Arxiu d'etiquetes: comtat Ribagorça

Pere I d’Empúries

(Barcelona, 1305 – Pisa, Itàlia, 4 novembre 1381)

Comte de Ribagorça (1322-58), Empúries i Prades. Fill de Jaume II de Catalunya i Blanca de Nàpols. tingué una actuació molt remarcable com a comte de Prades, càrrec que assumí juntament amb el de senescal de Catalunya, i fou un dels col·laboradors més eficients del rei Pere III, nebot seu.

Fou lloctinent general dels regnes (1345). La seva intervenció fou decisiva en els afers de Castella, Mallorca i Sardenya, així com en les relacions amb la Santa Seu. També fou ell qui comandà les hosts que conqueriren Mallorca, i fou més tard mitjancer entre el rei Pere i Jaume III de Mallorca.

La mort de la seva muller, Joana de Foix, li accentuà les tendències místiques. L’any 1358 prengué l’hàbit franciscà en el convent de Barcelona, cosa que el privà pas d’intervenir enèrgicament (1367) en el retorn del papa Urbà V a Roma.

Personatge d’enorme complexitat, també fou poeta i mecenes dels poetes de l’escola de Tolosa.

Tingué quatre fills: Alfons, el primogènit, que heretà els comtats de Ribagorça i de Dénia; Joan, que rebé el comtat de Prades i la baronia d’Entença; Jaume, que fou bisbe i cardenal, i Elionor, que fou reina de Xipre.

Miró I de Ribagorça

(Catalunya, abans 913 – després 954)

Comte adjunt de Ribagorça. Era fill del primer comte sobirà Ramon II de Pallars-Ribagorça.

A la mort d’aquest secundà el seu germà Unifred I en el govern de Ribagorça, mentre el Pallars passava als altres germans Isarn i Llop. Sembla que li correspongué especialment l’administració de la part oriental del comtat.

Vers el 949, a la mort del bisbe Ató de Pallars i Ribagorça, mantingué amb el seu germà la independència eclesiàstica de Ribagorça respecte a Urgell i féu erigir Oriolf com a bisbe privatiu.

Estigué casat amb Gemona.

El seu fill Guillem actuà ja com a comte en vida d’ell, almenys des del 947.

Jonquers, Maria de

1 Resposta

(Olot, Garrotxa, segle XV – Benavarri, Ribagorça, 1506)

Amistançada d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça. Filla de Gregori de Jonquers, castellà de Roses.

Residí a Benavarri i arribà a ésser governadora del comtat de Ribagorça, que defensà contra els francesos i el comte de Pallars.

Enterrada al monestir dominicà de Llinars, del qual fou protectora.

Joana de Foix

4 Respostes

(Foix, França, després 1305 – Catalunya, 1358)

Comtessa d’Empúries, Ribagorça i Prades. Filla del comte Gastó I de Foix i de Joana d’Artois.

Es casà a Castelló (1331) amb un fill del rei Jaume II, el comte Pere I d’Empúries.

Dels seus quatre fills, Alfons fou duc de Gandia i marquès de Villena, i Joan comte de Prades.

Galí II d’Aragó

3 Respostes

(Aragó, abans 833 – després 867)

Comte d’Aragó (vers 844-després 867?), d’Urgell i Cerdanya (834-vers 838), com a successor del seu pare, Asnar I Galí, i de Pallars i Ribagorça (833/34-vers 848).

Sunifred I, pare de Guifré I el Pelós, l’expulsà d’Urgell-Cerdanya, que li havien estat conferits per Lluís I de França, vers la fi del 834 i els ocupà efectivament vers el 838.

Pel volts del 848 Galí hagué d’abandonar Pallars-Ribagorça, que Frèdol de Tolosa tornà a incorporar al seu comtat, i ocupà Aragó, antic comtat del seu pare abans del 820, i les governà fins a la seva mort.

El succeí a Aragó el seu fill Asnar II Galí.

Bernat de Tolosa

1 Resposta

(França ?, segle IX – 872)

(dit “el Vedell“)  Noble. Comte de Tolosa, Pallars i Ribagorça (864-872).

El 870 Carles el Calb convocà la Dieta d’Attigny, per decidir sobre la successió als comtats d’Urgell–Cerdanya, Bernat acudí a la Dieta per defensar els drets del seu pare, Ramon I de Tolosa, sobre Carcassona-Rasès. Però Oliba II fou confirmat en la possessió de Carcassona-Rasès.

Més tard el comtat li fou atorgat a ell, la qual cosa provocà la rebel·lió dels partidaris d’Oliba II i la seva mort a mans d’aquells.

Berenguer I de Tolosa

2 Respostes

(França, segle VIII – 835)

Comte i duc de Tolosa i comte de Pallars i de Ribagorça (817-833), de Rosselló, d’Empúries, de Girona i de Barcelona (832-35).

Fou un personatge notable per la prudència i la fidelitat a la casa reial carolíngia, que li valgué d’ésser conseller del rei Pipí d’Aquitània.

A Pallars i a Ribagorça exercí drets sobirans, com ho mostra el precepte que concedí al monestir d’Alaó; aquests dos comtats li foren arrabassats el 833 pel comte Asnar Galí d’Urgell.

No sembla pas que tingués bones relacions amb el bisbe d’Urgell, Possedoni, d’origen franc.

Alfons VI de Ribagorça

10 Respostes

(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)

(o Alfons d’Aragó i d’Escobar)  Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.

Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.

El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.

En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.

En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.

El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.

A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.