Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Olivé i Serret, Enric

Deixa un comentari

(Tarragona, 3 gener 1949 – )

Historiador. Féu els seus estudis de llicenciatura i doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili, institució des de la qual promogué diferents projectes de recerca, alguns dels quals de caràcter internacional. Fou investigador de l’Institut d’Història Social d’Amsterdam i professor visitant a l’Institut Universitari Europeu de Florència.

Fou fundador del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, de Tarragona, director del Museu d’Història de Tarragona (1989-93), i vicepresident de l’associació europea Immaginare l’Europa, amb seu a Roma.

La seva obra ha tingut diversos centres d’interès, entre els quals destaquen el moviment anarquista, la història de la família, la història local de Tarragona i la seva comarca i la relació entre les humanitats i les noves tecnologies. Entre les seves nombroses publicacions destaca el seu darrer estudi, Els Moragas. Història d’una família de notables catalans (1750-1890) (1998).

Nicolau i d’Olwer, Lluís

18 Respostes

(Barcelona, 20 gener 1888 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 desembre 1961)

Historiador, hel·lenista, periodista i polític. Afiliat a la Lliga Regionalista, se’n separà molt aviat i formà el partit d’Acció Catalana (antic Partit Catalanista Republicà). Col·laborà en diverses revistes i periòdics i fou director de “La Publicitat” (1922) fins que, amb motiu de la Dictadura de Primo de Rivera, va haver d’expatriar-se.

El pacte de Sant Sebastià (agost 1930) tingué en ell un fidel organitzador, per bé que no hi assistí. S’exilià (desembre 1930) davant el fracàs de l’intent d’insurrecció a Jaca, preparat pels republicans. Tanmateix, proclamada la República l’abril 1931, retornà al país en companyia d’altres polítics també exiliats, amb alguns dels quals formà part del govern republicà sota la presidència d’Alcalá Zamora.

Fou ministre d’economia i, més tard, durant la guerra civil, governador del Banc d’Espanya. Acabada la guerra s’expatrià novament i anà a Mèxic, on va ésser ministre del govern republicà a l’exili (1939-50) i on restà fins a la mort.

Gran home de lletres, filòleg i historiador, la seva autoritat científico-literària el portà a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Union Académique Internationale de Brussel·les, de la qual va ésser president (1935-37). També fou catedràtic de llengua i literatura medievals a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Estudià la literatura catalana en funció de la història i la cultura. Especialitzat en l’època medieval, realitzà estudis sobre l’escola poètica de Ripoll, sobre els escriptors catalans en llatí, sobre el Tirant lo Blanc i sobre el classicisme català, els quals recollí a Literatura catalana: perspectiva general (1917) i més tard amplià dins Resum de literatura catalana (1927).

Entre altres obres, cal destacar: Jaume I i els trobadors provençals (1909), La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926) i Poemes reialistes del temps de Joan II (1934). Publicà l’Espitolari de Milà (1922) i el llibre de viatges El pont de la Mar Blava.

Entre els seus estudis històrics sobresurten: Les darnières études sur les Catalans en Grèce (1925), L’expansió de Catalunya a la Mediterrània Oriental (1926), Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933) i Fray Bernardino de Sahagún: 1499-1590 (Mèxic, 1952). El 1958 publicà el llibre de memòries Caliu: Records de mestres i amics.

Nicol i Franciscà, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1907 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 6 maig 1990)

Filòsof i historiador de la filosofia. Secretari de la Fundació Bernat Metge. S’exilià el 1939 i fou professor titular de la universitat de Mèxic.

El seu pensament parteix d’una anàlisi fenomenològica de l’existència humana en la seva situació concreta, de la qual dedueix una teoria de l’home, que descobreix com a ésser limitat per la localització al món (espai-temporal) i per l’actuació a la vida. Les característiques primeres i constitutives de l’home són l’expressió on cal incloure el seu actuar, i la historicitat. L’ésser històric de l’home és el que permet de salvar el concepte de veritat, que és previ al desenvolupament de la ciència i producte del llenguatge, que permet el reconeixement intersubjectiu dels objectes externs.

Les seves principals obres són: Psicología de las situaciones vitales (1941), Historicismo y existencialismo. La temporalidad del ser y la razón (1950), Metafísica de la expresión (1957), El problema de la filosofía hispánica (1960), Los principios de la ciencia (1965) i El porvenir de la filosofía (1973).

Nadal i Oller, Jordi

5 Respostes

(Cassà de la Selva, Gironès, 14 març 1929 – Barcelona, 8 desembre 2020)

Historiador. Des del 1956 fou ajudant de la càtedra d’història econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona. A la mort de Vicens i Vives, el 1960, ocupà la plaça de professor d’història econòmica d’Espanya i, des del 1962, d’història econòmica mundial. Catedràtic a partir de l’any 1967, ha exercit, successivament, a València i a Barcelona.

Membre de l’Associació Internacional per a l’Estudi Científic de la Població i de la Comissió Internacional per a l’Estudi de les Estructures Socials i dels Moviments Socials. Ha assistit a nombrosos congressos internacionals i ha col·laborat en revistes com “Hispania”, “Estudios de Historia Moderna”, “Índice Histórico Español”, etc.

Entre les seves obres figura la que va publicar amb Emili Giralt l’any 1960 La population catalane de 1553 à 1717, així com La población española (siglos XVI al XX) (1966) i El fracaso de la Revolución industrial en España, 1814-1913 (1975). És també autor del pròleg del llibre Població i societat a l’àrea catalana (1965), de Joaquim Maluquer i Sostres, i col·laborador de l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana.

L’any 1997 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Nadal i Farreras, Joaquim

2 Respostes

(Girona, 31 gener 1948 – )

Historiador i polític. Doctor en història (1975), especialitzat en el s XVIII i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (1972-83). Ha publicat, entre altres, La revolución de 1868 en Gerona (1972), L’Onze de setembre i el centralisme borbònic (1977), Dos segles d’obscuritat (1979) i, amb altres autors, La historiografia catalana: balanç i perspectives (1990); a dirigit, a més, una Història de Catalunya (1982), i col·laborà, entre altres publicacions, a la revista “L’Avenç”.

Dirigent del PSC-PSOE, el 1979 fou elegit alcalde de Girona i el 1984, diputat al Parlament de Catalunya; durant els anys 1981-95 presidí la Federació de Municipis de Catalunya. Successivament reelegit en els càrrecs, el 1995 encapçalà la candidatura socialista a la Generalitat de Catalunya, fou en tota la legislatura el cap del grup parlamentari del PSC al Parlament, i del 1999 al 2003, portaveu del grup parlamentari socialista. El 1999 revalidà l’alcaldia gironina amb majoria absoluta, fins l’any 2002. Nomenat conseller de Politica Territorial i Obres Públiques dels governs de la Generalitat de Pasqual Maragall i de Josep Montilla (2003-10). Del 2010 al 2012 fou el cap de l’oposició del grup socialista al Parlament.

Mundó i Marcet, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 juny 1923 – 25 desembre 2012)

“Anscari M. Mundó“  Historiador i paleògraf. Monjo i arxiver de Montserrat i professor al monestir i a Roma. Llicenciat en teologia i arqueologia i doctorat en història, fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1971), de l’Acadèmia de Bones Lletres (1987) i director de la Biblioteca de Catalunya, així com de diverses institucions europees i americanes.

Un dels primers especialistes en època visigòtica i també en història de la Catalunya carolíngia, litúrgia i paleografia. Ha fet importants descobertes, com ara el text literari català més antic i el fragment de litúrgia més antic que es coneix a Catalunya. L’any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Montoliu i de Togores, Manuel de

8 Respostes

(Barcelona, 30 abril 1877 – 18 maig 1961)

Crític i historiador de la literatura. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Cebrià.

Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

montoliu_togores1

La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.

Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.

Monsalvatje i Fossas, Francesc

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 28 agost 1853 – Girona, 30 juny 1917)

Historiador, polític i banquer. Germà de Josep i de Jordi. Especialitzat en la història del comtat de Besalú, les seves obres principals s’agrupen sota el títol genèric de Noticias históricas del condado de Besalú. Fou contemporani d’historiadors notables, com Joaquim Botet i Sisó, Lluís Nicolau d’Olwer, Joaquim Miret i Sans, etc.

Per a la redacció de les seves obres utilitzà les principals col·leccions diplomàtiques i publicacions bibliogràfiques aparegudes fins al seu temps, però també es valgué d’una gran quantitat de documentació inèdita que trobà a l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona, on treballava. Tot i que els seus treballs són mancats de metodologia i de rigor històric i la seva transcripció dels documents es ressent d’un escàs coneixement de la paleografia, les noticias históricas constitueixen una font bàsica per a l’estudi de les comarques de Besalú a l’edat mitjana, especialment al segle XI i durant el període remença.

Entre les seves obres sobresurten: Besalú, (1889-90), El vizcondado de Bas (1893), El monasterio de San Pedro de Camprodón (1885), Colección diplomática del condado de Besalú (1901-08), Los monasterios de la diócesis gerundense (1904) i Los condes de Ampurias vindicados (1917).

Fou el pare de l’escriptor i pintor Francesc-Xavier Monsalvatje i Iglésias.

Molas i Batllori, Joaquim

13 Respostes

(Barcelona, 5 setembre 1930 – 16 març 2015)

Historiador de la literatura. Fill del músic Isidre Molas i Font, i germà d’Isidre. Estudià filosofia i lletres, secció de filologia romànica (1948-53). Ha exercit de professor a la Universitat de Barcelona (1953-59) i als Estudis Universitaris Catalans (1961-72). Fou catedràtic de llengua i literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (1971-82).

Dedicat de bon principi a la literatura medieval catalana, se centrà en estudis d’erudició i adoptà un mètode estilístic, conseqüència dels quals són la tesi doctoral La poesia de Lluís Icart (1958), Literatura catalana antiga del s XIII (1961) i del s XV (1963), l’edició de Boscán (1957) i la De la poesía heroico-popular castellana (1959).

A partir del 1959 s’ha dedicat a l’assaig i a la crítica i s’ha especialitzat en literatura catalana contemporània, adoptant el mètode històrico-sociològic; n’és una mostra l’obra Poesia catalana del segle XX (1963), feta amb la col·laboració de Josep Maria Castellet.

Ha fundat l’“Antologia Catalana”, col·lecció en la qual ha publicat alguns dels seus estudis més importants com a pòrtic d’antologies, com Poesia catalana de la Restauració (1966), Poesia catalana romàntica (1967) i Poesia catalana neoclàssica i preromàntica (1968).

Entre les obres posteriors destaquen Una cultura en crisi (1971), Lectures crítiques (1975), Antologia de la poesia catalana (1979, amb Josep M. Castellet), La literatura catalana d’avantguarda 1916-1938 (1983), Dalí i els morts (1991), Les metamorfosis de Barcelona (1992) i Fragments de memòria (1997). Fou també director, a partir del setè volum, de la Història de la literatura catalana iniciada per Martí de Riquer.

El 1998 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Molas i Batllori, Isidre

7 Respostes

(Barcelona, 12 octubre 1940 – )

Historiador i estasiòleg. Fill del músic Isidre Molas i Font, i germà de Joaquim. Es llicencià en dret i fou detingut durant un any acusat de pertànyer al Front Obrer de Catalunya.

Autor del llibre de versos D’aquesta Terra (1966), fou professor de ciència política a la facultat de dret de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha publicat la tesi doctoral Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia (1972), Ideari de Francesc Pi i Margall (1965), El sistema de partits polítics a Catalunya (1972), Derecho constitucional (1988) i El socialisme de la llibertat (1992), i ha editat els Escrits de Salvador Seguí (1975).

Membre del PSC-PSOE, fou diputat i vicepresident segon del Parlament de Catalunya entre els anys 1980-88.