Arxiu d'etiquetes: comtat Barcelona

Miró I de Barcelona

(Catalunya, abans 945 – Barcelona, 31 octubre 966)

Marquès i comte de Barcelona (946/47-966). Fill petit de Sunyer I i de Riquilda.

Quan el seu pare es retirà a un convent (947) rebé el govern dels comtats de Barcelona, Girona i Osona en règim de condomini amb el seu germà Borrell II, amb el qual col·laborà en la tasca de govern i sembla haver estat un bon governant que millorà la infraestructura de Barcelona, amb la reconstrucció de canals, entre els quals destaca l’anomenat rec Comtal, que duia l’aigua del Besòs.

També restaurà la canònica de Vic, juntament amb Guadamir, bisbe d’aquella seu, i féu donacions a Ripoll.

Morí sense fills.

Maria Roderic de Vivar

(Castella ?, vers 1080 – Catalunya, vers 1105)

Comtessa de Barcelona. Filla petita del Cid i primera muller de Ramon Berenguer III de Barcelona, amb el qual es casà, vers el 1098.

El comte degué cercar en aquest matrimoni un nou camí per al triomf de les seves ambicions ponentines.

Tingué una filla, Ximena, que fou casada amb el comte Bernat III de Besalú (1107) i a la qual fou concedit en dot el comtat d’Osona, i després amb Roger III de Foix.

Mafalda de Pulla-Calàbria

(Salern ?, Sicília, 1059/60 – Girona, 1108)

Comtessa de Barcelona i vescomtessa de Narbona. Filla de Robert Giscard, duc normand de Pulla i Calàbria.

Seguint, segons sembla, la política de pontificat, es casà (1078) amb Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes. Uns quants dies abans de morir aquest, el 1082, nasqué a Rodés llur fill Ramon Berenguer III.

L’any següent infeudà els comtats de Carcassona i Rasès a favor de Bernat Ató de Besiers, mentre que la tutela de l’infant hereu passava (1085) al comte Guillem I de Cerdanya, i després (1086) a Berenguer Ramon II de Barcelona.

Es tornà a casar (1085) amb Eimeric I, vescomte de Narbona i, un cop mort aquest, tornà (1106) a Catalunya, i fixà la seva residència a Girona.

Liber Feudorum Maior

(Catalunya, 1192)

Cartulari dels dominis del comtat de Barcelona. Elaborat per Ramon de Caldes, degà de l’església de Barcelona, a instància d’Alfons I el Cast.

Hi ha transcrites les escriptures de compravenda, aliances polítiques i matrimonials i juraments de vassalls referents al patrimoni reial.

Segons diversos Regesta, constava de 888 folis miniats, dels quals només en resten 88.

L’edició moderna de Francesc Xavier Miquel i Rosell (1945-47) el reconstrueix gairebé en la seva totalitat.

Letgarda de Roergue

(Rodés, França, segle X – Barcelona, 977/80)

Comtessa de Barcelona. Mort el seu pare, Ramon I, comte de Roergue i marquès de Gòtia, es maridà a Rodés, vers el 967, amb Borrell II de Barcelona, amb qui era parenta de lluny.

Del seu viatge resultà la vinguda de Gerbert a Catalunya.

De la seva família provenen els noms de Ramon i Ermengol, tan freqüents als llinatges comtals de Barcelona i Urgell.

Guisla de Lluçà

10 Respostes

(Catalunya, segle XI – 1079)

(o de Balsareny)  Comtessa de Barcelona. Segona muller de Berenguer Ramon I el Corbat (1027), al qual li donà dos fills: Guillem I d’Osona i Bernat Berenguer.

Pertanyia a una família molt coneguda i era neboda del conseller comtal Gombau de Besora.

El testament del comte li concedí el condomini del comtat d’Osona, al costat del seu fill Guillem, mentre no es tornés a casar. Guisla no es beneficià gaire temps d’aquella disposició, perquè no trigà a contraure segon matrimoni amb el vescomte de Barcelona Udalard II.

Fins a data recent hom havia cregut que pertanyia a la casa comtal d’Empúries. Actualment sembla predominar la nova identificació dins el casal de Balsareny.

Guinedilda

6 Respostes

(Catalunya, segle IX – 899 ?)

(o Guinedell)  Comtessa de Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona i Osona. Muller del comte Guifré I de Barcelona (el Pelós). Almenys a partir de l’any 885 usà el títol de comtessa.

Tingué una participació notable en les fundacions eclesiàstiques empreses al seu temps per tal d’accelerar la repoblació d’Osona, el Bages, el Berguedà i el Ripollès.

Fills seus foren: Guifre II Borrell i Sunyer I, comtes de Barcelona, Sunifred II, comte d’Urgell, Miró II, comte de Cerdanya, Radulf, bisbe d’Urgell, Emma, abadessa de Sant Joan, i segurament també Xixilona, monja.

Guillem II de Tolosa

4 Respostes

(Tolosa, Llenguadoc, 29 novembre 826 – Barcelona, 850)

Comte de Tolosa (845-849) i comte intrús de Barcelona. Fill de Bernat de Septimània i de Duada.

Pipí II d’Aquitània el féu comte de Barcelona (848), on sembla que féu occir els comtes Sunyer I d’Empúries-Rosselló i Sunifred I d’Urgell-Cerdanya. Lluità aleshores contra Carles el Calb amb l’ajut d’Abd al-Rahman.

Fou derrotat i morí decapitat a Barcelona.

Guifré II Borrell de Barcelona

13 Respostes

(Barcelona, vers 874 – 26 abril 911)

Comte de Barcelona, Girona (Guifré III) i Osona (897-911). Fill primogènit i successor de Guifré I el Pilós i Guinedilda.

És gairebé segur que el 899 es presentà al rei franc Carles el Ximple, a Tours-sur-Marne, i, després de jurar-li fidelitat i vassallatge, rebé un precepte que li adjudicava totes les terres que el seu pare havia ocupat en les comarques ermes d’Osona i Bages.

Aquesta fou la darrera vegada que un comte català prestà homenatge al monarca franc.

Continuà l’obra repobladora del seu pare a les comarques centrals i estengué els seus dominis a la dreta del Llobregat.

Guifré I de Barcelona

89 Respostes

(Catalunya, vers 840 – 11 agost 897)

(el Pelós o Pilós)  Comte de Cerdanya i Urgell (870-897), i de Barcelona i Girona–Besalú (878-897). Fill primogènit del comte Sunifred I (mort 848) i de la seva esposa Ermessenda.

Miró I el Vell (mort 894 o 895), germà de Guifré, col·laborà amb ell en la tasca de govern i s’encarregà especialment de la regència del Conflent, pagus annex a la Cerdanya.

Per la fidelitat de la casa de Cerdanya a la monarquia carolíngia, durant la revolta (877-878) del poderós marquès Bernat de Gòtia, Guifré va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú, i Miró, el de Rosselló. Posteriorment, Guifré va deixar a un altre germà, Radulf (mort 913), el govern del pagus de Besalú, annex al comtat de Girona.

Els honors de Guifré dibuixaven un gran cercle entorn d’una regió central, les comarques d’Osona i Bages, que eren terra de ningú d’ençà de la revolta (826-827) d’Aissó. Per la situació estratègica d’aquestes terres, calia ocupar-les, repoblar-les i establir-hi una nova frontera, la del Llobregat, Cardener i Segre; Guifré ho féu entre el 879 i el 890, aproximadament.

Guanyà la vall de Lord per al comtat d’Urgell, recuperà el pagus de Berga, dependència tradicional del comtat de Cerdanya, i establí el comtat nou i únic d’Osona en terres ausonenques i manresanes.

La repoblació es realitzà a base d’aprisions, la major part directament per Guifré, pels fidels de la seva cort i també per una gran massa de camperols. Guifré i la seva muller Guinedilda fundaren també els monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (vers 885).

Al marge de l’empresa repobladora, entre el 885 i el 892, Guifré hagué d’afrontar els problemes derivats de la usurpació del bisbat d’Urgell pel clergue Esclua. Aconseguí que Esclua i el seu protegit Ermemir, bisbe de Girona, fossin deposats (concili d’Urgell, 892).

La repoblació de les comarques centrals, amb la reconstrucció de la fortalesa de Cardona, obligà els serraïns a fortificar Lleida (882) i a atacar les terres del comte en una sèrie d’enfrontaments (883-884 i 897), en l’últim dels quals Guifré fou ferit greument i morí pocs dies després.