(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Diplomàtic. El 1412, amb Dalmau de Darnius, fou ambaixador de Ferran I a la cort de França.
Ocupà després el càrrec de canceller reial. Ho fou també d’Alfons IV el Magnànim, que serví assíduament.
Era un dels assistents, a Barcelona, a l’enterrament de la reina Violant de Bar, vídua de Joan I (1431).
El 1435, quant el monarca era presoner del duc de Milà, després de la batalla de Ponça, feia de lloctinent a les Corts generals de Montsó.
(Catalunya, 1651 – 1710)
Virrei del regne de Mallorca i del Perú i marquès de Castelldosrius.
Fou ambaixador de Carles II a la cort de Lluís IV i es demostrà addicte a la causa dels Borbons en la qüestió successòria de la corona espanyola.
El 1704 va ésser nomenat virrei del Perú, on es distingí per la seva protecció a les arts i a les lletres.
Va escriure algunes poesies i l’obra El Perseo.
(Barcelona, segle XIII – segle XIV)
Diplomàtic. El 1278 era batlle de Peníscola, i en 1308-09 jutge de la cúria reial.
Fou ambaixador reial a Tunis el 1292 i el 1314. El 1311-12 assistí al concili de Viena del Delfinat com a ambaixador reial amb Pere Boïl i d’Aragó per demanar la fundació de l’orde militar de Montesa i la seva dotació amb els béns del Temple, aleshores suprimit.
El 1316 Jaume II l’envià prop del papa a Roma, on actuà amb Vidal de Vilanova.
Conseller de l’infant Alfons, l’acompanyà a Sardenya amb 200 ballesters, 500 peons i 500 remers en l’expedició contra els pisans (1323).
Envià al rei una interessant informació de la batalla de Lucocisterna (1324).
(Lleida o Benasc, segle XIV – Catalunya, vers 1423)
Eclesiàstic i ambaixador reial. Doctor en dret civil i canònic i ardiaca de Benasc, a la catedral de Lleida.
Fou ambaixador d’Alfons IV de Catalunya-Aragó al concili de Constança (1416) per a tractar de la solució del Cisma d’Occident.
Bisbe de Vic (1423), prengué possessió de la diòcesi, però morí, sembla, abans de residir-hi.
(Barcelona, 1585 – 1641/44)
Polític. Ciutadà honrat de Barcelona, fou síndic a les Corts de Barcelona del 1626, on s’oposà a les exigències econòmiques de Felip IV.
Ambaixador a Madrid (1634), s’oposà a Olivares en l’impost de les quintes. El 1640 fou nomenat novament ambaixador a Madrid per tal de protestar de la detenció de Tamarit i dels abusos de les guarnicions.
Arran de la guerra dels Segadors, fou retingut a Madrid, i alliberat el 20 de novembre de1641.
(Argelaguer, Garrotxa, segle XVII)
Eclesiàstic i diplomàtic. Quart fill de Gaspar de Montpalau-Alemany, senyor d’Argelaguer, i d’Helena de Solanell.
Monjo de Ripoll, fou recompensat per la seva participació profrancesa durant la guerra dels Segadors pel govern del lloctinent francès, marquès de Brézé (1642), amb l’abadiat de Banyoles i Camprodon.
El 1644, després de la caiguda de Lleida i d’un setge i d’un assalt infructuós de Tarragona, fou enviat pels consellers i per la generalitat com a ambaixador a París, a la reina regent Anna d’Àustria, i aconseguí el nomenament del comte d’Harcourt com a lloctinent del Principat, la tramesa d’un potent exèrcit i de sumes quantioses i l’ordre de posar fi als abusos de les tropes franceses, i fou de nou enviat a París a causa dels altercats entre soldats i paisans.
Després de la rendició de Barcelona, el 1652, a Joan d’Àustria i de la retirada de les tropes franceses del Principat, hagué d’emigrar per afrancesat.
El 1654 el rei de França pretengué, sense èxit, que fos nomenat bisbe de Girona.
(Barcelona, segle XVII – després 1671)
Diplomàtic. Ciutadà honrat de Barcelona i doctor en lleis. Germà de Dídac.
Fou repetides vegades ambaixador del braç militar, i el 1640 fou elegit membre de la Junta de Guerra del Principat.
Capità d’artilleria, prengué part en la batalla de Montjuïc el 1641. El 1645 era conseller tercer de Barcelona.
El 1649 fou nomenat ambaixador a París per la ciutat, i el 1650 representà, a més, els diputats.
La seva correspondència és molt interessant per al coneixement de la política francesa durant la guerra dels Segadors.
El 1664 era advocat de la llotja de Barcelona.
(Catalunya, 1279 – Sicília, Itàlia, 1328)
Diplomàtic. Fill de Pere de Montcada i d’Abarca, senyor d’Aitona.
El 1282 anà amb Pere II de Catalunya a Sicília, on s’establí (al servei de l’infant Jaume, i després, de l’infant Frederic) i on adquirí una gran influència pel seu casament amb Lucina d’Alagó, senyora de Malta i Gozzo.
Fidel a l’infant Frederic en esdevenir rei (1296), s’enfrontà a Jaume II de Catalunya-Aragó al cap d’Orlando (1299) i els angevins.
El 1301 fou nomenat alcaid dels cristians de Tunis, càrrec que exercí fins més enllà del 1320, sense, però, aconseguir-ne mai el reconeixement per part de Jaume II; el 1311, pel fet d’haver ajudat amb la milícia cristiana a l’accés al poder d’Ibn al-Lihyänï, esdevingué alcaid major. Intervingué sovint amb influència en la política hàfsida.
(Cervera, Segarra, 5 desembre 1751 – Santiago de Xile, Xile, 4 abril 1810)
Advocat. Personatge de família notable, germà de Benet Maria i de Maria Josefa. Es llicencià en dret i després estudià a la Universitat de Cervera, on es doctorà el 1772 i, més tard, esdevingué catedràtic.
Entre els càrrecs que exercí, fou segon baró de Juras Reales.
Fou destinat a Amèrica per l’administració colonial, i el 1803 s’establí a Xile. Hi fou nomenat fiscal de l’Audiència.
El seu fill fou el jurista Lluís Maria de Moixó i López Fuertes.
(Catalunya, segle XIV)
Diplomàtic. L’any 1327 gestionà, en nom de Jaume II el Just, davant el soldà d’Egipte, que la custòdia del Sant Sepulcre fos encomanada als franciscans.
Gràcies a les seves hàbils gestions, el soldà d’Egipte assegurà el pas a Terra Santa de pelegrins de tots els països, sota el guiatge del rei català.
Dades dels Països Catalans 