(Catalunya, segle XIV)
Oficial de la cort de Pere III de Catalunya.
Enviat el 1342 a Perpinyà amb el notari Jaume Comte, adquirí àngels grans, dobles i òbols i malles d’argent, molt semblants als barcelonins, batuts per ordre de Jaume III de Mallorca, cosa que decidí Pere III a actuar ràpidament contra el rei de Mallorca.
(Perpinyà, segle XIII)
Escrivà de Jaume II de Mallorca. Fou capturat a Perpinyà durant la incursió que hi féu Pere II el Gran.
Aquest el manà dur, amb altres presoners, a la Torre Gironella de Girona. El 7 de maig de 1285, rescatat per 40.000 sous, fou alliberat i tornà a Perpinyà tot seguit.
(Catalunya, segle XII – 1190)
Escrivà d’Alfons I el Cast, un dels més destacats de la seva conselleria.
A la seva mort fou substituït a l’ofici prop del monarca pel seu col·lega Colom.
(Barcelona, segle XV)
Cavaller. Serví l’infant Ferran, el futur rei Ferran II el Catòlic, quan aquest lluitava per reduir Castella a l’obediència de la reina Isabel.
El 1475 manava una de les quatre galeres que hostilitzaven la costa portuguesa. Poc després participà a la batalla de Toro. Ferran l’armà cavaller en aquella jornada.
(Catalunya, segle XIV)
Protonotari del rei Pere III de Catalunya (1376-83). Era escrivà reial i, després, secretari des del 1352.
Intervingué amb alguna composició poètica bescanviada entre Guerau de Queralt, el rei Pere, l’infant Joan i Pere Marc el 1374.
Guillem de Boixadors (Catalunya, segle XIII) Un dels successors de Ramon de Boixadors. Vengué Tarrés i Fulleda al monestir de Bonrepòs (1232).
Guillem de Boixadors (Catalunya, segle XIII) Nebot de l’anterior Guillem de Boixadors. Formà part del seguici de Jaume I a Girona i a València entre el 1246 i 1250.
Guillem de Boixadors (Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323) Fill i hereu de Berenguer de Boixadors. Germà de l’almirall Bernat. Veguer de Cervera i Tàrrega (1311-18). Morí en la conquesta de Sardenya i fou succeït pel seu fill Guillem (a continuació).
Guillem de Boixadors (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Senyor de Boixadors i de Sant Pere Sallavinera (Anoia). Fill de l’anterior Guillem. Fou veguer de Cervera i Tàrrega (1318-a1340). Fou el pare o el germà de Bernat.
(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1340)
Governador de Sardenya. Possiblement fill de Berenguer de Boixadors (mort el 1311) i de Blanca.
Fou alcaid de Bunyol, majordom de l’infant Alfons, que acompanyà a la conquesta i pacificació de Sardenya i a qui prestà el cavall durant la batalla de Lucocisterna (1324). Fou enviat com a ambaixador al jutge d’Arborea, i després a Pisa per tal de ratificar el tractat entre els dos estats, i a la cort pontifícia per pagar el cens del regne de Sardenya.
Nomenat almirall i reformador, prengué part en el setge de Càller i obtingué diverses possessions a la ciutat i a l’illa. Després sufocà la revolta de Sàsser (1328), on fou acusat de tolerància i complicitat en el saqueig dels oficials reials en aquesta ciutat, fou substituït per Ramon de Cardona i tornà a la cort (1330), on guanyà la plena absolució.
Formà part d’una ambaixada a Avinyó per intentar la pau amb el genovesos (1334).
Fou lloctinent de procurador a Catalunya per l’infant Pere, fou enviat com a reformador a Sardenya per tal de tractar-hi la pau amb els Oria (1335). De tornada a Catalunya, obtingué la senyoria de Boixadors i la lloctinència de la procuració del comte d’Urgell.
El seu darrer títol fou novament de governador i reformador de Sardenya (1340).
Pere III de Catalunya ordenà la seva sepultura en el convent de framenors de Lleida, al costat de la del rei Alfons III el Benigne.
(Catalunya, segle X)
Vicari o veguer del castell de Besora, documentat entre 981 i 994. Iniciador de la família.
Casat amb Ingilberga, la qual tingué una filla natural amb el comte Oliba Cabreta de Cerdanya.
Fou el pare de Gombau I de Besora, i de:
Emma-Ingilberga de Besora (Catalunya, segle X – segle XI) Muller de Guifre de Balsareny. Documentada entre 1013 i 1039. Fou mare del bisbe de Vic Guillem de Balsareny.
Oliba de Besora (Catalunya, segle X – segle XI) Bisbe d’Elna. Documentat entre 1009 i 1013.
(Benasc, Ribagorça, vers 1365 – Barcelona, 1432)
Cavaller, jurista i funcionari reial d’origen jueu. Fou qui proposà que el problema successori, que hi havia plantejat a la corona catalano-aragonesa, el resolgués una comissió restringida i no les Corts.
Malgrat que era conegut i denunciat el fet que estava a sou de Ferran I d’Antequera, va ésser elegit compromissari per a les Corts aragoneses i, conseqüentment, participà en la reunió de Casp. També participà en les accions contra Jaume II d’Urgell i rebé part del seu patrimoni en recompensa.
Fou conseller de Ferran I i el seu fill Alfons IV el Magnànim. El 1420 succeí a Ximénez Cerdán com a justicià major d’Aragó.
(Ribagorça, segle XIV – Catalunya, després 1434)
Algutzir i conseller reial. Iniciador de la línia dels senyors d’Albesa (Noguera).
Defensà la frontera dels Pirineus contra les tropes gascones del comte d’Urgell; fou recompensat amb la vall de Solana (Sobrarb) i amb Albesa, llocs confiscats al comte d’Urgell.
La seva successió passà als Torquemada.
