(València, vers 1550 – Roma, Itàlia, 1588)
Frare franciscà de l’observança. Bisbe de Bosa (Sardenya) des del 1586 fins a la seva mort. Professor de teologia a València, Lleida, Alcalà, Salamanca i Sardenya.
Seguí l’escola de Joan Duns Escot i publicà Flores theologicarum questionum in primum et secundum librum Sententiarum (Madrid 1586) i Opiniones in librum quartum Sententiarum (Roma 1579), que foren repetidament publicades.
(Catalunya, segle XVIII – Valladolid, Castella, 1819)
Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1796, treballà amb els indis de Paposo (Xile). Nomenat bisbe auxiliar de diverses diòcesi, el bisbe de Santiago es negà a consagrar-lo. Aconseguí d’ésser-ho a Buenos Aires.
Retornat d’un viatge a la península ibèrica s’identificà amb els patriotes de la junta de Córdoba; a causa de les seves idees, els nacionalistes xilens li feren ocupar la seu de Santiago (1813).
Anà a Londres (1817), des d’on tornà a la península. Ferran VII de Borbó el confinà a Galícia i a Valladolid, on morí.
(Palma de Mallorca, 1784 – 1852)
Ardiaca de la seu de Mallorca. El 1824 fou nomenat jutge d’una comissió militar que entenia sobre causes d’eclesiàstics, més tard secretari del bisbe Pedro González Vallejo i, de 1847 a 1848, vicari capitular.
Es féu famós pels seus sermons i panegírics, sovint de personatges absolutistes. Deixà una biografia panegírica de Ramon Llull (1847).
(Morella ?, Ports, 1503 – Sàsser, Sardenya, Itàlia, 1566)
Teòleg i eclesiàstic. Valencià de naixement i de llinatge patern, però de mare sarda, establert a Sardenya. Fou elegit a instàncies de Carles I arquebisbe de Sàsser el 1527.
Assistí com a tal al concili de Trento, on exercí un paper destacat: presidí a la primera sessió la comissió sobre llibres inspirats i tradicions apostòliques; a la segona influí decisivament en les comissions de decrets doctrinals, en especial en els criteris de reforma pastoral, gràcies a l’experiència obtinguda a la seva arxidiòcesi.
Pius IV el retingué a Roma durant la darrera etapa tridentina per les seves connexions anteriors amb els ambaixadors imperials.
Entre les seves obres destaquen diverses Omelies, l’Oratorio pronunciada davant els pares conciliars el 1551 i que fou censurada pel legat pontifici a causa de la seva vehemència contrareformista, i les Constituciones sinodales (1555).
(País Valencià, segle XIV – València ?, segle XIV)
Eclesiàstic. Fou canonge de València. Exercí funcions de nunci apostòlic del papa Benet XII. Prodigà excomunions contra deutors de tributs deguts al pontífex.
Aquesta actitud exagerada desfermà la ira de Pere III el Cerimoniós, que arribà a amenaçar-lo personalment desembeinant el seu inseparable punyalet. El monarca s’atragué així una butlla reprovadora tramesa pel papa.
(Santa Cirga, Manacor, Mallorca, 2 febrer 1862 – Palma de Mallorca, 8 gener 1932)
Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.
El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.
Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filològico-literària.
El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l’any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de Borja Moll en deu volums.
Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.
Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.
(Canet de Mar, Maresme, segle XIX)
Eclesiàstic. Acompanyà el bisbe Jaume Català quan aquest governà la diòcesi de Cadis.
Passà aleshores a Ceuta, on realitzà estudis molt remarcables d’història religiosa.
(Catalunya, segle XIII – Tarragona, segle XIV)
Eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Tarragona i ardiaca de la parròquia de Sant Fructuós.
És autor d’unes constitucions provincials que dedicà a l’arquebisbe i infant reial Joan d’Aragó i d’Anjou.
(Vic, Osona, segle XIX)
Compositor i eclesiàstic. És autor d’El serafí d’Ausona, escenes de la vida de sant Miquel dels Sants.
Dades dels Països Catalans 