaugural universitario, 1901; El Renacimiento clásico; Joan I humanista; La escuela histórica catalana medieval, 1908-21, 2 volums) i formà a les seves càtedres una escola d’erudits.

Publicà articles literaris a revistes americanes, articles que seleccionà al volum Estudios Hispano-americanos, 1889-1922 (1922).

Les primeres monografies sobre l’expedició a Orient les publicà a l’Acadèmia de Bones Lletres: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1883); Los navarros en Grecia y el ducado catalán en Atenas (1886); les més importants foren publicades als Anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans: La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria a la de Frederic III de Sicília (1370-1377) (1914), entre d’altres.

Abans de morir, acabà la impressió del Diplomatari de l’Orient Català (pòstum, 1947).

Rovira i Virgili, Antoni

23 Respostes

(Tarragona, 26 novembre 1882 – Perpinyà, 5 desembre 1949)

Escriptor, historiador i polític. Fou un dels principals representants de l’esquerra catalanista en la política activa i, principalment, en el periodisme polític. Evolucionà del federalisme al catalanisme d’esquerra i participà en la vida política afiliat a petits partits de tendències republicanes i catalanistes organitzats durant les dues primeres dècades del segle XX.

Qué és Catalunya? Que ho sàpiga bé tothom, que ho sàpiguen bé els catalans mateixos. Geogràficament, és una terra. Històricament, és un idioma. Espiritualment, és una cultura. Biològicament és una nació. (Antoni Rovira i Virgili)

Més endavant intervingué, arran de la Conferència Nacional Catalana, en la fundació d’Acció Catalana, fundà Acció Republicana i el Partit Catalanista Republicà (fusió dels dos partits esmentats) fins que, l’any 1931, ingressà a l’Esquerra Republicana de Catalunya.

Col·laborà en els principals periòdics esquerrans (“El Poble Català”, “La Publicitat”, “La Humanitat”) i fundà i dirigí la ”Revista de Catalunya” i “La Nau”.

Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1932), durant la guerra civil espanyola fou vicepresident del Parlament (1938) i, acabada la guerra, el presidí i formà part del govern català a l’exili.

Com a historiador publicà nombroses obres, en les quals reflecteix la seva ideologia: Història dels moviments nacionalistes (1912-14), El nacionalisme català (1916-17), La crisi del règim (1918), Història nacional de Catalunya (1922-34), Catalunya i la República (1931), Resum d’història del catalanisme (1936), Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940) i Viatge a la URSS, publicat a “La Humanitat”, “Meridià” i “Revista de Catalunya” en articles que foren aplegats en un volum l’any 1968.

Els homes poden caure. Les terres poden ésser envaïdes. Les institucions polítiques poden canviar. Però quan veiem aplegat el nostre poble i comprovem que és un poble amb unitat i amb personalitat -es a dir, una nació- comprenem que és indestructible, i que la seva voluntat persistent el durà al triomf definitiu. (Antoni Rovira i Virgili, a La Humanitat, el 7/oct/1936)

Publicà també diversos treballs sobre dret polític i altres matèries: El nacionalisme (1916), reeditat amb uns curts afegits i alguns retocs, sota el títol d’El principi de les nacionalitats (1932), Nacionalisme i federalisme (1917), El nacionalismo catalán (1917), La Constitució interior de Catalunya (1932), Els sistemes electorals (1932) i Els corrents ideològics de la Renaixença Catalana (1966).

Cultivà també la literatura amb una prosa amarada de bellesa estilística; publicà Nova vida (1905), el recull de narracions Episodis (1909) i, a més, un llibre de poemes, La collita tardana (1947).

Dedicat també al periodisme, recollí els seus articles a Teatre de la natura (1928) i a Quinze articles (1938), que guanyà el premi de periodisme Valentí Almirall.

Finalment, en el camp de la lexicografia, escriví un Diccionari català-castellà, castellà-català (1913).

Catalunya ha estat feta en deu segles, i no la podran desfer en dies, en mesos ni en anys. (Antoni Rovira i Virgili, a La Humanitat -gener 1939-)

Pòstumament, li foren publicades diverses obres: Teatre de la ciutat (1963), Prat de la Riba (1968), Siluetes de catalans (1969), on els seus records i les seves experiències adquireixen, a més del valor històric, caràcter literari (aparegueren de primer a la “Revista de Catalunya”), i 49 articles (1970), aplec de textos publicats en diaris i revistes.

L’any 1991 es creà a Tarragona la Universitat Rovira i Virgili.

Rocamora i Vidal, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1892 – 6 febrer 1976)

Col·leccionista, pintor i historiador. Es formà a Llotja amb Feliu Mestres. Guanyà la medalla d’or del concurs Masriera el 1929, any en què exposà per primer cop a La Pinacoteca. Adscrit al Saló de Barcelona, des dels anys 1930 féu exposicions individuals d’obres d’un realisme vist amb sensibilitat i lirisme.

Reuní una importantíssima col·lecció d’indumentària, exposada al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona el 1933, i donada en part, el 1969, al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona. Contribuí a la revaloració del carrer de Montcada.

Publicà Un siglo de modas barcelonesas (1750-1850) (1944), Historia de la navegación aérea en Barcelona (1948), La mode en Espagne au XVIe siècle (1955) i Fernando Sor (1778-1839) (1957), entre altres obres.

Riquer i Permanyer, Borja de

1 Resposta

(Barcelona, 1945 – )

Historiador. Fill de Martí de Riquer i Morera. Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1969, especialista en la Restauració i en els inicis del catalanisme polític.

D’entre l’obra que ha publicat destaca la seva tesi doctoral, Lliga Regionalista; la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904) (1977), així com Nacionalistes i regionalistes (1979), El franquisme i la transició democràtica, 1939-1988 (volum VII de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, escrit en col·laboració amb Joan Baptista Culla, i L’últim Cambó (1996).

Ha estat director de l’obra Història, Política, Societat i Cultural dels Països Catalans (12 volums, 1995-99).

El 2017 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Riera i Melis, Antoni

Deixa un comentari

(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1 desembre 1944 – )

Historiador. Especialista en història medieval. Estudià a la Universitat de Barcelona.

Els seus primers treballs foren dedicats a la relació entre el comerç i l’economia (La Corona de Aragón y el reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV, 1986), tema al qual ha continuat dedicant estudis posteriors, com el capítol Activitats econòmiques que, juntament amb Gaspar Feliu, escriví per al volum III de la Història de Barcelona (1992).

L’altre camp de les seves investigacions ha estat la història social, principalment les reaccions multitudinàries enfront els terratrèmols en la societat medieval: Fuentes y metodología para el estudio de las reacciones sociales frente a los seismos medievales en Cataluña (1987) i, en col·laboració amb altres autors, El terratrèmol de 1373 al Pirineu: efectes a Espanya i França (1994); a més, participà en un equip de la Unió Europea sobre sismicitat històrica entre el 1990 i el 1994.

També ha fet estudis d’investigació social sobre l’alimentació, entesa com a mecanisme de poder, com Société féodale et alimentation XII-XIII, i ha participat en l’obra europea més ambiciosa en aquest camp, la Histoire de l’alimentation (1996), publicada en cinc llengües.

Reparaz i Ruiz, Gonçal de

1 Resposta

(Sèvres, Illa de França, 15 gener 1901 – Lima, Perú, 1984)

Geògraf i historiador. Fill de Gonzalo de Reparaz Rodríguez. Des de 1922, residí a Barcelona, on s’integrà en la investigació a les escoles de geografia i d’història catalanes. Fou professor de l’Escola de Ciències Socials (1928-38) i de l’Escola Superior de Nàutica (1934-38).

Seguí la tradició paterna en la investigació històrica de tema geogràfic; de manera especial l’escola cartogràfica catalana baix-medieval. Dins d’aquesta etapa i temàtica, cal esmentar diverses obres: Història dels descobriments geogràfics (1927-28), La época de los grandes descubrimientos españoles y portugueses (1931), Catalunya a les mars (1930), Mestre Jácome de Malhorca, cartógrafo do Infante (1930) i la seva tesi doctoral, que defensaria el 1940 a la Universitat de Tolosa, Histoire de la géographie de l’Espagne, on demostra la importància de la cartografia catalana pel que fa als descobriments marítims ulteriors.

Ha estat un dels impulsors de la geografia moderna catalana, des del Centre Excursionista de Catalunya i la Societat Catalana de Geografia, que contribuí a fundar l’any 1935. En aquest camp publicà La plana de Vic (1928), sota el mestratge de Pau Vila; el primer volum d’una Geografia general de Catalunya (1936) i un Essai sur l’hydrologie des cours d’eau catalans (1938). També és autor de la part geogràfica de l’obra España. La tierra. El hombre. El arte (1937).

En acabar el conflicte de la guerra civil, el 1939, s’exilià a França. Es doctorà a Tolosa, i publicà treballs a revistes franceses sobre cartografia mallorquina i sobre geografia i astronomia a la corona catalano-aragonesa fins al segle XIV.

El 1951 se n’anà a Amèrica i s’establí al Perú, on treballà com a funcionari de la UNESCO, fins la seva jubilació (1960). En aquest país dugué a terme una investigació sobre hidrologia fluvial costanera i sobre el cañón del Colca. Entre altres treballs, col·laborà en la redacció de guies turístiques del Perú.

Cal remarcar la seva investigació sobre l’activitat econòmica dels jueus al Perú durant el període colonial, i fruit d’aquest treball és l’obra Os portugueses no vice-reinado do Peru (séculos XVI e XVII).

Recasens i Comes, Josep Maria

Deixa un comentari

(Tarragona, 19 març 1918 – 6 juny 2013)

Historiador i polític. De formació autodidàctica, s’ha especialitzat en demografia, economia, urbanisme i societat en la ciutat i el Camp de Tarragona.

Cal destacar les seves obres El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra de la Independencia (1958), La Revolución y Guerra de la Independencia en la ciudad de Tarragona (1965), El senyoriu de Morell (1983), els dos primers volums de La ciutat de Tarragona (1966 i 1975), El municipi i el govern municipal de la ciutat de Tarragona: segles XVI i XVII (1998) i La Taula de canvi i de dipòsits de Tarragona i la ciutat del seu temps: 1584-1749 (2001).

En 1979-89 fou alcalde de Tarragona pel Partit dels Socialistes de Catalunya.

Rahola i Llorens, Carles

2 Respostes

(Cadaqués, Alt Empordà, 28 juny 1881 – Girona, 15 març 1939)

Literat, publicista i historiador. Col·laborà en diverses revistes de Barcelona (“La Publicidad”, “Las Noticias”) i Madrid (“Nuestro Tiempo”). S’especialitzà en estudis històrics sobre Catalunya i especialment sobre Girona, on va viure.

Rebé les Palmes acadèmiques de França i va pertànyer a l’Academia de la Historia de Madrid i a la Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Fou president de l’Ateneu de Girona i sotspresident de la Comissió de Monuments. Formà part de diversos jurats literaris i de jocs florals.

Escriví, entre altres obres, En Ramon Muntaner: l’home, la Crònica (1921), La dominació napoleònica a Girona (1922), Girona en l’antiguitat (1922), La ciutat de Girona (2 volums, 1929-30), Els jueus a Catalunya 1929), Visions històriques (1927), Vides heroiques (1932) i Ferran VII a Girona (1933). S’interessà molt particularment pel segle XIX i escriví algunes obres sobre aquesta època. També féu traduccions del francès i del castellà.

Arran de la caiguda de Girona en poder de les forces franquistes (1939), fou jutjat, condemnat a mort i executat en aquesta ciutat.

Raguer i Suñer, Hilari

Deixa un comentari

(Madrid, 11 agost 1928 – monestir de Montserrat, Bages, 1 octubre 2020)

Historiador. Després de llicenciar-se en dret a Barcelona (1950), ingressà a Montserrat el 1954 i fou ordenat de sacerdot el 1960. Aquell mateix any redactà, per a la facultat de dret de la Sorbona, una memòria sobre la Unió Democràtica de Catalunya i la seva intervenció durant la Guerra Civil, que fou la base per a la seva tesi doctoral a Barcelona La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-39), publicada el 1976. El 1966 fundà la revista “Documents d’Església” i treballà activament en tasques de divulgació bíblica i litúrgica.

Ha publicat nombrosos llibres sobre història politico-religiosa catalana i espanyola del segle XX: Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera (1984) i El general Batet (1994), Gaudeamus Igitur. Notes per a una història del ‘Grup Torres i Bages’ (2000), del qual fou membre a la dècada del 1940 amb Joan Reventós i Jordi Pujol, La pólvora y el incienso (2001), Carrasco i Formiguera. Un cristiano nacionalista (1890-1938) (2002), Réquiem por la cristiandad: el concilio vaticano II y su impacto en España (2006), i, amb altres autors, Storia del Concilio Vaticano II, dirigida per G. Alberigo (2001-2005), a més d’articles sobre els mateixos temes.

És autor també de diverses obres d’espiritualitat, com Para comprender los salmos (1996), El rei David (1997), Llegir avui l’Apocalipsi (1997) i La Lectio divina (1999), un recull d’articles sobre qüestions religioses i el divulgatiu Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat (2008).

Ha estat el director del volum 9 de l’obra Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, sobre la Segona República i la Guerra Civil. Així mateix, col·laborà en el volum, dirigit per Joan Requesens, Romanticisme, cultura i religió (1999), assessorà el documental de TV3 Lluís Companys, camins retrobats i, juntament amb Agustí Colomines, el 1999 s’encarregà de l’avaluació de l’arxiu de la Generalitat de Catalunya a l’exili, dipositat a l’Arxiu del Nacionalisme de la Fundació Sabino Arana i retornat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Raguer i Fossas, Tomàs

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, 3 juliol 1861 – 21 març 1946)

Folklorista i historiador. Fill d’Eudald Raguer i Batlle. Féu estudis de farmàcia a Barcelona i, establert a Ripoll, inicià la recerca, recopilació i classificació dels documents i llibres dipositats a l’arxiu parroquial de l’església de Sant Pere i aplegà materials i objectes diversos relatius al folklore i a la història de la seva contrada.

Juntament amb d’altres estudiosos, creà el 1929, l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere de Ripoll. Fou també l’ànima de la revista “Scriptorium”, de la qual en fou un dels fundadors (1922) i hi publicà nombrosos treballs.

Vinculat al Centre Excursionista de Catalunya, en rebé, el 1933, la medalla d’or.