(Tortosa ?, Baix Ebre, segle XIII – segle XIV)
Filòsof aristotèlic jueu.
Autor d’una traducció, amb un comentari, de Les tendències dels filòsofs d’al-Gazzälï, escrit el 1292. La seva problemàtica se centra en les relacions entre la filosofia i la religió i la veritat segons l’una i l’altra.
Tingut per heterodox, fou estudiat pels pensadors posteriors, però no citat.
Veure> Cresques, Hasdai (filòsof i dirigent hebreu de Barcelona, 1340-1410).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1553 – 1613)
Filòsof escolàstic. Religiós dominicà, fou mestre de teologia del convent de Girona (1601), a Valladolid (1605) i a la universitat de Tarragona (1607).
Escriví Commentaria in Aristotelis Dialecticam et in Universam Aristotelis i Quaestiones philosophicae aristotelico-thomisticae.
(Barcelona, 1944 – )
Filòsof. Ha estat professor a les universitats de Dijon, de París, del País Basc i a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Entre les seves obres més representatives cal citar El drama de la ciudad Ideal (1974), Ordre et substance: l’enjeu de la Quete aristotélicienne (1976), Límites de la conciencia y del matema (1983), Filosofía, el saber del esclavo (XVII Premi Anagrama de Ensayo, 1989), La Dignidad, lamento de la razón repudiada (1995) i Descartes, la exigencia filosófica (1996).
El punt de partida del seu treball és la història de la filosofia i especialment Aristòtil i Plató, els primers autors que estudià a fons.
Als darrers temps, els seus treballs s’han orientat envers la filosofia de la matemàtica.
(Valls, Alt Camp, 16 abril 1915 – Barcelona, 21 març 1998)
Filòsof. Es llicencià en filosofia el 1941 i es doctorà el 1959 a la Universitat de Barcelona, d’on fou catedràtic de fonaments de filosofia i història dels sistemes filosòfics el 1967. En la seva formació ha estat influït per Font i Puig i també per Ortega y Gasset.
S’ha dedicat a l’antropologia fenomenològica, en la línia de Merleau Ponty, i també a la psicologia de la forma.
De la seva producció es destaca El problema de la psicología de la expresión (1964).
Del 1985 al 1990 fou president de la Societat Catalana de Filosofia.
(Balaguer, Noguera, 1711 – Roma, Itàlia, 1781)
Filòsof i teòleg. Jesuïta (1726). Professor a Gandia i a Girona.
Se n’anà a Itàlia abans de l’expulsió de l’orde. Mantingué correspondència amb Gregori Maians i amb Daniel Finestres.
Va escriure les obres Theologia dogmatico-scholastica (1767-77, en sis volums) i Scholastica vindicata (1766).
(Olot, Garrotxa, 1905 – Torrent, Horta, 1980)
Teòleg, historiador i filòsof. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Miquel. Professà al convent dominicà de Solsona (1926) i fou ordenat sacerdot a València, on inicià els estudis d’història i de filosofia a la Universitat.
Traslladat a Barcelona, fundà (1936) la revista “Dominicas”. El 1940 es llicencià en història, i el 1941 es graduà de lector en teologia. Dugué a terme una intensa tasca com a professor, historiador, predicador, etc.
Entre les seves obres cal esmentar Introducción a Santo Tomás de Aquino. Summa contra gentiles (1952), Acomodación de las estructuras de las prácticas de la vida religiosa a las exigencias modernas (1961) i Francisco Coll, fundador de las Dominicas de la Anunciata (1976). Cal destacar les introduccions que féu a les obres de sant Domènec (1966) i de sant Vicent Ferrer (1956).
Col·laborador assidu de la revista “Teología espiritual”, estudià la història de la província dominicana d’Aragó.
(Bell·lloc d’Urgell, Pla d’Urgell, 17 març 1916 – Barcelona, 26 agost 1976)
Mestre i llicenciat en filosofia i lletres. Fundà les revistes “Delta” i “Cavall Fort”, on formà les seves col·laboracions amb el pseudònim de Ramon de Bell-lloc, i escriví a “Qüestions de Vida Cristiana”.
És autor del conte Sangota, el gos llop (1965) i de l’assaig L’educació, problema social (1965).
Fou degà del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona.
(Barcelona, 1839 – desembre 1880)
Jurisconsult, sociòleg i filòsof. Fou catedràtic d’economia política i d’estadística a la Universitat d’Oviedo i, més tard, de dret polític i administratiu a la Universitat de Barcelona.
Fou secretari del Foment de la Producció Nacional i de l’Institut de Foment, i president (1877) de l’Ateneu Barcelonès.
Col·laborà a “La Defensa de la Sociedad”, “Eco de la Producción”, “Revista Agrícola”, etc.
Va escriure, entre altres obres, Extracto metódico de un curso completo de derecho político y administrativo (1873) i La cuestión social (1878).
(Bagà, Berguedà, 1590 – Barcelona, 1663)
Filòsof tomista. Jesuïta i gramàtic.
Ensenyà a Girona i a Saragossa, on fou mestre de B. Gracián, fou rector dels jesuïtes de Perpinyà, Girona, Tarragona i Barcelona.
Durant el Corpus de Sang col·laborà amb les autoritats, i a la guerra dels Segadors féu costat a la Generalitat.
El 1653 fou elegit procurador a Roma de la congregació provincial d’Aragó.
Dades dels Països Catalans 