(Palma de Mallorca, 12 setembre 1229)
Fet d’armes lliurat a les muntanyes de Portopí, durant el qual les tropes de Jaume I el Conqueridor, després de desembarcar a Santa Ponça, derrotaren als musulmans.
Fou un xoc molt violent en el qual perderen la vida Ramon de Montcada, senyor de Tortosa, i el seu oncle Guillem de Montcada.
Aquest fou el primer pas cap a la conquesta de Mallorca, la capital de la qual caigué al final del mateix any.
(Pontós, Alt Empordà, 22 setembre 1795)
Acció armada que tingué lloc durant la Guerra Gran.
Els miquelets i els sometents catalans, en coordinació amb l’exèrcit regular, assoliren de derrotar les tropes franceses.
Aquesta victòria fou confirmada poc després per la batalla de Fluvià.
(Ponça, Itàlia, 5 agost 1435)
Batalla naval. Derrota d’Alfons IV el Magnànim davant l’illa de Ponça (davant el golf de Gaeta) per l’esquadra genovesa comandada per Biagio Assereto.
La reina Joana II de Nàpols havia nomenat Renat d’Anjou hereu de la corona i, en morir ella, Alfons IV el Magnànim, per tal d’intentar la conquesta del reialme, va assetjar Gaeta, però va ésser derrotat a Ponça i, amb els seus germans Joan i Enric i tot de cavallers catalans, aragonesos, sicilians i castellans, fou fet presoner.
Dut a Milà, el duc Filippo Maria Visconti el va tractar amb deferència i fins va entaular amb ell negociacions i hi signà una aliança adreçada a combatre la influència francesa a Itàlia; poc després els presoners eren alliberats.
(Ponça, Itàlia, 14 juny 1301)
Batalla naval entre l’estol catalano-angeví manat per Roger de Lloria, i el de Frederic II de Sicília, comandat per Corrado Doria.
Aquest fou derrotat i fet presoner i l’estol dispersat.
Veure> Dos Peres, Guerra dels (conflicte entre Catalunya i Castella, 1356-75).
(Llobera, Solsonès, abril 1837 / maig 1837 – abril 1840)
Fets d’armes de la Primera Guerra Carlina, ocorreguts als congosts de Peracamps.
En la primera acció, el general Ramon de Meer assolí de vèncer els carlins i els obligà a evacuar la ciutat de Solsona (abril-maig 1837).
En la segona, els carlins intentaren de tallar el pas al general Antonio van Halen, que duia un comboi per a socórrer Solsona (abril 1840).
Aquest sabé evitar l’emboscada del general carlí Sagarra i s’apoderà del poble; en successius atacs destruí la resistència carlina, fet que contribuí a llur retirada definitiva.
Per aquest motiu el general van Halen obtingué com a recompensa el títol de comte de Peracamps.
(Peníscola, Baix Maestrat, 1225)
Acció bèl·lica empresa per Jaume I de Catalunya-Aragó. Hi participaren els bisbes de Lleida, Barcelona i Saragossa, el justícia d’Aragó, Pedro Pérez, i alguns nobles catalans i aragonesos.
La manca de cooperació d’un sector de la noblesa, però, obligà el rei a renunciar a la conquesta i a pactar amb Abü Sa-ïd al-Rhamän que aquest li pagaria un tribut a canvi de l’alçament del setge.
El 1233, tanmateix, Peníscola es lliurà sense lluita a la corona catalano-aragonesa.
(Toluges, Rosselló, 1027)
Institució medieval. Si bé són dues institucions diferents, ben aviat aparegueren unides: la pau de Déu era el dret de refugi que concedia l’Església per a les persones i coses dins un territori especialment protegit, i la treva de Déu era la suspensió de tota activitat bèl·lica privada durant un temps prefixat també per l’Església. Tot això era sancionat amb penes canòniques greus.
Cal cercar-ne l’origen en els sínodes eclesiàstics de Charroux (989) i en el de Puy en Velay (990), però fou a Catalunya que aquestes disposicions es feren generals i periòdiques, concretament a partir del sínode de Toluges, el 1027, presidit per Oliba, bisbe de Vic, i com a confirmació d’altres constitucions de treva dictades per Oliba i per Berenguer de Gurb (1022).
A Toluges s’establí que la treva duraria des de l’hora nona del dissabte fins a l’hora prima del dilluns; la protecció dins els temples i els recintes sagrats (sagreres) comprenia els eclesiàstics desarmats i les famílies que anaven a les esglésies o en tornaven. El mateix Oliba ho amplià el 1033 al sínode de Vic: la treva començava el dijous i la pau incloïa els marxants que viatjaven i els seus béns. D’altres concilis catalans ampliaren aquestes disposicions.
Des d’aleshores, aquest moviment s’estengué per l’Europa feudalitzada, i foren protegits vídues, orfes, mercaders, camperols i els béns de tots ells, alhora que es fixaven uns períodes cada vegada més llargs de treva obligatòria que coincidien amb uns cicles determinats de l’any litúrgic.
Aquestes resolucions trobaren el suport de les autoritats civils: a Catalunya, els comtes Ramon Berenguer I i Almodis dictaren (1064) les constitucions de pau i treva i les inclogueren al codi feudal dels Usatges. Més tard aparegueren uns funcionaris civils, els paers, que foren els encarregats de fer complir aquests preceptes.
(Catalunya, segle XIX)
Nom dels grups més marginals de les ciutats.
Es conegueren amb aquest nom els escamots de soldats irregulars durant la primera guerra carlina (1835-45) i també els grups violents i descontrolats que provocaren nombrosos incidents durant la revolta barcelonina de la Jamància.
(la Jonquera, Alt Empordà, 30 setembre 1285 – el Pertús, Vallespir, 1 octubre 1285)
Fet d’armes ocorregut al coll de Panissars durant la Croada contra Catalunya.
Les forces catalanes atacaren l’exèrcit de Felip III de França, que es retirava, delmat per la pesta. Pere II el Gran confià l’avantguarda de l’atac a Ramon de Montcada i d’Aragó, que féu estralls amb els seus homes entre els fugitius tot respectant el rei francès, malalt de mort, i la seva família, tot i que entre aquesta hi havia Carles de Valois, que havia pretès la corona de Catalunya.
Acabat l’assalt, la columna francesa fou atacada encara, poc després, per les tropes de Roger de Lloria, que havien desembarcat després de llur victòria naval davant la costa empordanesa.
Ramon Muntaner, en la Crònica, indica que les festes de celebració de la victòria, a Barcelona, duraren vuit dies.
Dades dels Països Catalans 