(País Valencià, segle XIV)
Heretge. Perseguit per la inquisició, fou obligat a retractar-se, després que les seves doctrines hagueren assolit una influència notable.
Malgrat la seva actitud conciliadora, acabà per ser detingut. Morí a la presó.
(Brussel·les, Bèlgica, 1925 – )
(Joventut Obrera Cristiana) Associació religiosa. El 1997 es commemorà a Barcelona el 65è aniversari de la JOC de Catalunya i les Illes Balears.
(Palma de Mallorca, 1470 – )
Institució benèfica i sanitària per a sacerdots pobres. Fundada per la confraria de preveres beneficiats de la catedral de Mallorca, que havia estat instituïda el 1370 a la capella de Sant Bernat d’aquella seu. El 1497 un soci cedí la casa que ocupa actualment, que amb modificacions posteriors és un dels exemplars importants de l’arquitectura de Palma.
El 1855 el govern s’emparà dels béns i els censals afectes a sufragis i beneficència. El 1900 lliurà una inscripció intransferible a compte dels censals adscrits a sufragis, sense indemnitzat els adscrits a beneficència.
Avui la confraria de Sant Pere i Sant Bernat administra fundacions i causes pies i ha adaptat l’edifici per a residència sacerdotal per a jubilats.
(Illes Balears, segle XIV)
Visionari. Seguidor i admirador d’Arnau de Vilanova.
Profetitzà que l’Anticrist vindria el 1360, que s’acabarien els sagraments i que l’Església, a causa de la duresa dels mals cristians, fóra formada només per jueus, sarraïns i infidels convertits.
L’opuscle fou recollit i cremat per la Inquisició (1376), per ordre de Nicolau Eimeric.
(País Valencià, 1989 – )
Reunió anual de dos dies convocada per un grup de cristians valencians, que segueix la inspiració i les pautes del Fòrum Home i Evangeli de Catalunya.
La llengua oficial és el català i hom té molta cura de les celebracions litúrgiques.
Enllaç web: Fòrum Cristianisme i Món d’Avui
Antic priorat canonical augustinià (Santa Maria d’Espirà) i actual parròquia. Fundat el 1136 pel bisbe d’Elna Udalgar. L’església d’Espirà, existent ja abans del 1098, pertanyia a Cuixà, i fou redimida pel bisbe el 1134.
En fou el primer prior el canonge d’Elna Pere Arnau (1136-54), que, afavorit pels nobles i senyors del veïnatge, arribà a senyorejar l’Espirà, el castell de Pena i les Cases de Pena, Vilanova de la Ribera i Parestortes. Alfons I el Cast el prengué el 1178 sota la seva protecció. El 1381 la comunitat s’uní a la de Santa Maria de la Real.
El 1592 l’abadia de la Real fou secularitzada i les antigues esglésies priorals esdevingueren col·legiates, regides per un abat fins que foren unides a la mitra d’Elna el 1691.
A mitjan segle XIX una part de l’antiga col·legiata fou comprada al bisbe per un particular, que la restaurà i hi fundà (1852) un monestir de cistercenques (la Mare de Déu dels Àngels). Per al nou monestir hom bastí (1883) una nova església (l’antiga havia esdevingut parròquia).
La comunitat cistercenca fou dispersada el 1904 i es refugià a Alella (Maresme) i després a l’abadia castellana d’Herrera, d’on passà (1922) a Eschornhac (Dordonya). El monestir esdevingué escola apostòlica dels germans maristes.
L’antiga església, renovada a la fi del segle XI, té una sola nau, acabada en dos absis bessons; els marbres blancs i negres alternen als seus murs. Té capitells interessants, i diversos elements de l’antic claustre són actualment al museu de Toledo (Ohio, EUA).
(Espirà de Conflent, Conflent)
Antic priorat canonical (Santa Maria d’Espirà), format inicialment per un prior i sis canonges, dependent de Serrabona, fundat el 1190.
Després d’una època de decadència a partir del segle XV, fou restaurat pel bisbe d’Elna Onofre de Reart el 1607 i perdurà fins a la Revolució Francesa. Es conserven l’església -actual parròquia- i la casa prioral, que el segle XIV foren voltades de muralles.
L’església, romànica (ampliada el segle XII), és de tres naus i tres absis; ha estat modernament restaurada; conserva quatre retaules barrocs (segle XVIII), la imatge de la Mare de Déu (segle XII) i set pintures (els Set Sagraments de Poussin).
(País Valencià, segle VI – segle XI)
Territori eclesiàstic. Comprenia la major part de l’actual diòcesi d’Oriola-Alacant.
De fundació antiga imprecisa, hom no en té notícies, però, fins al començament del segle VI. El 517 el papa Hormisdes nomenà el bisbe Joan d’Elx vicari apostòlic seu per a resoldre certs afers eclesiàstics. Aquesta vicaria devia ésser només a títol personal, no pas inherent a la seu d’Elx, que continuà sotmesa a la metròpoli de Cartago Nova i, després, a Toledo.
Sota dominació bizantina del 554 al 624, una part de la diòcesi d’Elx, amb seu a Elo, passà a dependre de Toledo. Després del 624, els bisbes d’Elx recobraren tot el territori, però conservaren els noms units d’Elx i d’Elo (talment és com signen alguns bisbes del segle VII).
La diòcesi subsistí fins al segle IX (consta el 862), i potser també fins a la invasió almoràvit del segle XI. Els bisbes coneguts ho són principalment per llurs signatures als concilis de Toledo.
La basílica cristiana del període bizantí i visigòtic fou construïda damunt una antiga sinagoga.
(Catalunya Nord, segle VI – 1801)
Antiga diòcesi centrada a Elna (Rosselló), elegida com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut fou Domne. Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683. Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari.
Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló; el segle XI es dividí en tres ardiaconats: el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent.
A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud dels Pirineus; el 898 un precepte concedí al bisbe Riculf la facultat de refer la catedral i altres esglésies.
Des de la fi del segle X hi hagué a la diòcesi un gran esforç de redreçament amb els abats Garí i Oliba de Cuixà, amb la creació de la pau i treva a Toluges (1027 i 1050) i la reforma del capítol d’Elna el 1054; hom creà, des de la fi del segle XI, diverses comunitats de canonges augustinians. El segle XIII s’hi instal·laren els ordes mendicants, especialment dominicans i franciscans, establerts a Perpinyà, Cotlliure i Vilafranca de Conflent.
Malgrat el tractat de Corbeil (1258), Elna continuà sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, fins que el 1511, i a causa de les guerres entre Ferran II el Catòlic i França, el papa Juli II sotmeté la diòcesi al domini directe de la Santa Seu, situació que es mantingué fins al Concili de Trento. El 1564 el bisbe Lope Martínez de Lagunilla, obligat pels decrets tridentins, s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.
El 1601 Climent VII autoritzà el bisbe Onofre de Reart a traslladar definitivament la seva residència a Perpinyà (des del segle XIV els bisbes d’Elna hi tenien casa i hi sojornaven sovint), el trasllat, amb les relíquies de santa Eulàlia i de santa Júlia, tingué lloc el 1602.
El 1678, després del tractat dels Pirineus (1659), el bisbat d’Elna-Perpinyà se sotmeté novament al metropolità de Narbona, i Lluís XIV, per afavorir la francesització del país, aconseguí que tots els bisbes fossin francesos i omplí els convents, cases religioses i càrrecs de provisió reial amb religiosos d’origen francès. Fins a la Revolució Francesa els bisbes conservaren la denominació d’Elna.
El bisbat fou suprimit pel concordat amb la Santa Seu i fou fusionat amb el de Carcassona. L’any 1817 la seu episcopal fou restablerta amb el nom de diòcesi de Perpinyà.
(Eivissa)
Jurisdicció de l’Església Catòlica. Amb seu a la Vila d’Eivissa, comprèn les illes d’Eivissa i Formentera, amb quatre parròquies al municipi d’Eivissa, disset a la resta de l’illa i tres a Formentera.
Creada el 1782, segregada de la diòcesi de Tarragona, depengué d’aquesta província eclesiàstica, fins que passà a la de València el 1851.
Els primers bisbes, Manuel Abad y Lasierra, Eustaquio de Azara i Climent Llocer dugueren a terme la divisió de les dues illes en parròquies, la construcció de noves esglésies, reformes a la catedral, creació del seminari, etc, i exerciren una important activitat en els camps social i econòmic.
El concordat del 1851 suprimia el bisbat i l’agregava al de Mallorca: L’agregació, tanmateix, no es féu efectiva, i la diòcesis fou regida per vicaris capitulars, com a seu vacant, i el seminari continuà.
El 1927 hom restablí la seu, amb caràcter d’administració apostòlica, i el 1950 fou restaurat el bisbat titular d’Eivissa: Antoni Cardona, que tant hi influí, passà tot seguit d’administrador apostòlic a bisbe d’Eivissa.
Dades dels Països Catalans 