(València, 2 agost 1871 – París, França, 9 maig 1932)
Ballarí. Parella de Carolina Otero al Paris-Concert, de París, ciutat on instal·là una acadèmia de dansa.
Obtingué nombrosos èxits al teatre Imperial de Sant Petersburg, on actuà a la dècada del 1907 al 1917.
Dirigí la coreografia de l’Òpera de París a partir del 1917.
(Reus, Baix Camp, 15 setembre 1850 – París, França, 3 desembre 1923)
Ballarina clàssica, coneguda per Rosita Mauri. Formada inicialment sota la direcció del seu pare, coreògraf, completà els estudis a París amb Mme. Dominique. Va debutar a Barcelona el 1868, passà després a la Scala de Milà i el 1878 ballava ja a París.
Gounod l’havia vista actuar a Itàlia i li facilità la carrera artística en recomanar-la per ballar en el Divertissement de Polyeucte, a l’Òpera parisenca, de la qual aviat esdevingué primeríssima ballarina (1878-1907). Posteriorment actuà a Berlín i altres capitals europees.
El pintor Manet li va fer un retrat, inacabat, conegut amb el nom de Femme en Rose.
Acabada la carrera artística es dedicà a l’ensenyament, que exercí al conservatori de l’Òpera de París.
(Serrallonga, Vallespir, 19 juliol 1898 – Caux-et-Sauzens, França, 6 març 1973)
Escriptor i agricultor. És autor de novel·les i contes en francès.
Cal destacar-ne La crue, Le temps des merveilles i Le clos Saint-Michel, amb traducció catalana de Ferran Canyameres (El mas de Sant Miquel, 1960).
(Morvedre, Camp de Morvedre, 1379 – Grande Chartreuse, França, 23 gener 1463)
Eclesiàstic. Ingressà a la cartoixa de Portaceli el 1402 i arribà a ésser-ne prior (1414-23). Des d’aquest càrrec gestionà l’unió de les cartoixes de la Península que obeïen el papa Luna amb la Grande Chartreuse; obtingut l’èxit, escriví una relació llatina de les gestions (publicada el 1890).
Fou també prior de les de Montalegre (1423-25) i de Valldecrist (1425-37), i visitador de la província. Nomenat coadjutor del general de l’orde, Guillaume de la Motte, el representà al concili cismàtic de Basilea i Ferrara.
Després de renunciar al cardenalat, fou elegit general dels cartoixans el 1437, càrrec que exercí fins a la mort. Ha estat considerat sant. A Montalegre es conserva una relació seva manuscrita sobre l’origen de la casa.
(Sogorb, Alt Palància, 21 octubre 1887 – Tolosa, Llenguadoc, 10 gener 1940)
Metge i polític. Regidor de València (1923) com a membre del Partit d’Unió Republicana Autonomista. Membre del Partit Radical-socialista (1931), després fou diputat per Esquerra Republicana (1935).
Va ser director general de mines (1933), sots-secretari d’Agricultura (al ministeri de Marcel·lí Domingo) i sots-secretari d’Obres Públiques durant tota la guerra civil.
(Perpinyà, 16 març 1835 – París, França, 27 setembre 1916)
Metge psiquiatre. Ensenyà a l’asil clínic de Sainte-Anne, a París, i s’especialitzà en malalties mentals.
Publicà Étude expérimentale et clinique sur l’alcoolisme (1871), Étude clinique sur la paralysie générale (1873), Des diverses formes de délire alcoolique et de leur traitement (1873), Recherches sur les centres nerveux (1876), Leçons cliniques sur l’épilepsie (1882) i Leçons cliniques sur les maladies mentales (1887).
Era membre de l’Académie de Médecine (1915).
(Manacor, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, segle XVI)
Notari. Descendia de la família del beat i escriptor homònim. S’establí a la capital mallorquina. Fou conseller del regne de Mallorca.
Conreà la poesia. Fou escrivà del concurs poètic celebrat el 1502 en honor del seu il·lustre avantpassat.
Era pare d’Antoni Llull i Cases (Palma de Mallorca, 1510 – Besançon, França, 1582) Eclesiàstic. Preceptor dels fills dels senyors de Baume, esdevingué vicari general de Besançon, en ésser-ne nomenat arquebisbe un d’ells. Deixà diversos manuals de retòrica i part d’una correspondència amb Erasme, Pierre de la Ramée i altres personalitats.
(Perpinyà, 2 desembre 1752 – París, França, 25 maig 1794)
Polític. Adherit a la Revolució francesa des dels primers moments, fou procurador-síndic del departament dels Pirineus Orientals (1790-91) i membre de l’Assemblea Legislativa (1791-92), on destacà entre els girondins.
Elegit maire de Perpinyà (1792), deixà el càrrec per tornar a la procuradoria, des de la qual organitzà la resistència contra Carles IV de Borbó.
Morí abans d’ésser empresonat per moderat.
(València, 3 març 1872 – Nauta Riva, Llenguadoc, 10 setembre 1939)
Periodista i erudit. Doctor en història i llicenciat en dret. Col·laborador d’“El Pueblo”, director d'”El Noticiero Sevillano” i redactor d'”El Liberal”, de Madrid (1902-07).
Gerent de l’editorial Española y Americana i director de l’editorial Prometeo de Blasco Ibáñez, amb la filla del qual, Llibertat, es casà (1991).
Autor de La Escuela Valenciana de Arquitectura (1932), Sublevación del infante don Jaime de Aragón, seguida de la de su hijo del mismo nombre (1462-1477) (1934).
(Callosa d’En Sarrià, Marina Baixa, 27 febrer 1895 – Albí, França, 22 juliol 1983)
Polític i mestre. Traduí i prologà obres de caràcter pedagògic. Afiliat al PSOE, fou un dels animadors de la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament, que depenia de la UGT.
Durant la II República fou diputat a les corts (1931, 1933, 1936) i director general d’ensenyament primari (1931-33), càrrec des d’on impulsà un ambiciós programa de construcció escolar. En el període de la guerra civil fou sotssecretari de la presidència de govern, amb Largo Caballero.
Exiliat des del 1939, fou president del govern de la República espanyola a l’exili (gener-juliol 1947) i secretari general del PSOE del 1950 al 1974, any en què fou desplaçat per Felipe González. Separat del PSOE oficial, dirigí, sense èxit, una organització paral·lela amb el mateix nom, considerada com a històrica, de caràcter socialdemòcrata. Tornà a la Península el 1976.
Entre les seves obres destaquen Cómo se forja un pueblo: la Rusia que yo he visto (1929), La revolución en la escuela (1933), Etapas del socialismo español, 1879-1936 (1936), escrita en col·laboració, i España espera su hora (1958).
Dades dels Països Catalans 