Arxiu d'etiquetes: funcionaris/es

Olzinelles, Bernat d’

(Catalunya, segle XIV)

Alt funcionari reial. Doctor en dret, fou tresorer del rei Pere III el Cerimoniós.

El 1344 participà en la segona campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca, i el 1345 fou un dels components de l’ambaixada que anà a Avinyó a veure el papa Climent VI, per tal de justificar aquella despossessió.

El 1348, un cop vençuda la Unió de València a Mislata, preparà l’entrada a València de Pere III. El 1351 prengué part, com a conseller reial, en les negociacions que decidiren l’aliança amb Venècia i la guerra contra Gènova.

Quan el 1354 el rei marxà a Sardenya, va restar a Barcelona com a primer ajudant i alhora assessor de l’infant Pere. El 1355 es traslladà a Sardenya amb els diners per a la tornada del rei.

Actuà en diverses negociacions amb Navarra i Castella, entre les quals destaca la pau de Terrer que va establir-se amb els castellans el 1361.

Olives i Roca, Marià

(Lleida, 1787 – 1845)

Polític liberal, funcionari i historiador. Cap de milícies (1836), contribuí a l’organització de la diputació provincial de Lleida.

Escriví una Historia de Lérida i alguns treballs sobre beneficència i sobre lleidatans il·lustres, que han restat inèdits.

La “Revista de Lérida” (1875) publicà les seves Memorias sobre la Agricultura, la Industria y el Comercio que se sabe ha tenido Lérida. La revista “Ilerda”, l’any 1944, també publicà el seu treball Lérida en la primera mitad del siglo XIX.

Oliver, Galceran

(Catalunya, segle XV)

Funcionari reial. Fou tresorer de la reina Joana Enríquez.

El 1453 era membre de l’ambaixada que tractà la pau conjunta entre els regnes de Catalunya-Aragó, Navarra i Castella.

El 1462, acompanyant la reina, es trobava assetjat, amb tres fills seus, a la Força de Girona. Aquests tres fills defensarien pel rei el castell de la Roca conquerit per la Generalitat el 19 d’abril de 1463, i el gran, anomenat també Galceran Oliver, fou escapçat després de caure presoner.

Muntaner, Ramon -cronista-

(Peralada, Alt Empordà, 1265 – Eivissa, Eivissa, 1336)

Cronista, funcionari i soldat. La seva vida va estretament vinculada a la història de la corona catalano-aragonesa en una fase de clara expansió pel Mediterrani.

Ciutadà de Mallorca entre els anys 1287 i 1300, va intervenir en la conquesta de Menorca i, enfront dels Anjou, en la defensa de Sicília.

Acompanyà Roger de Flor en l’expedició a Orient el 1303 i prengué part en les campanyes catalanes a l’Àsia Menor i a Tràcia; redactà el conveni entre l’emperador bizantí i la companyia, i fou capità i administrador a Gal·lípoli. Després d’uns quants anys a l’illa de Gerbes, per comissió del rei de Sicília, s’establí a Xirivella (València).

El 1323 va compondre en vers provençal el Sermó, incorporat més tard dins la Crònica, en el qual exposava la seva opinió sobre la millor manera d’aconseguir la conquesta de Sardenya.

Elegit jurat, formà part de la representació valenciana en la coronació d’Alfons el Benigne. El 1329 es traslladà a Mallorca, on fou conseller de Jaume III.

La Crònica, iniciada el 1325, sintetitza el període comprès entre el 1208 (naixement de Jaume I, tema exposat a base de la prosificació de cançons de gesta) i el 1328 (coronació d’Alfons III), amb dos nuclis temàtics: el regnat turbulent i heroic de Pere el Gran i l’expedició catalana a Orient. Aquesta crònica, que és, per tant, un llibre de memòries redactat amb una concepció ideal de la història, va esdevenir l’únic document de l’expedició catalana a Orient. El material és gairebé autobiogràfic.

Muça de Portella

(Tarragona, segle XIII – Catalunya, 1286)

Funcionari reial jueu. El 1273 fou batlle de Tarassona i el 1276 de Morvedre i de moltes localitats de Castelló.

En temps de Pere el Gran, amb el títol de batlle de Tarassona (i, esporàdicament, d’altres localitats) o el genèric de batlle, exercí activitats administratives en un territori cada cop més ampli, que, des de mitjan 1283, fou tot el regne d’Aragó (quan ja hi havia un batlle general), i així fins al principi del regnat d’Alfons II.

En la seva actuació l’ajudaren els seus germans Salomó, Abrahim i Ismael (aquest serví també Jaume II).

Morí assassinat.

Morenés i de Caçador, Carles de

(Tarragona, 1729 – 15 maig 1809)

Noble. Primer baró de les Quatre Torres (1790).

Fou majordom i tresorer de propis de Tarragona (1757), ciutadà honrat de Barcelona i cavaller del Principat de Catalunya (1773), regidor perpetu (1778) de Tarragona i diputat a les antigues corts de Castella per Tarragona.

Era fill de Tomàs Morenés i Móra (Tarragona, 1687 – 1776)  Noble. Majordom i tresorer de propis i administrador de la taula de canvi de Tarragona.

Montcada i de Lloria, Roger de

(Catalunya, 1349 – 1413)

Magnat i camarlenc reial. Fill petit de l’almirall Pere de Montcada i de Lloria. Per la seva muller, Beatriu de Milany, fou senyor de la baronia de Milany i de Vallfogona, Tudela i Cartellà.

El 1354 anà amb Pere III a l’expedició de Sardenya, i el 1363 destacà en la guerra contra Castella.

Executà la missió més delicada i famosa entre el 1378 i el 1380, quan, per ordre de Pere III, guardà la reina Maria de Sicília, segrestada pels nobles de l’illa i rescatada per Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, comte d’Agosta. Roger prengué la jove reina i la guardà als castells de Licata i d’Agosta, contra els nobles que l’assetjaven, fins que fou lliurat pel vescomte Felip Dalmau de Rocabertí, que retornava a Grècia amb galeres. Aleshores portà la reina a Càller de Sardenya, on residí amb tota seguretat, fins que fou casada amb Martí el Jove, després del fracassat intent de casar-la amb el príncep Joan.

Havent retornat a Catalunya, fou nomenat camarlenc reial de l’infant Joan, duc de Girona. La seva fidelitat a aquest li valgué l’enemistat amb Pere III, i passà a segon terme, fins que, quan aquell pujà al tron com a Joan I (1387), n’esdevingué conseller i recuperà la seva influència.

Fou coper de la reina, governador de València (1392) i ambaixador prop del papa Benet XIII per demanar col·laboració per a una expedició a Sardenya, que fou aprofitada per a una expedició dirigida per Roger mateix a Sicília (1394).

Sota el rei Martí l’Humà continuà tenint el seu prestigi, i aquest el féu camarlenc reial (1397) i governador de Sardenya (1398), on residí molt poc temps, de València per segona vegada (1398) i de Mallorca (1401-10). Pressionà Martí I perquè nomenés un successor.

Fou un fervent partidari de Jaume II d’Urgell en les lluites i els parlaments de l’interregne i es mostrà recelós i desconfiat amb Ferran I fins a la mort.

Pledejà contra la seva cunyada Elionor de Cervelló per la possessió de la baronia de Llagostera i en féu hereva la seva besneboda Elionor de Montcada i de Montcada.

Montcada, Ot de -segle XII-

(Catalunya, segle XII – vers 1167)

Senescal o dapifer del comtes de Barcelona i potser trobador. Era fill del senescal Guillem Ramon i d’Agnès.

Tota la seva vida, a partir del 1116, surt associat al seu germà, el Gran Senescal, bé que no com a simple lloctinent, sinó usant del seu càrrec amb ple dret.

Formà part del consell comtal de Ramon Berenguer IV i fou un dels testimonis de la convalidació del seu testament sacramental.

Sembla haver tingut l’herència en una espècie d’indivís, car surt sempre conjuntament, en qüestions patrimonials, amb el seu germà i nebots.

El 1153 comprà, en nom del comte de Barcelona, el terç genovès de Tortosa. Consta com a senyor d’Hostoles, Oló i Tornamira.

És probable que sigui ell el trobador esmentat per Guillem de Berguedà el 1175, com a vell i arcaic, potser pel seu caràcter, massa provençal.

Montcada i de Caterina, Guillem Ramon de

(Catalunya, segle XV)

Fill segon de Llorenç de Montcada i de Caterina.

A la mort del seu oncle i cunyat Mateu de Montcada (1465), Pere de Portugal el nomenà patge seu.

El 1466 li prometia el castell de Siurana. No hi ha més notícies d’ell.

Potser morí durant la guerra en curs o bé s’exilià després d’aquella.

Montbui, Joan de

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Noble i militar. Germà de Francesc de Montbui. Signà (1390) amb Gènova acords que establien la mútua no intervenció en els conflictes de Sardenya i Còrsega.

L’any següent era nomenat governador de Càller i, després, de l’illa de Sardenya, on hagué d’afrontar els revoltats, que el reduïren a l’Alguer i a d’altres llocs de l’illa.

Fou el pare de Marc de Montbui.