Arxiu d'etiquetes: funcionaris/es

Avilés y del Fierro, Gabriel de

1 Resposta

(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)

Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).

El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro  (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784)  Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.

Arinyó, Gaspar d’

1 Resposta

(Aragó, segle XV)

(o de Ariño)  Secretari i conseller de Joan II el Sense Fe i Ferran II el Catòlic.

La seva fidelitat en la guerra entre el rei i la Generalitat li valgué l’atorgament de tots els fruits, drets i emoluments de la castellania de Vilanova i la Geltrú (1464) que pertanyien a Joan de Montbui, contrari de Joan II.

Dos anys més tard fou enviat d’ambaixador extraordinari a Itàlia.

Arau, Guillem d’

Deixa un comentari

(Catalunya ?, segle XIII)

Porter de Jaume I de Catalunya.

La seva fidelitat envers el sobirà excel·lí en l’avinentesa de trobar-se el rei pràcticament a mercè dels nobles aragonesos, que el sotmetien a coaccions i detencions, imposant-se a la seva jovenesa i a la de la seva muller Elionor de Castella (1225-26).

Albanell, Jeroni

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XV – 1504)

Advocat i funcionari reial. Cap del monopoli d’abastament de la carn de Barcelona i advocat de la Generalitat.

Col·laborador de Ferran II el Catòlic, fou nomenat lloctinent de Mallorca (1491), regent de la conselleria de Catalunya (1491-94), i del consell suprem d’Aragó (1494-1504).

Per la seva condició de ciutadà honrat barceloní i funcionari reial, Ferran II li encomanà, juntament amb Jaume Destorrent, la redacció del privilegi d’insaculació del Consell de Cent de Barcelona.

Agustí i Albanell, Jeroni

4 Respostes

(Catalunya, segle XVI)

Militar i funcionari reial. Fill d’Antoni Agustí i de Siscar i germà d’Antoni.

Batlle general de Catalunya, sota el regnat de Carles I de Catalunya. A Barcelona, freqüentà la tertúlia literària de Joan Boscà.

Aguilaniu, Gispert d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Escuder de Jaume II d’Urgell. Fou fidel servidor d’aquest en la seva frustrada temptativa militar contra Ferran I d’Antequera.

Intervingué a fons, encara que sense gaire èxit, a les gestions per aconseguir la vinguda de més mercenaris estrangers pagats pel comte.

Vençuda la rebel·lió, li foren exigides responsabilitats per la part que hi havia tingut (1413).

Abella, Ferrer d’ -cavaller-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Utiel, Plana d’Utiel, 1338)

Cavaller. En 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya dirigida per l’infant Alfons. Gaudí de l’estima de Jaume II el Just.

Fou mestre de l’infant Jaume, fill d’Alfons III el Benigne. Assistí a la coronació d’aquest monarca, a Barcelona, en 1328. Fou també molt apreciat de Pere III el Cerimoniós, que l’havia tractat des de la infantesa.

Formà part de la delegació reial que anà a Utiel, en 1335, per resoldre el conflicte entre la Corona i el noble rebel Pere de Xèrica. Aquest empresonà amb traïdoria els comissionats i els retingué durant un any. Ferrer d’Abella morí per causes naturals durant aquest captiveri, a la vila d’Utiel.

Vives, Miquel

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV)

Destacat funcionari del Consell de Catalunya. Li foren confiades moltes missions especials durant la guerra contra Joan II.

Pel juny de 1462 fou el qui posà en mans del comte de Pallars els diners necessaris per a organitzar el setge de la Força de Girona. Actuà de tresorer i cap de finances de les tropes del comte.

Formulà algunes censures per despeses excessives. El comte de Pallars en demanà el relleu amb l’excusa que era massa vell. No ho aconseguí.

Vilaragut, Pere de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII)

Veguer d’Osona i Bages. Li fou atorgat, vitalici, el castell de Doscastells (1265).

Fet alcaid dels catalans mercenaris a Tremissèn (1265), deixà el càrrec al cap de dos anys, i hom creu que morí a Itàlia, des d’on degué disposar la venda de la casa d’Oristà.

Per certes afinitats en els càrrecs, sembla que Berenguer de Vilaragut fou fill seu. Potser també ho foren:

Ramon de Vilaragut  (Catalunya, s XIII – 1310)  Fou prior del monestir de Ripoll, elegit abat (1280) enmig d’una controvèrsia monàstica, acabada el 1291.

Guillem de Vilaragut  (País Valencià, segle XIII – 1306)  Alcaid de Xàtiva (1288-90). Lluità a Sicília (1292) i també a Múrcia. El 1296 actuà prop de Berenguer a les negociacions per les treves de Múrcia. Fou un dels jutges per a les sentències arbitrals. Casat amb Eimeriga, potser foren fills seus:

  • Ponç de Vilaragut  (País Valencià, segle XIV)  Conseller de l’infant Alfons. El 1323 anà a Sardenya amb l’expedició de conquesta que dirigia l’infant Alfons. Figura entre els qui tenien feus a l’illa el 1332.
  • Ramon de Vilaragut  (Catalunya, segle XIV)  Cambrer del monestir de Ripoll. Fou nomenat prior de Montserrat (1334) i actuà com a pacificador en qüestions nobiliàries.

Vilanova i Lladró de Vidaure, Ramon de

2 Respostes

(Catalunya, vers 1320 – 1402/08)

Alt funcionari reial. Nét de Vidal de Vilanova. Prengué part a l’empresa d’Algesires el 29 de març de 1344, al setge de l’Alguer el 23 d’agost de 1353, i al de Càller el 1354.

Fou ambaixador de Pere IV de Catalunya-Aragó prop del comte de Foix l’any 1363. Aquell mateix any, quan el rei de Castella posà setge a València i avançà cap a Tortosa, Ramon de Vilanova anà a València enviat per Pere el Cerimoniós per notificar als valencians, i particularment al comte de Dénia (que tenia el comandament de la ciutat), que ell personalment acudiria a socórrer-los.

També fou enviat pel rei a Castella a firmar la pau entre ambdós regnes, i fou el plenipotenciari que signà a Barcelona l’any 1378, amb Damià Cataneo, la pau entre Gènova i Catalunya-Aragó.

El 1382 fou deixat per Rocabertí com a lloctinent dels ducats d’Atenes i Neopàtria, els quals governà fins al 1384, en què hagué de tornar a Catalunya; el succeïren en els ducats Roger i Antoni de Llúria.

Fou nomenat governador general de Catalunya per Martí l’Humà, però després fou destituït i processat com a culpable de traïció.