(Cervera, Segarra, segle XVIII – Barcelona, 1843)
Jurista. Tercer baró de Juras Reales. Era fill de Josep Antoni de Moixó i de Francolí.
Fou fiscal de l’audiència de Xile. Capturat pels independentistes argentins, en ésser alliberat tornà a l’estat espanyol.
Vers el 1831 fou nomenat regent de l’audiència de Càceres i, més tard, ministre de la de Barcelona.
Publicà El príncipe y su pueblo… (1830), El espíritu del siglo… (1833) i una defensa del pretendent carlí Carles Maria Isidre de Borbó.
(Catalunya, segle XIV)
Jurista i funcionari reial. Era nebot del canonista Bernat Miquel, advocat a la cúria papal d’Avinyó.
Des del 1362 figura ja a la cancelleria reial i des del 1374 consta com a secretari, càrrec en el qual, a la seva mort, succeí Bartomeu Sirvent. El 1382 consta com a auditor del consell reial.
De formació humanística, el 1380 redactà el preàmbul sal·lustià de la donació reial de llibres històrics a Poblet i és considerat l’autor del famós elogi de l’Acròpoli d’Atenes, primer elogi fet en temps moderns.
(Barcelona, 6 setembre 1896 – 18 gener 1971)
Escriptor. Alt funcionari de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya.
Fou poeta, narrador i, sobretot, dramaturg que inicià una carrera de gran èxit amb La llotja (1928), una crítica de la burgesia de Barcelona, que continuà amb peces com La sorpresa d’Eva (1930) o Fruita verda (1935).
(Barcelona, segle XV)
(o Mai) Cavaller. Fill de Joan May (Barcelona, segle XV), que fou conseller de Pere de Portugal, el rei efímer dels catalans, i regent de la seva cancelleria.
Ell fou regent de la cancelleria de Ferran II el Catòlic.
Era el pare de Climent, abat de Ripoll; Joan, abat de Sant Salvador de la Platja (Sicília); Isabel, casada amb Bernat Galceran de Pinós, i Miquel May.
(l’Arboç, Baix Penedès, segle XIV – segle XV)
Poeta, militar i cortesà. Fou dirigent de la ciutat de Barcelona i prengué part en les campanyes de les guerres dels armanyaguesos quan, l’any 1389, Bernat VII d’Armanyac tractà d’empara-se del tron de Joan I el Caçador.
Referent a aquesta campanya, té un sirventès en què fa una aguda burla, i és autor d’un altre, fet per encàrrec de l’infant Martí durant el setge de Catània.
Concursant a les justes poètiques de Tolosa i de Barcelona, fou premiat en les d’aquesta última ciutat, i, encara que escriví fins ben entrat el segle XV, continuà en la línia provençalitzant, tant en llenguatge com en temàtica.
Sobresurt de la resta de la seva obra un Comiat, adreçat a Guerau Alemany de Cervelló, i maldits en els quals, dins l’estil de comiat, renuncia a l’amor d’una dama.
De la seva producció, que s’escola entre el 1389 i el 1438, han pervingut fins a nosaltres sis debats poètics mantinguts amb el seu nebot Joan Berenguer de Masdovelles.
(Tarragona, 1885 – Madrid, 1950)
Veterinari. Exercí de veterinari municipal a Tarragona, fou inspector provincial d’higiene i sanitat pecuàries i inspector del servei veterinari del port de Barcelona (1928).
Es traslladà a Madrid (1931), on ocupà diferents càrrecs públics.
Contribuí a la creació de la Sociedad Española de Bromatología de la qual fou vice-president.
Eren fills de Francesc Marquet.
Galceran Marquet i Ponçgem (Catalunya, segle XV – segle XVI) Fou cònsol a Palerm des del 1526 i cònsol de mar el 1537.
Ramon Marquet i Ponçgem (Catalunya, segle XVI – 1564) Fou conseller tercer (1534-35 i 1538-39) i segon (1553-54) de Barcelona. La seva herència passà, al morir sense fills, al seu nebot Francesc Albanell i Marquet.
Eren fills de Bonanat Marquet.
Ramon Marquet i Marc (Catalunya, segle XIV – 1358) Domèstic de l’infant Pere i conseller cinquè de Barcelona (1354-55). Segurament és el mateix que, acusat d’haver ordenat l’assassinat de Ramon de Santvicenç, fou executat. Potser era filla seva Elisabet Marquet (Catalunya, segle XIV) Priora del monestir de Sant Damià.
Tomàs Marquet i Marc (Catalunya, segle XIV) Noble. Col·laborà en la campanya sarda i en la guerra contra Gènova (1333). Rebé d’Alfons III el Benigne els llocs de Baratili, Noradat, Modolo, Dilla i Donori, a Sardenya. Fou el pare de:
Eren fills de Galceran Marquet.
Pericó Marquet i de Coromines (Barcelona, segle XIV – abans 1433) Probablement ell (o potser el seu fill Pere) fou conseller quart de Barcelona en 1422-23, cònsol de mar el 1425 i obrer -potser el fill- el mateix any i conseller tercer en 1431-32. Fou el pare de Pere i Ramon Marquet.
Joanet Galceran Marquet i de Coromines (Barcelona, segle XV) Fou bigaire, conseller cinquè (1439-40) i quart (1450-51) de Barcelona.
Bernat Marquet i Bosquets (Barcelona, segle XIII – segle XIV) Fill de Bernat Marquet. Fou cambrer de la reina Elionor de Sicília i del rei Pere III el Cerimoniós. Potser fou pare de Teda Marquet (Barcelona, segle XIV), que fou abadessa de Pedralbes (1393).
Bernat era germà de:
Ramon Marquet i Bosquets (Catalunya, segle XIV) Senyor de Canyelles i de Salicrup. Es casà amb Blanca Desguànecs, que li aportà la senyoria de Calafell, i foren pares de Blanca Marquet i Desguànecs (Catalunya, segle XIV), que fou priora de Jonqueres (1389-91), i de Ramon Marquet i Desguànecs (Catalunya, segle XIV) Senyor de Calafell, Canyelles i Salicrup. Fou el pare de:
Joan Marquet i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – segle XV), i segurament també de:
Miquel Marquet i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – segle XV) el qual prengué part en la guerra civil de Joan II i raptà Joana Marquet (Barcelona, segle XV), possiblement neboda seva.
