Arxiu d'etiquetes: hel·lenistes

Miralles i Solà, Carles

(Barcelona, 25 maig 1944 – 29 gener 2015)

Hel·lenista, poeta i crític literari. Catedràtic de filologia grega a la Universitat de Barcelona.

Ha traduït, per a la Fundació Bernat Metge, Herodes, Xenofont d’Efes i d’altres.

Ha publicat estudis sobre l’origen de la novel·la antiga i un gran nombre de treballs, entre els quals destaquen Clàssics i no entre Modernisme i Noucentisme (1972), Atenas (1989), Eulàlia. Estudis i notes de literatura catalana (1986), etc.

Com a poeta (premi Salvat-Papasseit 1967), la seva obra -apareguda en diverses antologies- revela la seva formació humanística i manifesta una constant preocupació per la seva terra.

El 1998 publicà la seva primera obra narrativa, Escrit a la finestra.

Fundador i primer president de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’IEC, entitat de la qual fou secretari general (1998), també fou director de la revista “Ítaca”.

Hortolà, Cosme Damià

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1493 – Vilabertran, Alt Empordà, 3 febrer 1568)

Teòleg, hel·lenista i hebraista. Format a Girona, Alcalá de Henares, París i Bolonya, on es doctorà en teologia i en dret canònic (1528).

Retornat a Catalunya, cridat pels consellers de Barcelona, va ésser catedràtic de filosofia (1543-47) i de teologia (1547-60) i rector de la Universitat de Barcelona, de la qual es considerat el restaurador.

El 1560 assistí al concili de Trent, i en tornar, es retirà a l’abadia de Vilabertran, d’on era abat.

Els seus estudis històrics i lexicogràfics sobre els texts originals grecs i hebreus de la Bíblia, que comparà amb la versió llatina de la Vulgata, restaren inèdits.

Els seus deixebles publicaren la seva composició, en forma de drama clàssic: In Canticum canticorum Salomonis explanatio (Barcelona 1583, Venècia 1585).

Escobar, Francesc

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVI – Barcelona, 1558)

Preceptista i hel·lenista. Es doctorà en arts a París (1536) i en medicina (abans del 1545) a Barcelona.

Catedràtic de retòrica i de grec de la Universitat de Barcelona des del 1545. Renovador dels mètodes d’ensenyament, introduí al pla d’estudis dues obres d’Erasme: els Colloquia, expurgats (1557), i la Sintaxi, amb comentaris seus i exemples traduïts al català (1557), obres que foren objecte de nombroses edicions fins al segle XVIII.

Edità, també amb finalitat pedagògica, el Gestorum romanorum epitome, de L. Florus, i els Progymnasmata, d’Aftoni d’Antioquia, traduïts del grec al llatí amb comentaris erudits, refosos més tard per un deixeble seu, l’humanista sevillà Juan de Mallara (1567).

Deixà inacabada una nova versió llatina de la Retòrica d’Aristòtil.

Berenguer i Amenós, Jaume

Deixa un comentari

(Belltall, Conca de Barberà, 10 abril 1915 – Barcelona, 6 gener 1974)

Hel·lenista. Catedràtic de grec i membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge.

És autor de nombrosos texts pedagògics grecs, com la Gramática griega (1942).

Deixeble de Carles Riba, ha fet excel·lents traduccions d’obres clàssiques i modernes: Història de la guerra del Peloponès (1953-70), de Tucídides, Dafnis i Cloe (1963) de Longos, Alexis Zorbàs (1965) de Nikos Kazantzakis. És també important la seva traducció d’Heròdot al castellà.

Balasch i Recort, Manuel

Deixa un comentari

(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 13 maig 1928 – 13 febrer 2009)

Hel·lenista i eclesiàstic. Doctor en filosofia i lletres i llicenciat en teologia, es va especialitzar en l’estudi dels clàssics grecs.

Catedràtic de grec, ha col·laborat en les traduccions de la Fundació Bernat Metge i ha publicat, entre altres obres, Contribución al estudio de la lengua de Juvenal (1958), Lírica grega arcaica (1963), Carles Riba, poeta i humanista cristià (1991) i algunes gramàtiques de grec i de llatí.

El 1991 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Alsina i Clota, Josep

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, 14 gener 1926 – Barcelona, 4 juny 1993)

Catedràtic de grec a la universitat de Barcelona. Ha traduït Teòcrit i Eurípides al català per a la Fundació Bernat Metge, a la qual pertanyia, i Llucià de Samosata, al castellà.

A més de col·laboracions a revistes especialitzades, és autor, entre d’altres obres, de Mitología griega (1962), i d’una Literatura griega (1967).

Alcoverro i Carós, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1877 – 8 agost 1908)

Hel·lenista. Realitzà una notable traducció de les faules d’Esop, emprant un català popular.

També escriví unes Lliçons d’ortografia catalana, interessants per a l’època.

Roca i Puig, Ramon

2 Respostes

(Algerri, Noguera, 23 març 1906 – Montserrat, Bages, 29 juny 2001)

Hel·lenista i sacerdot. Professà filologia grega a la universitat pontifícia de Salamanca. S’especialitzà en papirologia.

És autor dels textos didàctics Gramàtica griega (1941), Antología griega (1943) i Anthologia Patrum (1949). Ha publicat també Un papir grec de l’evangeli de sant Mateu (1956), Himne a la Verge Maria. Psalmus responsorius. Papir llatí del segle IV (1965) i Anàfora de Barcelona i altres pregàries (Missa del segle IV) (1994), entre d’altres estudis.

Ha col·laborat a la Fundació Bíblica Catalana, per a la qual ha traduït diversos llibres bíblics: l’Eclesiàstic (1935), Jeremies (1948) i Saviesa (1959).

Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya 1993.

Nicolau i d’Olwer, Lluís

15 Respostes

(Barcelona, 20 gener 1888 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 desembre 1961)

Historiador, hel·lenista, periodista i polític. Afiliat a la Lliga Regionalista, se’n separà molt aviat i formà el partit d’Acció Catalana (antic Partit Catalanista Republicà). Col·laborà en diverses revistes i periòdics i fou director de “La Publicitat” (1922) fins que, amb motiu de la Dictadura de Primo de Rivera, va haver d’expatriar-se.

El pacte de Sant Sebastià (agost 1930) tingué en ell un fidel organitzador, per bé que no hi assistí. S’exilià (desembre 1930) davant el fracàs de l’intent d’insurrecció a Jaca, preparat pels republicans. Tanmateix, proclamada la República l’abril 1931, retornà al país en companyia d’altres polítics també exiliats, amb alguns dels quals formà part del govern republicà sota la presidència d’Alcalá Zamora.

Fou ministre d’economia i, més tard, durant la guerra civil, governador del Banc d’Espanya. Acabada la guerra s’expatrià novament i anà a Mèxic, on va ésser ministre del govern republicà a l’exili (1939-50) i on restà fins a la mort.

Gran home de lletres, filòleg i historiador, la seva autoritat científico-literària el portà a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Union Académique Internationale de Brussel·les, de la qual va ésser president (1935-37). També fou catedràtic de llengua i literatura medievals a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Estudià la literatura catalana en funció de la història i la cultura. Especialitzat en l’època medieval, realitzà estudis sobre l’escola poètica de Ripoll, sobre els escriptors catalans en llatí, sobre el Tirant lo Blanc i sobre el classicisme català, els quals recollí a Literatura catalana: perspectiva general (1917) i més tard amplià dins Resum de literatura catalana (1927).

Entre altres obres, cal destacar: Jaume I i els trobadors provençals (1909), La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926) i Poemes reialistes del temps de Joan II (1934). Publicà l’Espitolari de Milà (1922) i el llibre de viatges El pont de la Mar Blava.

Entre els seus estudis històrics sobresurten: Les darnières études sur les Catalans en Grèce (1925), L’expansió de Catalunya a la Mediterrània Oriental (1926), Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933) i Fray Bernardino de Sahagún: 1499-1590 (Mèxic, 1952). El 1958 publicà el llibre de memòries Caliu: Records de mestres i amics.

Bergnes de les Cases, Antoni

10 Respostes

(Barcelona, 1801 – 17 novembre 1879)

Hel·lenista i editor. Germà de Joana. De formació autodidàctica, a partir del 1837 va exercir de professor de grec i després de catedràtic a la Universitat de Barcelona, on posteriorment, del 1868 al 1875, va ocupar el càrrec de rector.

Com a impressor, dirigí l’editorial que portà el seu nom (1830-43), de la qual són conegudes unes 265 produccions, caracteritzades per l’elegància i la varietat de tipus; són importants les traduccions estrangeres fetes per ell mateix i l’edició d’una Història de la imprenta (1831).

Publicà la revista “El Vapor” (1833) i va impulsar l’edició del Diccionario Geográfico Universal, i fundà i dirigí les revistes “El Museo de las Familias”, “La Abeja”, primers òrgans de premsa familiar.

Per revalorar els estudis hel·lènics publicà la seva Nueva Gramática Griega (1833). D’acord amb la Societat Bíblica de Londres, hi publicà la versió catalana del Nou Testament (1832).

Home d’idees liberals, europeista, fou senador el 1872. Va tenir un paper destacat en la introducció del romanticisme a la Península. Va escriure El Progreso (1873). Per bé que no s’acabà de comprometre amb la Renaixença, el 1861 va ser mantenidor dels Jocs Florals.