(Catalunya Nord, 1635 – 1678)
Veure> Guerres amb França (conflictes armats, segles XIII-XIX).
Rosselló, pèrdua del * -1635/78-
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: fets bèl·lics
Rosselló, guerra del -1473/75-
(Rosselló, 1473 – 1475)
Conflicte bèl·lic entre Joan II de Catalunya-Aragó i Lluís XI de França per la possessió del Rosselló, a la fi de la guerra contra Joan II.
El Rosselló restà en poder de França fins el 1493 (tractat de Barcelona).
Roses, setge de -1808-
(Roses, Alt Empordà, 6 novembre 1808 – 5 desembre 1808)
Acció bèl·lica ocorreguda durant la Guerra del Francès.
Les tropes franceses, a les ordres dels generals Reille i Pino, bombardejaren de primer la plaça i la flota anglesa que patrullava les aigües pròximes a aquesta (6-16 novembre).
Els defensors, manats pel governador interí Pedro O’Daiy, feren diverses sortides, però no pogueren impedir la formalització del setge.
Aïllats definitivament dels anglesos i mancats d’armes i queviures, els defensors capitularen.
Roses, setge de -1794/95-
(Roses, Alt Empordà, 24 novembre 1794 – 3 febrer 1795)
Acció bèl·lica ocorreguda durant la Guerra Gran, arran de les victòries franceses a l’Alt Empordà.
El setge fou resistit per les tropes espanyoles comandades pels generals Gravina i Izquierdo.
Els defensors no pogueren repel·lir els enemics (com ho havien fet per l’octubre 1793) i hagueren de retre’s.
La pau de Basilea comportà la retirada dels francesos de la plaça ocupada.
Remences, Segona Guerra dels -1483/86-
(Catalunya, 1483 – 1486)
Segona rebel·lió dels pagesos de remença.
A les corts de 1480-81 fou promulgada la constitució Com per lo Senyor (8 octubre 1481), que derogà la sentència interlocutòria d’Alfons el Magnànim i retornà als senyors els drets sobre remences. Però quan els procuradors senyorials intentaren d’aplicar l’acord de l’assemblea, els camperols reaccionaren violentament.
Ferran II decidí seguir una política de concòrdia i autoritzà de bell nou la reunió dels remences i la imposició de talls per aconseguir la redempció dels mals usos (Salvaguarda del 1483).
L’oferta reial fou acceptada pels remences moderats, però un grup d’exaltats de la Muntanya, dirigits per Pere Joan Sala, s’oposà per la força a les mesures repressives decretades per l’infant Enric d’ Aragó i de Pimentel, lloctinent general de Catalunya des del 1479.
La primera acció de la nova guerra fou la desfeta d’una host reial a Mieres (22 setembre 1484). Després d’aquest triomf, les forces remences, integrades principalment per pagesos de la Garrotxa, les Guilleries i el Montseny, amenaçaren Girona i àdhuc la mateixa ciutat de Barcelona.
Un miler d’homes comandats per Sala, enardits per les promeses de terra i llibertat, derrotaren la host del veguer de Barcelona Pere Antoni de Rocacrespa (Montornès, 4 gener 1485) i prengueren la vila de Granollers (3 febrer). Tot seguit recorregueren el Vallès, el Maresme i la conca del Baix Llobregat, confiant en l’aixecament del poble menut de Barcelona.
Les autoritats del Principat no tardaren a reaccionar davant l’amenaça revolucionària. Els consellers de Barcelona armaren un exèrcit que, comandat pel conestable d’Aragó, comte de Cardona, derrotà les forces remences a Llerona (24 març ), fent-hi dos-cents morts i dos-cents presoners.
Malgrat la desfeta, la rebel·lió dels remences no acabà fins que Ferran II dictà la sentència arbitral de Guadalupe (1486).
Remences, Primera Guerra dels -1462-
(Catalunya, 1462)
Conflicte social que inicià la guerra civil catalana del segle XV.
Al començament del 1462 molts pagesos de la muntanya gironina deixaren llurs masos decidits a aconseguir per la força la solució de la qüestió remença. Pel març els revoltats entraren a Castellfollit i amenaçaren Besalú.
Mentre la rebel·lió s’estenia cap al Lluçanès i l’Alta Muntanya, els senyors s’adreçaren al consell del Principat. El reclutament d’un exèrcit per part d’aquest organisme, considerat il·legal pel rei, fou causa immediata de la guerra contra Joan II.
Tant aquest com els seus oponents intentaren aconseguir l’aliança dels remences. El monarca fou més afortunat i aconseguí que la majoria d’ells, comandats per Francesc de Verntallat, abracessin la seva causa.
La diputació, gràcies a un projecte de concòrdia entre senyors i pagesos (maig), aconseguí el suport dels remences del bisbat de Barcelona, la Plana de Vic, la Selva i l’Empordà, on el més gran benestar econòmic feia que la pagesia fos menys intransigent.
Rebomboris del Pa
(Barcelona, 28 febrer 1789 – 2 març 1789)
Revolta popular ocorreguda a la ciutat (amb repercussions a Vic i a Mataró), motivada pel reiterat encariment del pa.
Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer de 1789, alhora que les varietats més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat.
En anunciar-se un nou augment de preu a partir del dia 1 de març, hi hagué un avalot popular a Barcelona la nit abans: una multitud descontenta assaltà el pastim i l’incendià en bona part, alhora que s’apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners; al mateix temps calà foc a les barraques de venda de pa i assaltà les cases dels arrendadors de la fabricació de pa.
El capità general, Francisco González y de Bassecourt, comte d’El Asalto, envià tropes per a reduir els amotinats, però aquests les apedregaren i ell hagué de refugiar-se a la Ciutadella davant l’actitud amenaçadora de la gent, que només fou dissuadida de cremar la casa de la ciutat per la presència de la tropa. L’orde dels caputxins intentà d’apaivagar l’avalot, però només hi reeixí en part i amb el lliurament de diners als amotinats.
L’endemà, 1 de març, diumenge, es reproduïren els incidents: una multitud es presentà al pla de Palau i reclamà la rebaixa del preu del pa, cosa que obtingué per escrit, així com la llibertat dels detinguts de la nit anterior.
Els avalots es reproduïren, però, a la tarda, amb l’exigència que fossin rebaixats els preus de la carn, del vi i de l’oli. Davant la negativa, un grup nombrós penetrà a la catedral per la força, insultà el bisbe i tocà a sometent. Les autoritats prometeren la reducció dels preus i el bisbe renuncià a una part del dret de cóps, que encaria l’entrada de blat a la ciutat.
Mentrestant els regidors, la noblesa i els representants gremials organitzaren patrulles que dissolgueren els grups de la ciutat i detingueren alguns amotinats, mentre des de la Ciutadella els canons eren encarats a la ciutat.
El 2 de març hi hagué encara aldarulls aïllats, però les patrulles evitaren nous incidents i obligaren els botiguers a obrir llurs establiments. Les campanes de les esglésies foren privades de llurs batalls durant una setmana, per evitar nous tocs de sometent. La noblesa i els gremis es feren càrrec del cost de mantenir el preu del pa i de millorar-ne la qualitat.
La repressió del govern de Carles IV fou molt dura: el capità general fou destituït i substituït pel comte de Lacy, que imposà set penes capitals a Barcelona i d’altres a Vic i a Mataró; d’altres amotinats foren deportats. La duresa de la repressió suscità la repulsa de la ciutat, que demanà l’indult dels condemnats a mort, sense obtenir-lo.
Molts barcelonins abandonaren la ciutat el dia de l’execució en senyal de desaprovació, fet que desmentiria el caràcter exclusivament plebeu de l’avalot. La ciutat romangué militarment ocupada durant diversos mesos.
Hom ha remarcat l’origen comú dels Rebomboris del Pa amb la Revolució Francesa del mateix any, afavorida per la crisi agrària dels anys 1787 i 1788, comuna a tot l’occident europeu.
Rabassaire, qüestió
(Catalunya, segle XVIII – segle XX)
Plet social i econòmic.
La rabassa morta és un contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d’un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps.
Al segle XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l’arrendament que així s’estenia per diverses generacions.
El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l’audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema -molt usual al Principat- fou la font d’un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera.
També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la.
Els rabassaires s’uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. L’alteració de les condicions de conreu en benefici d’aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes.
Quintes, saragata de les -1845-
(Valls, Alt Camp, 16 juliol 1845)
Aldarull que es produí amb motiu de la Llei de quintes i reemplaçament de l’exèrcit.
L’origen fou un trasllat de presos liberals a Tarragona, entre els quals hi havia alguns polítics, com Antoni Escoda (Escoda d’Alió) i Pere Sales (el Cego del Tint), el poble protestà de manera radical i als crits de “morin advocats i procuradors” i “morin els que saben llegir i escriure!” sortí al carrer i mostra l’inadversió cap a les classes altes.
El dia 16 de juliol, un grup armat de Vilafranca del Penedès, sota el comandament d’Emeteri Huguet (l’Armanté) juntament amb vallencs liberals, desarmaren els mossos d’esquadra i tragueren els presos de la garjola, i a més, els van armar.
Un cop van tornar els mossos de Tarragona a Valls, ara ja rearmats, sotmeteren els revoltats després d’una ferotge nit de lluita.
La revolta va propiciar la mort de diversos combatents dels dos bàndols.
Quintes, avalot de les -1773-
(Barcelona, maig 1773)
Revolta popular. Esdevinguda quan el comte de Ricla (antic capità general de Catalunya), com a secretari de guerra de Carles III de Borbó, decretà l’aplicació del sistema de quintes per sorteig al Principat.
Fins aleshores, el reclutament havia estat per voluntariat, i quan el capità general O’Connor Phaly ordenà d’establir les llistes de minyons per al sorteig, aparegueren un gran nombre de pasquins que incitaven a la revolta, mentre l’ajuntament de Barcelona i delegats dels dotze corregiments del Principat demanaven al govern la derogació de la mesura.
El 4 de maig un grup de joves penetrà a la catedral i tocà a sometent; altres grups recorrien la ciutat en senyal de protesta i més tard intentaren de sortir de Barcelona per la força; els guardians del Portal Nou els repel·liren a trets i hi hagué morts i ferits.
L’ajuntament envià un nou informe a Madrid on expressava que la incorporació forçosa a l’exèrcit repugnava el caràcter català i que milers de joves fugien a França per evitar-lo. L’intendent, per la seva part, detallava els perjudicis que la nova mesura causaria a l’agricultura i a la indústria, molt més florents que no a Castella.
En cessar els avalots, per haver-se tornat al sistema de voluntariat, el govern intentà d’esbrinar-ne els promotors, però no s’atreví a castigar-los, bé que abolí la diputació de gremis i col·legis professionals que s’havia negat a cooperar en la formació de les llistes de quintes.
Hom formà una Junta de Govern del Principat amb les autoritats locals (1774), per al reclutament de l’any següent, però hom eximí la ciutat de Barcelona del sorteig i la tàctica oficial fou de dissimular el fet que a la resta del Principat es continuava aplicant el sistema de voluntaris pagats, en lloc del sorteig.
Dades dels Països Catalans 