Arxiu d'etiquetes: dibuixants/es

Max

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1956 – )

(Francesc Capdevila i Gisbert)  Dibuixant i guionista d’historietes. Participà en el moviment underground dels anys 1970 a través de les publicacions “El Rrollo enmascarado”, “Matarratos”, “Butifarra”, i posteriorment col·laborà amb “El Víbora”, “Complot” i “Rumbo Sur”, entre altres.

Coetàniament realitzà també cartells, postals, serigrafies, etc. Els seus personatges més famosos són Gustavo i sobretot Peter Pank.

Entre els àlbums publicats destaquen Gustavo contra la actividad del radio (1982), El Carnaval de los Ciervos (1984), Peter Pank (1985), Mujeres fatales (1989), La biblioteca de Turpin (1990) i Pankdinista (1991).

Madorell i Montané, Josep Maria

Deixa un comentari

(Molins de Rei, Baix Llobregat, 7 novembre 1923 – 1 febrer 2004)

Dibuixant. S’ha especialitzat en historietes il·lustrades i en la il·lustració humorística d’articles de divulgació. Inspirat en les línies del còmic francobelga, ha creat diversos personatges, el més conegut dels quals, “Jep”, ha esdevingut molt popular a través de les pàgines de la revista “Cavall Fort”, en la qual ha aparegut ininterrompudament, des del primer número.

També ha il·lustrat narracions de Joaquim Carbó (La casa sota la sorra, El país d’en Fullaraca, etc.) i de Josep M. Folch i Torres (Les aventures extraordinàries d’en Massagran).

Junoy i Muns, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 10 desembre 1887 – 3 maig 1955)

Escriptor. Dedicat al dibuix i a la pintura, visqué a París, on va treballar com a caricaturista. Després va dedicar-se al periodisme i col·laborà a “La Veu de Catalunya”, “La Publicitat”, “La Campana de Gràcia” i “La Revista”.

L’any 1915 publicà a la revista barcelonina “Iberia” la famosa Oda a Guynemer, cal·ligrama, comentada per Apollinaire. Dirigí la revista “Trossos” i va esdevenir un dels representants del moviment d’avantguarda, però dins un corrent esteticista.

El seu llibre Poemes i cal·ligrames (1920), conté una art poètica del tot revolucionària. Després, convertit al catolicisme, durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s’inserí en el classicisme, creà “La Nova Revista” (1927-29) i fou un dels fundadors d’“El Matí”.

Com a teòric i assagista publicà Arte y artistas (1912), Conferències de combat (1923), Els drets i deures de la joventut (1924), El gris i el cadmi (1926) i L’actualitat artística (1931). Des del 1939 escriví en castellà i abandonà el seu catalanisme militant.

Junceda, Joan

13 Respostes
(Barcelona, 13 febrer 1881 – Blanes, Selva, 10 setembre 1948) (Joan Garcia-Junceda i Supervia)  Dibuixant il·lustrador i caricaturista. Seguí, en les seves historietes, un estil dinàmic, dins la línia de Caran d’Ache, i en certa manera d’Apel·les Mestres. Col·laborà en revistes humorístiques catalanes (“Cu-Cut!”, “La Tralla”, etc) i en diverses revistes i setmanaris de tot Espanya. Il·lustrà Don Quijote, El llibre de les bèsties, Contes russos, Canigó i, sobretot, les novel·les de J.M. Folch i Torres. Els seus dibuixos sobre temes de la vida barcelonina constitueixen una important font iconogràfica de l’ambient local dels primer decennis del segle XX; en aquest vessant destaca la seva col·laboració en revistes com “En Patufet” i “Virolet”. Usà diversos pseudònims (Titella, Jafet, Papassa, etc).

Jujol i Gibert, Josep Maria

6 Respostes

(Tarragona, 16 setembre 1879 – Barcelona, 1 maig 1949)

Arquitecte i dibuixant. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Deixeble d’Antoni Maria Gallissà, i de Font i Gumà, perfeccionà els seus estudis amb Antoni Gaudí, és un alt exponent del modernisme.

Més conegut per les seves realitzacions com a decorador que no pas com a arquitecte, la seva obra es caracteritza per una gran imaginació i una extraordinària sensibilitat colorista.

Les seves construccions, de clara influència gaudiniana, són la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les cases Heras i Planelles de Barcelona, el nou santuari de Montserrat de Montferri (1927), l’església del Carme i el teatre del Patronat Obrer, de Tarragona, i les col·laboracions amb Gaudí al Parc Güell i a la casa Batlló.

Granyer i Giralt, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 4 desembre 1899 – 21 gener 1983)

Escultor i dibuixant. Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i aviat la seva personalitat artística assolí un estil plenament propi. S’acostà esporàdicament al cubisme (Autoretrats, 1920). La seva escultura, estilitzada i arcaïtzant, acusa la influència de Joan Rebull (L’home del gat, Guitarrista, Home llegint, Noia asseguda). S’especialitzà en escultures d’animals, tractats d’una manera humorística i concebuts sovint en actituds humanes.

Conreà amb encert el dibuix, el gravat i la il·lustració de llibres, entre els quals Bestiari, de Josep Carner (1963), Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, El col·loqui dels gossos, de Cervantes, Poemes de Nadal, de Joan Alavedra, etc.

Galí i Fabra, Francesc d’Assís

37 Respostes

(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)

Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.

Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.

Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.

Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.

Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.

El seu germà fou Josep Galí i Fabra  (Barcelona, 1877 – 1927)  Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.

Fortuny i Marsal, Marià

26 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 juny 1838 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1874)

Pintor, dibuixant i gravador. Fou una de les grans personalitats artístiques del segle XIX. Estudià a Barcelona, al taller de Claudi Lorenzale, i després a Roma (1858-60) pensionat per la diputació, on es relacionà amb el grup dels natzarens.

El 1860 realitzà un primer viatge al Marroc, d’on procedeix l’entusiasme per la llum i pel color, que des d’aquest moment es caracteritzà l’obra (L’Odalisca). La gran composició La batalla de Tetuan, que li encarregà la diputació de Barcelona, restà inacabada, però mostra l’eficàcia compositiva de l’artista.

La seva estada a París, on va conèixer Regnault i Meissonier, enceta dins la seva obra un període de quadres de petit format, que constitueixen una sèrie de teles d’un increïble preciosisme detallista, perfectes quant a tècnica (El col·leccionista d’estampes, L’elecció de model, etc), entre les quals sobresurt La Vicaria (1868-70).

En la seva darrera etapa, l’interès per l’expressió dels efectes de llum mitjançant colors purs (El ferrador marroquí) dugué Fortuny a un desenvolupament de la seva obra de caire preimpressionista, que fou interromput per la seva mort prematura.

Fou el pare de Marià Fortuny i de Madrazo.

Elias i Bracons, Feliu

19 Respostes

(Barcelona, 8 octubre 1878 – 7 agost 1948)

“Apa”  Pintor, crític i historiador de l’art. Germà de Francesc i Lluís. Artista prolífic, va popularitzar el pseudònim d’Apa, amb què signava les seves caricatures a les millors publicacions catalanes del primer terç del s XX, com “Cu-cut!”, “Picarol”, “Mirador” o “Papitu”, la qual també va dirigir (1909-10).

Com a escriptor, sovint amb el pseudònim de Joan Sacs, publicà entre altres el llibre de contes Vida i mort dels barcelonins (1929). Va exercir també la crítica d’art i va escriure diverses monografies sobre altres artistes com Benet i Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Joan Brull (1924), Soler i Rovirosa (1931) i Xavier Nogués (1929). També publicà La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917), L’escultura catalana moderna (2 volums, 1926-28), El moble de la Xina (1927), De l’ensenyament de les Belles Arts (1932), així com també el llibre de dibuixos Kameraden (1917), de caricatures de la Primera Guerra Mundial.

Com a pintor conreà una tècnica neorealista d’acurada factura.

Domènech i Casanova, Amand

Deixa un comentari

(Barcelona, 1920 – 2002)

Grafista, il·lustrador i cartellista. Format a l’Escola d’Arts i Oficis amb Domènec Soler i Gili, fou membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya (1946-63). Els anys 1960-62 féu una estada a Suïssa.

Ha participat en múltiples manifestacions internacionals de gràfica publicitària i ha obtingut diversos premis. S’ha identificat sobretot amb temes de grans manifestacions barcelonines.

Fou membre fundador de Grafistes Agrupació FAD (1961), la direcció de la qual assumí el 1967, i membre de l’Associació Tipogràfica Internacional i president del Col·legi de Dissenyadors Gràfics. Fou professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana (1964-67) i a l’Escola Oficial de Publicitat (1968-70). Ha col·laborat amb articles a diverses publicacions professionals.