Nom del cardenal valencià, nomenat papa amb el nom de Calixt III (1378-1458).
Borja, Alfons de *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics
Blanc, Josep *
Veure> Josep Blanch (poeta i eclesiàstic català del segle XVII).
Birotteau, Josep
(Perpinyà, 1768 – 3 agost 1832)
Eclesiàstic. Germà de Joan Bonaventura. Professor de teologia a la universitat de Perpinyà i rector del seminari.
Oposat a la constitució civil del clericat, especialment a través dels seus escrits polèmics Observations chrétiennes (1791) i Doctrine des observations chrétiennes (1792), hagué d’exiliar-se.
Després del concordat del 1801 retornà a la seva diòcesi, on fou nomenat vicari general. Participà activament en la reorganització diocesana.
També és autor d’Essai sur les rapports de la religion catholique avec la société civile (1801).
Bertran i Casanova, Felip
(la Serra d’En Galceran, Plana Alta, 20 octubre 1704 – Madrid, 1 desembre 1783)
Inquisidor general (1774-83). Format a València dins el corrent escolàstic, el protegí el marquès de Dosaigües. Doctor en dret, fou catedràtic de filosofia a València. Rector de Bétera i de Massamagrell i, posteriorment, canonge lectoral de València.
Nomenat bisbe de Salamanca (1763), fou favorable a l’expulsió dels jesuïtes, i a partir del 1770 dirigí la reforma dels col·legis majors universitaris. El 1774 fou nomenat inquisidor general, càrrec en el qual portà a terme una política de relativa tolerància.
És autor, entre d’altres escrits, de les Constitucions del Reial Seminari de Sant Carles de Salamanca. Fou un orador de fama.
Bernabeu i Salinas, Antoni
(Alacant, 25 gener 1760 – Londres, Anglaterra, 8 novembre 1825)
Eclesiàstic. Fou beneficiat a Alacant i més tard ardiaca de Morvedre, a la seu de València.
D’idees liberals, el 1820 fou elegit diputat i es distingí per la lluita que menà contra els absolutistes i especialment la Inquisició, que el processà per l’escrit Juicio histórico, canónico y político de los derechos de las naciones sobre los bienes eclesiásticos (1812).
Exiliat a Londres (1823) protestà públicament per la instauració a València dels tribunals de la fe.
Beltran i Peris, Miquel
(Castelló de la Plana, 1588 – Càller, Sardenya, Itàlia, 1642)
Prelat. Fou capellà d’honor del rei Felip III (1613), i més tard prior de Sant Joan de Borriana.
L’any 1638 fou nomenat bisbe de Càller.
Beltran -varis bio-
Felip Beltran * Veure> Felip Bertran i Casanova (inquisidor valencià, 1704-83).
Josep Maria Beltran (València, 1827 – segle XIX) Músic de regiment. Afeccionat a la música de banda i completament lliurat a l’activitat musical. Publicà un mètode de cornetí i fiscorn (1862), un altre del baix profund (1866) i Método completo de flauta (1867).
Lluís Beltran * Veure> Lluís Bertran i Eixarc (religiós i sant valencià, 1526-81).
Miquel Beltran (Illes Balears, segle XVIII) Comediògraf. Doctor en medicina, exercí de metge a Inca. És autor de la comèdia nadalenca Els pastorells.
Pere Beltran (Llucmajor, Mallorca, segle XV – Roma, Itàlia, 1505) Prelat. Rector de Llucmajor durant alguns anys. El 1486 fou nomenat bisbe de Tuy (Galícia). Tingué a la seva diòcesi una actuació especialment fecunda.
Belluga Montcada, Luis
(Motril, Granada, Andalusia, 30 novembre 1662 – Roma, Itàlia, 22 febrer 1743)
Cardenal. Filipista, es presentà personalment al camp de batalla d’Almansa (1707). Fou recompensat per Felip V de Borbó amb la lloctinència i capitania general de València, que no acceptà.
El 1724 renuncià al bisbat de Cartagena i es retirà a Roma, des d’on continuà lluitant per aconseguir un arranjament pacífic de les relacions entre Felip V i el papa i mantenint contacte, fins i tot, amb el gran regalista Gregori Maians.
Acabà, a més, el dessecament i la colonització de les terres del Baix Segura i del Baix Vinalopó (iniciats el 1715), que culminà amb la fundació de les noves poblacions de Dolores, Sant Fulgenci i Sant Felip Neri (1741); els beneficis havien d’ésser destinats a les Pies Fundacions.
Bardaixí i Ram -germans-
Els quatre germans eren fills del jurista Berenguer de Bardaixí.
Berenguer de Bardaixí i Ram (Ribagorça, segle XIV – segle XV) Fou l’iniciador de la línia dels senyors d’Oliete, Alcaine i Moneva (Aragó). El 1441 assistí a les Corts aragoneses començades a Alcanyis i continuades a Saragossa. En 1452 fou membre de la comissió executiva de les noves Corts d’Aragó. Actuà encara com a apoderat, en 1460, de les celebrades a Fraga.
Joan de Bardaixí i Ram (Ribagorça, segle XIV – després 1451) Militar. Senyor d’El Grado, Saidí, Osso, Pertusa, Antillón, Bespén, Castellflorit, La Almolda i Letux. Fou camarlenc dels reis Martí I l’Humà, Ferran I d’Antequera i Alfons IV el Magnànim. El 1409 participà en l’expedició a Sardenya amb les tropes de Benet XIII. Durant l’interregne lluità contra el bàndol urgellista aragonès. Es distingí (1413) en la campanya contra el comte Jaume II d’Urgell i rebé, com a recompensa, el lloc d’El Grado. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de La Almolda, Pertusa i Antillón (Aragó), la qual s’extingí aviat. Era el pare de Berenguer de Bardaixí i de Pinós (Ribagorça, segle XV – País Valencià, segle XV) Iniciador de la línia dels marquesos de Navarrés (País Valencià).
Jordi de Bardaixí i Ram (Ribagorça, segle XV) Prelat. Fou bisbe de Tarassona. El 1450 figurava també amb el càrrec de canceller d’Alfons IV el Magnànim en terres aragoneses i president del Consell d’Aragó. Fou un dels tractadors de les Corts aragoneses de 1452. Tres anys més tard actuà d’ambaixador prop del nou papa Calixt III. La seva activitat política resultà notable. Figurava també entre els apoderats de les corts de Fraga de 1460.
Maria de Bardaixí i Ram (Ribagorça, segle XV) Dama. Es casà amb el noble aragonès Pere Ximénez d’Urrea.
Balcells i de Suelves, Antoni
(Tarragona, 1857 – 20 febrer 1927)
Eclesiàstic. Catedràtic de llatí al seminari de Tarragona i canonge d’aquesta seu.
Per les seves virtuts gaudí de gran estimació popular.
Dades dels Països Catalans 