Arxiu d'etiquetes: filòsofs/es

Farré i Magre, Lluís

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà, 14 gener 1902 – Buenos Aires, Argentina, 1997)

Filòsof. Es traslladà a l’Argentina el 1931, on es doctorà el 1944.

Ha estat professor de la Universitat de Tucumán, i després fou catedràtic a la Universidad Nacional de la Plata.

S’ha dedicat a l’antropologia filosòfica, el pensament antic i medieval, a la filosofia existencial i també a l’anglosaxona; les seves aportacions més importants han estat en el camp de l’estètica.

Entre les seves obres destaquen Estética (1950), El espíritu de la filosofía inglesa (1952), Vida y pensamiento de Jorge Santayana (1952) i Lucrecio, filósofo y poeta (1958).

Fabra i Soldevila, Francesc

Deixa un comentari

(Llívia, Baixa Cerdanya, 23 abril 1778 – Madrid, 11 gener 1839)

Metge, antropòleg i filòsof. Format a Barcelona i Montpeller. Fixà la residència a Madrid, on promogué la creació de l’Academia de Ciencias (1855).

Escriví un llibre intitulat La filosofía de la legislación natural fundada en la antropología o en el conocimiento de la naturaleza del hombre (1838), en la qual desenvolupà el seu ideari rousseaunià i liberal amb influències de la frenologia alemanya.

Era de l’opinió que l’educació progressiva havia d’ésser la base damunt la qual se sustentaria una nova societat.

Esteller i Melià, Adolf

Deixa un comentari

(Alcanar, Montsià, 10 gener 1899 – Bombai, India, 18 març 1984)

Jesuïta. Després de doctorar-se en filosofia a Roma (1921) i d’aprendre el sànscrit a Bombai, estudià indologia, iranologia i filologia comparada indoeuropea a la universitat de Berlín, estudis que coronà amb la tesi Die älteste Rezension des Mahänätakam (1935); ensenyà sànscrit al Saint Xavier’s College de Bombai del 1937 al 1964.

Són fonamentals les recerques dutes a terme per tal de reconstruir críticament el text de Rgveda, basant-se en les regles mètriques, l’arcaisme lèxic i els passatges paral·lels.

Entre molts altres treballs, cal esmentar El palimpsesto del Rgveda sánscrito (1965) i Wordmobility in the Rgveda (1917).

Estasen i Cortada, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 gener 1855 – 12 desembre 1913)

Advocat, filòsof, economista i geògraf. Fou cofundador i secretari del Foment del Treball Nacional, del qual se separà per a formar el Foment de la Riquesa de Catalunya.

Capdavanter del positivisme, el difongué a través de conferències als ateneus de Barcelona i Madrid, i atacà el krausisme, que aleshores predominava a l’estat espanyol. Aquesta actitud polèmica provocà una escissió a l’Ateneu Barcelonès que donà lloc a l’aparició de l’Ateneu Lliure.

Fou director del “Diario del Comercio” i un dels fundadors de la revista “El Eco de la Producción”; col·laborà al setmanari “Catalunya” (en català, el 1908).

Obres seves són: El positivismo o sistema de las ciencias experimentales (1877), El problema de las nacionalidades (1882), La protección y el libre cambio (1880), Regionalismo econòmico (1887), Instituciones de Derecho Mercantil (1890-95, en vuit volums), Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (1900, que té un interès molt rellevant), etc.

Com a geògraf col·laborà també al volum sobre Catalunya (1908) de la Geografia general de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras i Candi.

Enrahonar

Deixa un comentari

(Barcelona, 1981 – )

Revista de filosofia. Editada per la Universitat Autònoma de Barcelona.

A grans trets, el contingut reflecteix la trajectòria dels professor del departament de filosofia d’aquesta universitat, tot i que hi col·laboren sovint altres pensadors.

N’han estat directors Josep Maria Calsamiglia, Octavi Fullat, Raúl Gabás i Josep Montserrat.

Enllaç: Enrahonar

Donadiu i Puignau, Delfí

Deixa un comentari

(Vilajuiga, Alt Empordà, 1845 – Barcelona, 14 agost 1904)

Catedràtic de llengua hebrea (1882) i de filosofia a la Universitat de Barcelona.

Publicà, a més de nombrosos opuscles de filosofia i ciència del llenguatge, Curso de geografía histórica (1873), Curso de metafísica (1881), Método de enseñanza de lengua hebrea (1881) i Diccionario de la lengua castellana (1890), amb correspondència catalana.

En col·laboració amb Rafael Bocanegra, va publicar Novísimo Diccionario Enciclopédico de la lengua castellana.

Despujol i d’Alemany-Descatllar, Francesc Xavier

1 Resposta

(Barcelona, 1732 – Palmerola, Ripollès, 6 juny 1809)

Baró de Montclar i primer marquès de Palmerola (1767). Estudià filosofia a les universitats de Cervera, Osca i Tolosa (Llenguadoc) i es doctorà en dret a la d’Osca, on fou catedràtic de filosofia suarista i rector del Colegio Imperial de Santiago.

Tornà a Barcelona, on fou regidor honorari de l’ajuntament i comandant d’un batalló de voluntaris durant la Guerra Gran.

Fou elegit president de la Junta de Defensa de Barcelona el 1795 i nomenat gentilhome de cambra per la seva actuació en defensa de la ciutat.

El seu epistolari és un conjunt documental interessant per a l’estudi de la societat barcelonina del seu temps.

En el marquesat el succeïren els seus fills:

Manuel Despujol i de Vilalba   (Barcelona, segle XVIII – segle XIX)  Succeí al seu pare en el marquesat de Palmerola. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1791).

Ramon Despujol i de Vilalba   (Barcelona, 1772 – vers 1848)  Succeí al seu germà en el marquesat de Palmerola. Fou defensor de Tortosa contra les forces napoleòniques del general Suchet (1811) i regidor perpetu de Barcelona. Fou el pare de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi.

Daurella i de Rull, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 abril 1864 – 10 setembre 1927)

Professor de filosofia. Catedràtic de metafísica a la universitat de Valladolid (1889) i de lògica fonamental a la de Barcelona (1894), de la qual fou vice-rector (1924), càrrec al qual renuncià en ésser elegit senador. Fou membre electe de l’Acadèmia de Bones Lletres (1902).

En la seva obra pedagògica seguí la neoscolàstica: Instituciones de metafísica (1891), La filosofía del Dante Alighieri (1896) i Apuntes de lógica fundamental (1904).

Fou cònsol general de Bolívia.

Dalmau i Gratacòs, Frederic

Deixa un comentari

(Banyoles, Pla de l’Estany, 11 desembre 1874 – Girona, 30 juliol 1926)

Sacerdot i doctor en filosofia i lletres. Amplià estudis a Lovaina i a Alemanya.

Fou catedràtic de psicologia, lògica i ètica de l’institut de Girona (1912).

Publicà Teoría del conocimiento humano según la filosofía de santo Tomás (1898), Resumen de la lógica (1914), etc.

Daguí, Pere

9 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, vers 1435 – Sevilla, Andalusia, 1500)

(o Deguí)  Filòsof lul·lista. L’any 1481 ocupà a Mallorca la càtedra de filosofia lul·liana fundada per Agnès de Pacs. El seu prestigi féu que els seus deixebles fossin anomenats “deguins”.

L’any 1482 el seu tractat Janua artis magistri Raymundi Lulli, li valgué greus acusacions d’heterodòxia. Anà a Roma per defensar-se’n. Hi obtingué l’aprovació de l’obra, que havia de ser reimpresa allí mateix el 1485.

Els Reis Catòlics el nomenaren capellà de la Cort. Residí algunes temporades a Sevilla i a Jaén, on tractà de fundar una càtedra lul·liana.

Segons alguns autors, els seus originals es conservaven a la biblioteca del monestir de Montserrat abans de que fos destruïda per les tropes napoleòniques.