Arxiu d'etiquetes: fets bèl·lics

Panissars, batalla del coll de -1285-

(la Jonquera, Alt Empordà, 30 setembre 1285 – el Pertús, Vallespir, 1 octubre 1285)

Fet d’armes ocorregut al coll de Panissars durant la Croada contra Catalunya.

Les forces catalanes atacaren l’exèrcit de Felip III de França, que es retirava, delmat per la pesta. Pere II el Gran confià l’avantguarda de l’atac a Ramon de Montcada i d’Aragó, que féu estralls amb els seus homes entre els fugitius tot respectant el rei francès, malalt de mort, i la seva família, tot i que entre aquesta hi havia Carles de Valois, que havia pretès la corona de Catalunya.

Acabat l’assalt, la columna francesa fou atacada encara, poc després, per les tropes de Roger de Lloria, que havien desembarcat després de llur victòria naval davant la costa empordanesa.

Ramon Muntaner, en la Crònica, indica que les festes de celebració de la victòria, a Barcelona, duraren vuit dies.

combats de Pàndols i Cavalls

Pàndols i Cavalls, combats de -1938-

(Terra Alta, 24 juliol 1938 – 2 novembre 1938)

Conjunt d’enfrontaments armats que tingueren lloc a les serres de Pàndols i de Cavalls durant la batalla de l’Ebre de la guerra civil espanyola.

Aquestes serralades foren un dels principals objectius assolits per l’ofensiva republicana del 24 de juliol i foren fortificades.

Pàndols inicialment resistí les ofensives nacionals (10-20 d’agost), però a Cavalls es produí una forta contraofensiva (30-31 d’agost), que va obligar el bàndol republicà a retirar-se d’ambdues posicions.

Palafrugell, combat de -1638-

(Palafrugell, Baix Empordà, 20 juliol 1638)

Revolta popular contra les tropes castellanes que, establertes a la població, la maltractaven i la vexaven.

Hi moriren dos capitans i alguns soldats i, en la represàlia, la població fou saquejada pels soldats, que profanaren tres esglésies.

La gran consternació produïda a tot Catalunya decidí l’alçament del 1640. Fins i tot les autoritats no catalanes, com el bisbe de Girona, protestaren per aquests fets.

Ordal, batalla d’

(Ordal, Subirats, Alt Penedès, 9 setembre 1813)

Fet d’armes durant la Guerra del Francès.

Entre les forces franceses manades per Suchet i les catalanes del general Manso, amb l’ajuda dels anglesos i calabresos manats per Bentinck.

Els francesos foren rebutjats, bé que quatre dies més tard, en un nou atac, assoliren d’obrir-se pas i de retirar-se cap al nord.

Oloron, tractat d’ -1287-

(Oloron, Bearn, França, 27 juliol 1287)

Pacte entre Alfons II el Liberal i Carles II de Nàpols, presoner seu, amb la mediació d’Eduard I d’Anglaterra.

Alfons II exigí, per l’alliberament del seu presoner, un pagament en metàl·lic, el lliurament com a ostatges dels fills de Carles, el reconeixement de la sobirania damunt el comtat de Provença (fet que hom considera el darrer intent català de reivindicar-ne el domini).

Eduard I intervingué per tal d’estendre l’armistici de París un any més, a fi de donar temps a un acord de pau definitiva.

Si el pla fracassava, Carles II havia de tornar a constituir-se presoner. El papat i el rei de França no acceptaren el tractat, però les converses continuaren l’any següent a Jaca i a Canfranc.

nyerros

(Catalunya, final segle XIII – mitjan segle XVII)

Facció nobiliària enfrentada als cadells. Bandositat política de caràcter aristocràtic que operà a Catalunya.

Pel que sembla, les bandositats tingueren origen en la pretensió dels Montcada de lliurar-se del vassallatge que devien als bisbes de Vic, pel senyoriu de Torelló i d’altres poblacions, i arribaren al punt àlgid en temps (1296-1300) de Guillema de Montcada, vídua de l’infant Pere, germà de Jaume II.

Els Montcada eren protegits, al començament, pel comte de Centelles, i el seu cap militar era Bernat de Cadell (d’ací el nom de cadells), i els prelats osonencs eren defensats per Gilabert de Neros (nyerros).

Jaume II intervingué amb energia en la parcialitat, i Guillema de Montcada acabà per associar-se (1300) a les restes del catarisme. En temps de Martí l’Humà rebrotaren les rivalitats, però fou al segle XVI i a la primera meitat del segle XVII quan assoliren més virulència.

Cèlebres bandolers d’aleshores, com Tallaferro, Perot Rocaguinarda i Joan de Serrallonga, foren declaradament nyerros o favorables a aquesta facció.

Nicòtera, batalla naval de -1282-

(Nicòtera, Calàbria, Itàlia, 11 octubre 1282)

Combat marí. Ocorregut davant la població d’aquest nom, entre l’estol de Carles I de Nàpols i una part de l’estol català, format per catorze galeres.

Malgrat la situació d’inferioritat d’aquestes, assoliren una victòria esclatant i capturaren diverses naus enemigues, amb un gran nombre de presoners, que Pere II de Catalunya-Aragó féu posar en llibertat.

Navas de Tolosa, batalla de Las

(La Carolina, Andalusia, 16 juliol 1212)

Batalla entre musulmans i cristians, a la qual el papa Innocent III atorga el caràcter de croada.

Les hosts del califa almohade Muhammad al-Nasir van resultar derrotades per la coalició de reis cristians (entre els quals, Pere I de Catalunya-Aragó). Acabada la batalla les forces catalanes van ocupar Úbeda, la qual cosa els va reportar un gran prestigi.

Aquesta victòria tingué com a conseqüència que la vall del Guadalquivir quedés oberta a la Reconquesta i que fos allunyada qualsevol nova amenaça africana sobre la península.

Muret, batalla de -1213-

(Muret, Llenguadoc, 12 setembre 1213)

Batalla entre Pere I el Catòlic i els croats francesos.

Simó de Montfort, cap de la croada contra els albigesos, tenia Tolosa com a objectiu i estava assetjat dins la plaça forta de la vila de Muret per les tropes de Pere I, aliat amb els comtes de Tolosa, Foix i Comenge.

Tot i que el legat papal propugnà la pau, Pere I la refusà i es va preparar per a la batalla, malgrat les desavinences amb el comte de Tolosa, que no era partidari de l’enfrontament a camp obert. Aquest fet debilità el camp aliat, i encara més la fugida dels tolosans, que va provocar la intervenció de Pere I per evitar el desastre.

En una acció que mai no ha pogut ésser explicada satisfactòriament, els croats es llançaren a l’encontre del monarca català i aconseguiren de donar-li mort. Aquesta decisió els aportà la victòria, car l’exèrcit catalano-occità, en assabentar-se de la mort del rei, es lliurà a la fuga i fou víctima d’un terrible carnatge.

S’ha parlat molt de la temeritat i de l’arrauxament del rei Pere, que, ultra desatendre els consells dels altres participants, s’exposà imprudentment a l’avantguarda del seu exèrcit. Pere III el Cerimoniós digué d’ell en la Crònica que “per sa follia fou mort a Morell”.

Amb aquesta desfeta acabà la influència política catalana en les terres llenguadocianes i Occitània anà definitivament vers l’absorció i l’anihilació en mans de la corona francesa.

Múrcia, conquesta de -1265/66-

(Múrcia, novembre 1265 – febrer 1266)

Campanya militar de conquesta del regne musulmà de Múrcia per Jaume I de Catalunya.

Pel tractat de Tudellén (1151) la conquesta corresponia a la corona catalano-aragonesa, però Alfons I el Cast hi renuncià el 1179 a favor de Castella en canvi de certes compensacions. Castella havia sotmès Múrcia a vassallatge (1243), però només n’havia ocupat uns quants castells.

L’expansió d’Alfons X de Castella per terres andaluses i els seus projectes africans originaren, el 1264, una revolta sarraïna d’envergadura, ajudada per Granada i el Marroc, i Jaume I rebé aquell mateix any una urgent petició d’ajuda per part de la seva filla Violant, reina de Castella.

El rei aplegà consell a Osca, on demanà, sense èxit, col·laboració als aragonesos en l’empresa d’auxili a Castella, convocà els catalans a corts i aquests accediren al seu prec i, a més, li concediren l’exacció del bovatge; aplegà corts a Saragossa, amb un resultat de nou negatiu, el 1265 s’adreçà, finalment, a València per l’octubre d’aquell mateix any.

L’infant Pere, que tanmateix des del mes d’abril hostilitzava els sarraïns de Múrcia, ocupà Alacant i Oriola i arribà fins a les portes de la mateixa capital murciana. La campanya definitiva, amb assistència del rei i dels infants Pere i Jaume, començà a mitjan novembre: en una primera etapa aconseguí la reducció de Villena, Elda, Petrer, Elx i Crevillent.

Després d’una entrevista a Alcaraz amb el rei de Castella, Jaume I, partint de la seva base d’Oriola, anà a assetjar la ciutat de Múrcia. Aviat hi inicià converses, i la capitulació tingué lloc pel febrer de 1266; el dia 20 del mateix mes la ciutat ja fou ocupada definitivament.

El rei hi romangué fins el 4 de març, després estigué a Alacant fins el 2 d’abril i, havent lliurat tot el territori conquerit a Castella, tornà a València, però deixà a Alacant una guarnició catalano-aragonesa per tal d’assegurar-ne la defensa.

Com a conseqüència d’aquesta campanya tot el nord del regne de Múrcia, fins a Cartagena i la mateixa capital, fou poblat de catalans, la qual cosa facilità la incorporació de gran part d’aquella zona al Regne de València el 1296.