(València, 28 gener 1817 – Baiona, País Basc francès, 17 novembre 1874)
Militar i polític. Governador de Madrid (1851). Ministre de la Guerra (1852), després va ésser successivament capità general de Castella la Nova, novament ministre de la Guerra, ministre d’Estat, de Marina i president del Consell de Ministres.
El 1866 era governador i capità general de Cuba, càrrec que va tornar a ocupar des de la fi del 1867 fins al gener de 1869.
(Morella, Ports, segle XIX – França, segle XIX)
Músic. Milità en el carlisme, fet que l’obligaria a exiliar-se a França.
A Ambert (Alvèrnia), i en unió de Mateu Pitarch, fou mestre del famós Emmanuel Chabrier.
(Vilafranca de Conflent, Conflent, 1732 – Tolosa, Llenguadoc, 1786)
Escriptor i advocat. Fill de Fermí de Lacroix. Estudià a Tolosa, i es donà a conèixer a París amb la tragèdia Arthemise i amb algunes poesies. Establert a Tolosa, fou advocat del parlament, que prohibí el seu llibre Lettres d’un avocat au parlement de Toulouse….
El 1761 ingressà a l’Acadèmia dels Jocs Florals, que havia premiat obres seves, com Chimères champêtre (1759), Ode sur la philisophie du siècle (1759), etc. El 1762 publicà Le gai savoir.
Els seus epigrames contra J.J. Rousseau es feren cèlebres. La seva defensa del protestant Pierre-Paul Sirven davant el parlament de Tolosa (1771) li valgué l’amistat de Voltaire.
Foren germans seus Adrià Jeroni, Daniel i Josep Melcior de Lacroix.
(Prada, Conflent, 1790 – París, França, 1840)
Militar. Estudià a París. Lluità a Rússia (1812), a Waterloo (1815) i a Algèria (1830).
El 1831 capturà a Nimes el bandoler absolutista Trestaillons.
Fou cavaller (1830) i oficial (1836) de la Légion d’Honneur.
(València, 5 març 1894 – París, França, 30 octubre 1976)
Polític i escriptor. Germà d’Alfred. Membre del blasquista Partit d’Unió Republicana Autonomista. Fundador de Joventut Nacionalista Republicana (1915), després fou un dels iniciadors de l’Esquerra Republicana del País Valencià (1934), la qual abandonà per afiliar-se a Izquierda Republicana d’Azaña.
Fou ministre d’Obres Públiques en el govern de Largo Caballero (1936) i membre del Consell Superior Interministerial de Guerra (1936).
En acabar la guerra civil s’exilià a Portvendres, fou internat en un camp de concentració durant l’ocupació nazi i fou ministre de la República a l’exili fins que morí.
Autor de Blasco Ibáñez i València (1929) i Siembra republicana (1930). Traduí al català diverses obres de Blasco Ibáñez.
(Ribesaltes, Rosselló, 12 gener 1852 – París, França, 3 gener 1931)
Militar. Fill de pagesos, estudià al col·legi de Perpinyà. Participà en la defensa de París el 1870, i el 1885 anà a les colònies. Després d’una brillant carrera militar, amb missions exitoses a Tonquín i a l’Àfrica Equatorial Francesa, fou cap de l’Estat Major General (1911).
Durant la I Guerra Mundial dirigí els exèrcits del nord i nord-est. Per fer cara a l’ofensiva alemanya ordenà una retirada estratègica. Aquesta maniobra li permeté de contraatacar victoriosament al Marne (6-13 setembre 1914) i salvà la capital.
Nomenat comandant en cap de tots els exèrcits francesos el 2 de desembre de 1915. El desembre de 1916 fou reemplaçat pel general Nivelle. Fet mariscal de França i enviat (1917) als EUA per preparar la incorporació de les forces nord-americanes.
Al Rosselló els intel·lectuals i poetes han celebrat repetidament el nostre Joffre. El seu retorn a Perpinyà el 1919 fou saludat per una delegació en la qual hi havia importants escriptors, intel·lectuals i pintors de Catalunya.
Símbol de la causa aliada a Catalunya, el maig de 1920 la seva estada a Barcelona fou motiu de manifestacions catalanistes, quan visità la ciutat per presidir els Jocs Florals.
Deixà unes Memòries (1932). Parlava català, però ha deixat poca cosa en la seva llengua.
(Oriola, Baix Segura, 8 juny 1804 – París, França, 1875)
Guitarrista i tenor. Actuà de primer com a cantant i després com a guitarrista a Amèrica del Nord i a Europa.
S’establí a París, on es dedicà a l’ensenyament.
(Torrelles de la Salanca, Rosselló, 24 febrer 1761 – París, França, 29 juny 1829)
Polític. Estudià a Perpinyà, es doctorà en teologia i fou ordenat sacerdot. Amb motiu de la Revolució francesa, abandonà l’estat eclesiàstic i fou alcalde de Perpinyà (1790-92).
Representant dels Pirineus Orientals a la Convenció, s’oposà a l’execució de Lluís XVI. D’actitud moderada, fou empresonat pels jacobins i alliberat a la caiguda de Robespierre (1794).
Diputat dels Pirineus Orientals al Consell dels Cinc-cents, aprovà el cop d’estat napoleònic (1799). Durant els Cent Dies (1815) fou diputat una altra vegada.
(Alaior, Menorca, 23 gener 1830 – París, França, 19 juliol 1897)
Metge i erudit. Doctorat en medicina a Montpeller (1853) i en lletres a París. Estudià grec, llatí, hebreu i sànscrit, i col·laborà en diverses revistes franceses.
Adscrit al corrent positivista, va escriure diversos articles defensant aquesta línia a “Revue Philosophique”. Durant el període 1890-92 col·laborà a “L’Avenç”.
Les seves obres principals són: De la prostitution en Espagne (1857), La médicina a travers les siècles (1865), Un mois à Minorque (1868), Une excursion en Catalogne, Valence, et aux iles Baléares.
Traduí al francès i publicà a París Lo somni, de Bernat Metge.
(Rosselló ?, segle XVIII – Lió, França, 1793)
Eclesiàstic. Fou el darrer abat de Sant Martí del Canigó (1779-83). Fou vicari de l’arquebisbe de Tolosa (Llenguadoc).
El 1791 es negà a jurar la Constitució Civil del Clergat. Fou executat pel comitè revolucionari de Lió.
Dades dels Països Catalans 