(Catalunya)
Dansa popular de caire cerimoniós i auster i de melodia suau i seriosa, pròpia de dies de festa, abans o després de l’ofici. Té nombroses variants i una notable antiguitat.
Ha estat anomenat també ballet de quatre, per tal com les parelles s’hi agrupaven de dues en dues.
Segons els llocs, era ballat amb vestits negres, les dones portant caputxes, escapularis al coll i rosaris a la mà, i els homes encreuant les mans sobre el pit.
Dansa tradicional. Concepte al·legòric medieval que expressa el poder igualador de la mort.
Als Països Catalans, des del punt de vista literari, hi ha només un parell de peces sobre aquesta dansa. Pere Miquel Carbonell transcriví, a la fi del segle XV, una Dansa de la mort e d’aquelles persones qui mal llur grat ab aquella ballen e dansen, traduïda d’una recesió no identificada de la Danse macabre francesa.
Més interès té una anònima Representació de la mort, escrita molt probablement a Mallorca durant la primera meitat del segle XVI, en un cercle conventual, que ha arribat incompleta.
D’altra banda, la processó de dijous sant de Verges ha conservat una dansa en que intervé la mort.
(Tarragona, segle XVI)
Ball popular de parlament i jocós, propi de la confraria dels bastaixos i dels forners de la ciutat, que precedia, juntament amb molts altres, l’entrada solemne dels arquebisbes a la ciutat, la processó de Santa Tecla i les comitives de reis i grans personatges.
Les evolucions, molt simples, eren acompanyades d’una melodia reiteradament exposada per un violí, i ritmades, a més, amb un bombo. El parlament consistia en les queixes d’uns vells al batlle i al rector perquè, casats amb dones joves, despecegues i frívoles, el bon ordre de la casa, l’economia del marits i llur atenció personal n’era perjudicada.
Com en la major part dels balls populars de la Catalunya Nova, els trets de gràcia i cortesia n’eren absents; tots els papers, també els femenins, eren assumits per homes de la confraria, disfressats i alcofollats fins a la cosa grotesca; i també el parlament, del qual es conserven diferents versions, sempre poc o molt escatològiques i amb referències a la vida política local, era d’una comidicitat bufa.
Ha perdurat fins a l’època actual i ha estat afegida a les celebracions d’altres ciutats, com la de Valls.
(Barcelona, 1950 – 1956)
Conjunt d’estudis, comentats i publicats per Joan Amades. Sobre costums populars dels Països Catalans, segons el curs de l’any.
És el recull més complet publicat sobre folklore català.
Ballet popular de sis parelles, tradicional de la vila, de caire cerimoniós i elegant. Les balladores duen una gran mantellina blanca, i els balladors, un vestit negre i un barret de copa.
Hom la inicia amb una passejada de sortida pausada, al ritme de la tonada de la cobla, sostenint cada ballador, amb la mà dreta, l’esquerra de la balladora. Després, giravoltant, les noies passen al costat esquerre i són saludades pels nois.
Encarada cada parella i deixada anar de les mans, comença la part dita dansa, en la qual hom forma un rotllo que s’eixampla i s’estreny i realitza encreuaments que creen l’efecte d’una estrella de dotze raigs, igual que la del ball del ciri. Aquesta figura té la duració de dues tonades.
Després d’un volt per la plaça comença novament la dansa, una part de ball rodó dita sardana, i tres pavanes, ballades també en forma d’estrella tot efectuant l’evolució dita cadena.
L’any 1985 fou declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional.
Enllaç: Dansa de Castellterçol
(Igualada, Anoia, 2 abril 1876 – 29 novembre 1959)
Historiador i folklorista.
Arxiver municipal d’Igualada, fou vice-president del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada i corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Publicà: Efemèrides igualadines (1904), Monografia del culte dels igualadins a la Mare de Déu (1920), Vocabulari de l’ofici d’adobar pells (1932), Biografia de sor Rita Mercader (1935) i la transcripció del Llibre de la Mostassaferia d’Igualada (1954).
(Barcelona, 5 novembre 1933 – )
Intèrpret musical, instrumentista i folklorista. El seu treball de recerca es caracteritza per la recuperació del folklore català en la seva línia més ètnica.
El 1976 creà el festival de música popular Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel (Alt Urgell).
A la dècada del 1980 edità els elepés Canten els vells del Pirineu (1982), Trobada amb els acordionistes del Pirineu (1987) i Rosa vermella, rosa galant (1989).
El 1994 rebé el Premi Nacional de Dinamització en l’Àmbit de la Música Popular Catalana i el Premi Nacional de Música a la Trajectòria en el Camp de la Cultura Popular.
(Collbató, Baix Llobregat, 2 juliol 1853 – Esparreguera, Baix Llobregat, 7 febrer 1891)
Folklorista i poeta. Dedicat a la poesia popular, compongué el recull de poesies De flor a flor (1877).
Els seus estudis folklòrics, en especial sobre les rondalles iniciat a “La Il·lustració Catalana”, no se cenyiren a l’àrea catalana, sinó també a d’altres països.
Són obres seves La filosofia de la filosa (1884), Cançons i follies (inèdites) recollides al peu de Montserrat (1885), La poesia popular búlgara (1887), Rondallística, estudi de literatura popular amb mostres catalanes inèdites (1888) i El Rondallari català (1903).
(Gràcia, Barcelona, 9 maig 1875 – Barcelona, 1931)
Folklorista i escriptor. Pare de Josep Barrillón i Paradell.
Destacà com a figurista original, utilitzant sovint materials comestibles i infonent a les seves composicions una gran intenció satírica. Obtingué premis importants.
Treballà també com a decorador i excel·lí com a pessebrista.
Dades dels Països Catalans 