(Barcelona, 14 juny 1912 – Palma de Mallorca, 7 gener 2003)
Geòleg. Militar de professió, s’ha dedicat vocacionalment a la geologia.
Especialitzat en paleontologia plistocènica de les Balears, fou membre de la Comisión Nacional de Geologia i del Comité Scientifique des Milieux Insulaires, integrat en la comissió internacional per a l’exploració científica de la Mediterrània.
Ha publicat una quarantena d’articles, molts del quals en col·laboració.
(Alforja, Baix Camp, 15 octubre 1785 – Tarragona, segle XIX)
Topògraf i militar.
Essent retirat de l’exèrcit, amb el grau de capità, publicà el 1816, en col·laboració amb el tinent de fragata Josep Ruiz, un mapa de les terres tarragonines, amb una extensa descripció topogràfica.
(Barcelona, 1884 – 1959)
Arqueòleg i geòleg. Deixeble de Pere Bosch i Gimpera, col·laborà en la secció històrico-arqueològica de l’IEC, base del futur Museu Arqueològic de Barcelona, del qual fou el veritable organitzador.
Les Balears foren el seu principal camp de recerca, si bé una gran part dels seus treballs han restat inèdits.
Entre els que foren publicats cal esmentar: L’edat del bronze a Mallorca (1915-20), Coves romanes d’enterrament a Mallorca (1920), Els bronzes de la cultura dels talaiots (1925), Prehistòria de Montserrat (1925), Les terres cuites cartagineses d’Eivissa (1937) i Excavaciones en necrópolis romanas de Ibiza y Formentera (1942).
(Ribes de Freser, Ripollès, 17 febrer 1953 – )
Prehistoriador. Llicenciat en història a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorat en geologia del quaternari a la Universitat de París IV.
Professor de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
El 1997 va rebre el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica juntament amb l’equip que treballa en el jaciment d’Atapuerca, del qual fou el director.
(Figueres, Alt Empordà, 19 gener 1893 – Pals, Baix Empordà, 30 setembre 1937)
Geòleg i geògraf. Estudià ciències naturals a Barcelona i a Madrid, on es doctorà.
Publicà monografies sobre la serralada Ibèrica (1918) i sobre Sierra Nevada (1921), i estudià la geografia humana d’Andalusia, on visqué del 1917 al 1936.
Els darrers temps de la seva vida es dedicà a escriure i dibuixar el seu treball pòstum El bajo Ampurdán. Ensayo geográfico, que fou reeditat per la Diputació de Girona el 1979.
(Pamplona, Navarra, 14 agost 1903 – Madrid, 9 febrer 1976)
Geoquímic. Fou un dels fundadors de l’Institut-Escola de Barcelona (1932), i dirigí l’Institut Ausiàs Marc (1933-39).
Exiliat a França, li fou concedit el títol d’enginyer geòleg de l’Escola Superior del Petroli i dels Combustibles Líquids de la Universitat d’Estrasburg.
De nou a Barcelona, guanyà el premi Enric de Larratea, de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’obra Jaciments petrolífers dels Pirineus Orientals (1950).
Col·laborà amb Alfred Kastler, premi Nobel de Física (1966), del qual fou ajudant a Bordeus. Ocupà la càtedra de geoquímica a la Universitat de Barcelona.
És autor de nombrosos treballs d’investigació i de traduccions.
(Sabadell, Vallès Occidental, 13 octubre 1848 – 15 octubre 1924)
Cartògraf. Fou col·laborador de Jaume Almera en el mapa geològic de la província de Barcelona (1889).
Entre els seus treballs cartogràfics destaquen el Mapa geológico y topográfico de la provincia de Barcelona (1888-1913), Regió del Montseny, etc, i d’un mapa de Catalunya i de les zones frontereres (1892).
(Barcelona, segle XVIII – 1843)
Geòleg. Fou un dels fundadors de la Societat Filomàtica.
Pertanyia també a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, on llegí una memòria sobre les dificultats amb què topava la modernització de la indústria minera.
Col·laborà també a l’edició d’uns Elements de Geología (1842).
(Vilassar de Mar, Maresme, 5 maig 1845 – Barcelona, 15 febrer 1919)
Geòleg. Cursà la carrera eclesiàstica al seminari de Barcelona, on posteriorment fou professor d’història natural. Gràcies a ell va néixer (1874) el Museu de Geognòsia i Paleontologia del seminari. Col·laborà amb Josep Joaquim Landerer en un estudi sobre el Maestrat (1876).
Encarregat per la diputació de Barcelona d’efectuar el mapa geològic de la província, el 1887 publicà el primer full dels cinc en que intervindria. Portà a terme interessants treballs geològics i paleontològics (del pliocè català), que es concretaren en nombroses publicacions.
La seva obra Cosmogonia i Geologia (1878) és una visió de l’univers des del punt de vista catòlic.
(Barcelona, 19 juny 1927 – 21 novembre 2014)
Geòloga i estratígrafa. Llicenciada en ciències naturals (1948) es doctorà a la Universitat de Barcelona (1956).
Professora a la facultat de ciències (1649-63) ha estat investigadora del CSIC. L’any 1963 obtingué la càtedra d’estratigrafia de la universitat d’Oviedo i posteriorment la de la universitat de Madrid.
Deixebla de Solé i Sabaris, aviat s’especialitzà en sedimentologia i estratigrafia, concretament del Triàsic i del Permià.
Cal destacar l’estudi El Triásico de los Catalánides (1958). I, entre les publicacions, cal destacar els articles de síntesi referents especialment al Triàsic ibèric.
Ha estat degana de la facultat madrilenya i membre fundadora del Grupo Español de Sedimentología i del Grup del Mesozoic. Féu una estada com a professora associada a la universitat d’Estrasburg (1973-74).
Ha estat vicepresidenta de la Societé Géologique de France (1974) i corresponent de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 