(Dénia, Marina Alta, segle XVIII – Madrid, 1813)
Comediògraf. Residí habitualment a Madrid, on estrenà i publicà un gran nombre d’obres teatrals.
Entre les quals La toma de Hay por Josué (1801), El buen y el mal amigo (1801), El triunfo del amor y de la amistad (1804) i La Eumenia o La madrileña (1805).
(Dénia, Marina Alta, 13 agost 1650 – Roma, Itàlia, 22 maig 1709)
Pintor, gravador i escriptor en italià. Fill d’un comerciant italià. Es formà a Roma amb Carlo Maratta i fou pintor de Cosme III de Toscana. A Roma assolí la canongia de la col·legiata de Xàtiva i retornà a València.
Pintà a la capella del sagrari i a la de Sant Pere de la seu de València, i a la capella dels Jesuïtes, també a València. És autor dels catorze quadres de l’orde franciscà al convent de Sant Francesc de València, de la Confessió de sant Pere i el Naixement de sant Ambròs (augustiniants de Morella).
Tornà a Roma el 1700 i hi publicà Osservazioni sopra il libro de la Felsina Pitrice (1703), impugnant l’obra de Carlo Cesare Malvasia, i Vita e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri (1705).
(Dénia, Marina Alta, 1650 – Roma, Itàlia, 1712)
Pintor i eclesiàstic. Assolí la dignitat de canonge. Fou protegit pel duc de Toscana. Conreà la pintura al fresc, d’inspiració religiosa.
Deixà inacabada una Historia de la pintura.
(Saix, Alt Vinalopó, 2 febrer 1917 – Dénia, Marina Alta, 10 agost 1989)
Bioquímic. Estudià a Oxford i a la Washington University of Saint-Louis (Missouri), on treballà més tard d’investigador.
Autoritat mundial en enzims, treballà un temps a Barcelona en anàlisis clíniques (mètode Sols). El 1976 guanyà una càtedra a la universitat autònoma de Madrid.
(Dénia, Marina Alta, 1667 – Lisboa, Portugal, 1751)
Militar i escriptor. Partidari de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. Fou governador de Dénia, ciutat que lliurà (1705) a Carles III i la defensà contra els setges filipistes.
Després de la guerra, passà al servei del rei de Portugal, on esdevingué coronel d’enginyers.
Vers el 1740 escriví tractats tècnics de fortificació militar, d’artilleria i de navegació d’altura.
(Dénia, Marina Alta, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
Procurador i agermanat. Dirigent principal de la Segona Germania, la revolta pagesa que tingué lloc al País Valencià (1693) provocada per les condicions exorbitants que els senyors exigien als seus repobladors.
Procurador del Ràfol d’Almúnia, al Marquesat, representà legalment els pagesos en les al·legacions que presentaren al virrei de València i al rei Carles II atacant els senyors. El fracàs de la seva gestió i l’empresonament de quaranta-dos persones provocà la formació d’un exèrcit agermanat i el seu nomenament com a síndic (juliol 1693), per tal d’alliberar els presos.
L’exèrcit fou vençut per les forces del lloctinent a Setla de Nunyes, i Garcia condemnat a mort el 16 de gener de 1694. Tanmateix aconseguí fugir, i el 1698 envià encara, infructuosament, tres memorials al rei demanant el perdó, un dels quals constitueix una interessant exposició dels fets per part del protagonista principal.
Sembla que fou el mateix que, amb el nom de Francesc Garcia d’Àvila, desembarcà amb l’esquadra aliada a Altea el 1705 per fer aixecar els llauradors a favor de Carles III prometent-los de nou la supressió de les imposicions senyorials.
Al capdavant d’aquesta força ajudà el comandant general Joan Baptista Basset a prendre Dénia, i el 1708 intervingué, amb èxit, en el setge d’Alacant, defensada per les tropes del bisbe de Cartagena Luis Belluga.
(Dénia, Marina Alta, segle XVIII – Medina Sidònia, Andalusia, 1765)
Franciscà. Fou orador remarcable. Acompanyà a Itàlia el seu mestre fra Josep Sirera, i pronuncià les conclusions del capítol general celebrat a Florència.
(Dénia, Marina Alta, 19 octubre 1582 – València, 3 novembre 1658)
Predicador. Franciscà observant, comissari de la Santa Casa de Jerusalem (1614) i predicador apostòlic.
Predicà en català durant més de quaranta anys per les places i carrers de València a un públic popular; els seus sermons eren acomodats a la llengua dialectal, amb molts castellanismes i nombroses notes còmiques.
Partidari de Felip IV, participà directament en la lluita durant la guerra dels Segadors, sobre la qual escriví diferents composicions en vers (La guerra de Catalunya, Carta als miquelets). És autor també de goigs i d’una Història del Sant Sepulcre, en general de molt poca qualitat.
(Dénia, Marina Alta, 9 gener 1914 – 23 març 1980)
Eclesiàstic. Doctor en teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1937), fou, des del 1950, canonge de la catedral de València i ha estat rector (1945-70) del Col·legi Major de Sant Tomàs de Villanueva, institució que renovà tant en l’aspecte material (edificacions, economia, etc) com en el docent.
Delegat diocesà d’ecumenisme, és fundador del Centre Ecumènic Interconfessional de València. Considerat com un dels principals promotors del moviment d’obertura de l’Església valentina arran del Concili Vaticà II.
Ha publicat Falsejaments i (1969), i féu de redactor religiós del setmanari “La Marina”, d’Alacant.
(Dénia, Marina Alta, 12 agost 1891 – València, 2 abril 1952)
(Antoni Montón i Corts) Cantant. Es formà musicalment a Barcelona.
Començà a cantar al Liceu com a corista. Actuà com a tenor, durant tres anys, al Real de Madrid, i després passà al de Roma, on actuà quatre anys més.
Després d’una temporada brillant a Barcelona, fou contractar per a cantar a Chicago, on actuà durant nou anys. Es presentà amb bon èxit a moltes altres ciutats dels Estats Units.
Dades dels Països Catalans 