Arxiu d'etiquetes: filòlegs/gues

aranès -esa

1 Resposta

(Vall d’Aran)

Idioma gascó parlat al territori. Bé que ha tingut una forta influència del català, perceptible sobretot en el vocabulari, aquesta ha estat menor que la influència francesa damunt la resta del domini gascó.

L’aranès no és un parlar uniforme a tota la vall, en la qual hom pot distingir, lingüísticament, tres regions partint de criteris morfològics i fonètics: l’alta Aran (terçó de Pujòlo), que és la zona amb més influència catalana; part del baix Aran i l’Aran mitjà, on el parlar té la seva forma més característica, sobretot al terço de Marcatòsa; i els municipis de Bausen i Canejan, lingüísticament més propers a la resta de Gascunya.

El Consell General de la Vall d’Aran modificà (1999) les normes ortogràfiques de l’aranès, aprovà l’unificació dels tres dialectes parlats a la Vall d’Aran i la creació de l’Institut d’Estudis Aranesos.

Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura

3 Respostes

(Barcelona, 1928 – 1934)

Publicació anual. Òrgan de l’Oficina Romànica de la Biblioteca Balmes de Barcelona.

A part dels treballs literaris i lingüístics -entre els quals destaca un “suplement català al Diccionari Romànic-Etimològic” de Meyer Lübke i un estudi sobre la flexió verbal dels dialectes catalans- publicava recensions i bibliografia de la llengua i la literatura catalanes.

Alegret, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVIII – 1817)

Historiador i filòleg. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, el 1792 hi presenta l’estudi La ortografia catalana, sobre la Reconquesta a Catalunya i una versió de les Ordinacions d’en Sancticilia.

Des del “Diario de Barcelona” impulsà la restauració de l’ús literari del català.

Féu estudis d’història i onomàstica de Catalunya.

Vidal i Alcover, Jaume

1 Resposta

(Manacor, Mallorca, 29 maig 1923 – Barcelona, 2 gener 1991)

Escriptor i filòleg. Nebot matern de Joan Alcover. Llicenciat en dret i en lletres, s’establí a Barcelona.

Amb els poemes de L’hora verda (1952) i El dolor de cada dia (1957) sobresortí entre els conreadors de l’anomenada Escola Mallorquina per la novetat dels plantejaments i els temes. Publicà també Sonets a Eurídice (1962), Dos viatges per mar (1965), Terra negra (1970), El fill pròdig (1970) i Sonets alexandrins (1981).

A part els reculls de contes –Mirall de la veu i el crit (1955), Les quatre llunes (1969), Dues rondalles farcides i altres narracions (1980) i Antologia de contes, rondalles, llegendes, exemples i facècies (1981)- publicà novel·les, on barrejà l’estil epistolar amb l’estudi psicològic o la nota realista: Sophie o els mals de la discreció (1971) i Visca la revolució (1974).

Preparà els espectacles teatrals Oratori per un home sobre la terra (1969), La fira de la mort (1970), Manicomi d’estiu o la felicitat de comprar i vendre (1968), Varietats-1 (1969) i Varietats-2 (1969), en col·laboració amb M. Aurèlia Capmany.

El 1987 publicà La vida fàcil, primer volum d’una tetralogia sobre la vida a Mallorca, que no va poder acabar. Va deixar pràcticament enllestida la traducció d’A la recherche du temps perdu, de M. Proust.

Fou condecorat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1988.

Vallcorba i Plana, Jaume

Deixa un comentari

(Tarragona, 21 novembre 1949 – Barcelona, 23 agost 2014)

Poeta, filòleg i editor. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. Professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona.

Interessat per les activitats artístiques d’avantguarda, fundà la revista “Quaderns Crema” (1979-84) i l’editorial homònima.

Ha publicat els reculls poètics Onades i estels (1973), Pàrking de les feres (1974), A l’hivern preus especials (1976) i Postals (1981).

Ha estat autor també dels estudis Lectura de la “Chanson de Roland” (1986) i Noucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història d’una estètica (1995), i responsable de l’edició crítica de l’obra de J.M. Junoy i de J.V. Foix.

Stegmann, Tilbert Dídac

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 setembre 1941 – )

Filòleg alemany. Professor de filologia romànica a la Universitat de Frankfurt, s’ha dedicat especialment a la literatura catalana, de la qual ha esdevingut un important divulgador i sensibilitzador, tant a Alemanya (on ha organitzat jornades, col·loquis, les Setmanes Catalanes de Berlín, ha impulsat la fundació de diverses associacions catalanòfiles i ha publicat molts treballs sobre la llengua i la literatura catalanes) com a Catalunya (on ha publicat gran nombre d’articles i de treballs sobre el català i Catalunya).

Entre altres treballs d’especialització i de bibliògraf, cal remarcar l’assaig de divulgació Catalunya vista per un alemany (1988).

Soberanas i Lleó, Amadeu-Jesús

1 Resposta

(el Catllar, Tarragonès, 21 maig 1938 – Barcelona, 15 abril 2014)

Filòleg i bibliògraf. Estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona i s’hi doctorà el 1973 amb una edició crítica de la Crònica de Sant Joan de la Penya, de la qual havia fet una primera edició vulgaritzadora el 1961. Professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona (1964-86).

El 1969 fou nomenat conservador de la Secció d’Arxiu de la Biblioteca de Catalunya i el 1971 hi esdevingué conservador de la Secció de Manuscrits i Reserva impresa. Ha estat director de les biblioteques de la Universitat Autònoma i professor de l’Escola de Bibliografia de Barcelona.

Ha editat el volum II dels Diàlegs de sant Gregori el Gran (1968) i altres texts antics i moderns, entre els quals cal destacar els Brins d’espígol de Jacint Verdaguer (1981), l’Espistolari de J. Salvat-Papasseit (1984).

A part alguns treballs propis sobre lexicografia, com Panorama de la lexicografia catalana (1986, en col·laboració), ha resseguit les passes de Nebrija a Catalunya (1981) i ha estudiat la història de la lexicografia catalana.

Ha publicat diverses bibliografies i treballs sobre història del llibre als Països Catalans.

Milà i Fontanals, Manuel

26 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 maig 1818 – 16 juliol 1884)

Filòleg i escriptor. En un començament estudià a Cervera i, un cop traslladada la Universitat a Barcelona amb la denominació d’Estudis Generals, hi acabà les carreres de dret i de filosofia i lletres. Havent debutat literàriament en “El Vapor” (1836), entrà en relació amb els romàntics catalans.

Afiliat primerament a un romanticisme exaltat, pertanyent a la primera etapa de la seva obra poètica en castellà, esdevingué un admirador de Walter Scott i del romanticisme tradicional.

Catedràtic d’estètica i d’història a la Universitat de Barcelona el 1846, destacà com a mestre del grup de companys romàntics com ara Pau Piferrer, Joaquim Rubió, Josep Llausàs i altres deixebles posteriors com Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Josep Balari, Torras i Bages, Costa i Llobera i Maragall.

Fou membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pertanyent a la generació romàntica dels jocs florals, va prendre part en la seva restauració (1859) i obrí l’acte amb un parlament sobre la gaia ciència.

mila_fontanals1

Si com a historiador i crític literari assolí en el seu temps un extraordinari relleu, no és inferior la seva obra de filòleg, poeta i folklorista. Com a poeta no operà amb una matèria lírica, sinó que se serveix d’un conjunt d’elements narratius, extrets de la història medieval. En la Cançó del Pros Bernat (1867) poetitza la figura de Bernat de Ribagorça, comte de Pallars, que, com indica en la seva obra De la poesía heroico-popular castellana, és el nucli originari de la llegenda de Bernardo del Carpio, i utilitza, a més, els tòpics característics de la cançó de gesta. Altres obres són La complanta d’En Guillem (1867), la seva lírica més pura, Pastorel·la de Nadal i Poqueta cosa, espècie de pastorel·la trobadoresca.

Fou el primer que es dedicà a la historiografia literària al segle XIX. Malgrat la manca de tradició en els estudis literaris, se situà a l’altura dels millors romanistes de l’Europa del seu temps, com G. Paris, G. Meyer, Bartsch o Mussafia. Amb plena consciència dels seus mètodes (mètode comparatiu), es féu l’home universal de la Renaixença, partint del fet de considerar la literatura catalana en relació amb les altres literatures romàniques.

La seva labor com a crític fou coneguda a través de l’estudi Clásicos y Románticos, aparegut dins “El Vapor” l’any 1836 i incorporat després a Estudios literarios (1838). És també d’aquesta època Compendio de arte poética (1844).

No fou, però, fins a partir de l’any 1853 que publicà les obres literàries de més envergadura, com Observacions sobre la poesia popular (1853) i el recull Romancerillo catalán (1882), d’interès extraordinari per a l’estudi de la poesia popular. El seu treball De los trovadores de España (1861) el situa com un dels primers provençalistes d’Europa i capdavanter dels futurs especialistes d’aquesta matèria al país. Arran d’aquesta obra van néixer altres estudis particulars sobre gèneres, poetes i formes de l’antiga literatura catalana com ara Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), Les Noves rimades (1876) i La Codolada (1876).

La publicació de la seva obra De la poesía heroico-popular castellana (1874) fou un precedent dels estudis que dugueren a terme M. Menéndez Pelayo i R. Menéndez Pidal. El seu deixeble Marcelino Menéndez Pelayo preparà l’edició de les Obras completas de Milà, aparegudes en vuit volums entre el 1856 i el 1888.

Griera i Gaja, Antoni

9 Respostes

(Sant Bartomeu del Grau, Osona, 17 gener 1887 – Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 4 desembre 1973)

Eclesiàstic i filòleg. Estudià a Vic i a les universitats de Halle i Zuric, i formà part del grup promotor del “Butlletí de Dialectologia Catalana” (1913), de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou també col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya.

Féu una aportació laboriosa de la llengua amb l’Atlas lingüístic de Catalunya, i l’any 1919 guanyà un accèssit al premi de filologia catalana de l’IEC amb Vocabulari dels documents catalans dels segles IX, X, XI i XII.

Se li deuen altres treballs com la tesi doctoral La frontera catalano-aragonesa (1914) i els volums del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47), com també una Gramàtica històrica del català antic (1931).

Havia estat membre adjunt de la Secció Filològica de l’IEC, del 1921 al 1928; però l’any 1932 trencà amb l’Institut i es demostrà hostil enfront de la seva obra. Acabada la guerra civil, fou professor a la universitat i al seminari de Barcelona. Residí a Sant Cugat del Vallès.

L’any 1963 publicà les seves Memòries.

Estivill i Rius, Assumpció

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1949 – )

Doctora en biblioteconomia. Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona (1973), graduada per l’Escola de Bibliotecàries (1976) i doctora per la School of Library and Information Science de la universitat de Pittsburg (1990). El 1999 passà a la facultat de biblioteconomia i documentació de la Universitat de Barcelona, de la qual fou la primera degana.

És autora de L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (1992) i de nombrosos articles especialitzats. Membre de la Secció de Catalogació de la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris i Biblioteques.