En L’Empordà, bressol de l’art romànic (1962) i Catalunya, origen de la pintura medieval (1963) intentà de demostrar que l’art romànic tingué l’origen a Catalunya, i en Matemàtica de la història (17 volums, i un resum del mateix títol) elabora una teoria sobre els cicles històrics.
Fabricant d’indianes. Fundà a Barcelona la indústria d’indianes Llorenç Clarós i companyia, que li proporcionà una considerable fortuna. El 1793 i el 1794 contribuí a la guerra contra la República Francesa amb importants donatius pecuniaris. El 1806 figurava en la matrícula de comerciants de la Junta de Comerç de Barcelona.
Es féu construir un palau a la riera de Sant Joan, contigu a la fàbrica i amb sales decorades pel Vigatà, desaparegut amb la reforma de Barcelona el 1909.
Fou el pare de Marianna Clarós, la qual es casà amb el també fabricant d’indianes Domènec Serra i Armadà, el qual continuà la indústria del seu sogre. .
Entre les seves obres cal esmentar: Allegro burlesco (1963, per a orquestra de corda), Fantasia concertant (1969, per a violí i orquestra), Seqüències sobre una mort (1970, per a orquestra), Anna Franck, un símbol (1971), Extincions (1972, per a conjunt de cambra i solistes), Concerto grosso (1973), Vers l’infinit (1982), etc.
Polític. Membre del federalisme republicà. Participà en l’alçament contra les lleves militars (Barcelona, 1869) i el 1873 fou secretari del president de la República, Estanislau Figueras. El 1903 fou elegit diputat.
Abandonà la política en caure la República i exercí com a catedràtic de ciències fisicoquímiques a l’institut de Figueres (1880-1914).
(Figueres, Alt Empordà, 29 gener 1905 – 20 agost 1975)
Pianista i compositor de sardanes: Capvespre, Sant Pere de Roda, Roses, vila de sirenes, Homenatge a la Verge montserratina, Rondalla, Torrentera avall, Un cel blau, Els oronells, Deixondiment de festa, etc.
Obtingué gairebé tots els primers premis dels concursos de composició sardanística celebrats als Països Catalans.
Compongué altres obres per a cobla La filadora i Nadala (glosses) i Miniatures i Impressions pirenenques (suites) i peces per a piano, obres líriques, etc.
El seu pare fou Ramon Basil i Burjó(Figueres, Alt Empordà, 1874 – 3 abril 1938) Compositor de sardanes.
Sindicalista i polític. Obrer marbrista funerari. Delegat de la Federació Local de Cultura en el Congrés Nacional de la CNT (1919), es manifestà a favor de l’adhesió a la Internacional.
Hagué d’exiliar-se a França per les seves campanyes contra la guerra del Marroc; retornà a la península en plena dictadura de Primo de Rivera i fou empresonat a Barcelona.
Posteriorment intervingué en diverses accions contra els francesos a la conca del Fluvià i passà a reforçar Girona; el 1809 fou nomenat governador de la plaça i dirigí les obres de consolidació de les fortificacions.
En assetjar per tercera vegada Girona les tropes d’Honoré Reille, dirigí les actuacions dels seus defensors, que no es rendiren fins després de set mesos de setge (maig-desembre 1809) en una resistència que alguns han qualificat d’excessivament perllongada i inútilment destructiva.
Álvarez de Castro, que per malaltia havia hagut de deixar el comandament en els últims moments, fou internat a França i dut després a la presó de Figueres, on morí.
Ha publicat poesia: Entre el temps i l’eternitat (1955), Ofrena de Nadal (1965), Un color per cada amic (1977), Amb el sol a la mà, Les quatre estacions (1978), Afirmo l’esperança (1982) i Els pobles de l’Empordà (1984).
Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.
En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.
El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.
La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.
Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.
Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).
El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.
Dades dels Països Catalans 