Arxiu d'etiquetes: compositors/es

Pahissa i Jo, Jaume

11 Respostes

(Barcelona, 7 octubre 1880 – Buenos Aires, Argentina, 27 octubre 1969)

Compositor. Fill de Jaume Pahissa i Laporta, i germà d’Albert, d’Anna i de Maria. Deixeble de Francesc Laporta i d’Enric Morera i molt vinculat a personalitats literàries i artístiques del món modernista català. Escriví música per a obres com La presó de Lleida (1906), d’Adrià Gual; Canigó (1910), amb text de Verdaguer; Gal·la Placídia (1913), d’Àngel Guimerà, i La morisca (1919), òpera amb llibret d’E. Marquina.

En el camp simfònic, compongué El combat (1900), En les costes mediterrànies (1904), El rabadà (1907), El camí (1909), dues simfonies (1900, 1921) i Sinfonietta (1921). Emprà un nou tipus de llenguatge omtertonal a Nit de somnis (1921), Monodia (1925) i Suite intertonal (1926). L’any 1923 estrenà l’obra lírica Marianela, basada en un text de Pérez Galdós, i l’òpera La princesa Margarida (1928), molt influïda per Wagner.

Escriví música de cambra de gran qualitat i nombroses cançons. Col·laborà a les millors revistes catalanes de l’època i exercí la crítica a “La Publicitat” i a “Las Noticias”. El 1937 s’instal·là a Buenos Aires, on residí fins a la mort. És autor de llibres de caràcter teòric i didàctic, i de biografies com Vida y obra de Manuel de Falla (1947).

Oltra i Ferrer, Manuel

Deixa un comentari

(València, 8 febrer 1922 – Barcelona, 26 setembre 2015)

Compositor. El 1958 fou nomenat professor del Conservatori Municipal de Música de Barcelona i el 1972 accedí a la sotsdirecció, càrrec que no deixà fins a jubilar-se, el 1987.

És autor d’una Sonatina per a flauta i piano (1950) i d’obres com Suite per a cordes i flauta (1953), Rapsòdia per a piano i cobla (1953), Sonata per a violoncel i piano (1959), Mortis saltatio (1963) i Psalmus brevis (1967), per a cor i orquestra, Suite primària (1968), etc. També té obres corals i per a cobla.

Ha harmonitzat un gran nombre de melodies tradicionals i ha escrit cançons sobre poemes de Pere Quart, de F. García Lorca i d’altres autors. La Generalitat li concedí el premi Nacional de Música el 1994.

Muntaner i Torruella, Ramon

2 Respostes

(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 29 setembre 1950 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 desembre 2021)

Autor i intèrpret de cançons. Després de compondre i cantar diverses cançons i de participar en muntatges de teatre independent, inicià la carrera discogràfica el 1974. Entre d’altres ha publicat els discs Veus de lluna i celobert (1979), Balades i cançons (1980) i El pas del temps (1982).

Ha compost també música per a les pel·lícules La plaça de diamant, de Francesc Betriu, i La teranyina, d’Antoni Verdaguer. El 1990 fou nomenat director del centre Ressons de promoció de la cançó, dependent de la Generalitat i des del 1996 ocupa el càrrec de delegat a Catalunya de la SGAE.

Motta i Cardona, Guillermina

1 Resposta

(Barcelona, 26 febrer 1942 – )

Autora i intèrpret de cançons. El 1964 entrà a formar part dels Setze Jutges i publicà el primer disc: Els snobs. Després oferí versions de cantants francesos, cançons protestatàries i cançons picaresques, i intentà, amb Enric Barbat, la catalanització del tango.

Entre la seva discografia cal destacar Guillermina Show (1967), Visca l’amor (1968), Remena nena (1970), Cançons que estimo (1974), Canticel (1976), Una bruixa com les altres (1981), Lluny de Malibú (1987) i Íntim (1999).

Ha intervingut en diversos films, així com a la televisió (Les Guillermines del Rei Salomó, Benvinguts) i a la ràdio (Passions reconcentrades).

Morera i Viura, Enric

47 Respostes

(Barcelona, 22 maig 1865 – 12 març 1942)

Compositor. D’infant va viure a Buenos Aires, on inicià els estudis musicals (que va continuar a Brussel·les i, amb Isaac Albéniz i Carles G. Vidiella -piano- i Felip Pedrell -harmonia-, a Barcelona).

Va treballar molt per la Renaixença musical catalana; l’any 1896 va fundar la societat coral Catalunya Nova i el 1901 el Teatre Líric Català. Va ésser professor i vicedirector de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Va compondre una extensa obra musical i va excel·lir especialment en la música coral i en les sardanes, en les quals, dins un mòdul palesament popular, va revelar el gran temperament musical que posseïa. També va conrear el gènere instrumental i la música escènica, estrenà, amb gran èxit, diverses obres. Fou així mateix un pedagog remarcable: els més notables músics de la generació posterior foren formats per ell.

D’entre les seves obres cal destacar: obres corals (Caramelles, Marina, L’Empordà, L’arbre fruiter), sardanes per a veus mixtes (Les fulles seques, La sardana de les monges); sardanes per a cobla (La Santa Espina, Festa Major, Girona, Davant la Verge); obres instrumentals, quartets, peces per a piano (Catalònia, Andante religioso, Concert per a violoncel i orquestra); cançons populars harmonitzades per a cor (El rossinyol, Muntanyes del Canigó, L’hereu Riera, El testament d’Amèlia).

Va compondre també obres escèniques: L’alegria que passa (1898), La nit de l’amor (1906), Empòrium (1906), Tassarba (1916), Don Joan de Serrallonga, etc.

Escriví un Tratado práctico de armonía (1901) i un Nuevo tratado práctico de armonía (1930).

Moraleda i Perxachs, Joan Lluís

Deixa un comentari

(Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental, 26 abril 1943 – )

Compositor, director d’orquestra i oboista. Realitzà els seus estudis musicals al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, on obtingué el Premi d’Honor Extraordinari de Composició. Amplià estudis a França. Des de la fundació de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el 1967, i durant 13 anys, fou cosolista d’oboè. Paral·lelament es dedicà a la composició, treballà la direcció d’orquestra amb Antoni Ros i Marbà i es presentà com a director l’any 1978 al Palau de la Música amb Les noces d’Igor Stravinsky.

Féu una sèrie de col·laboracions amb grups de música contemporània i després amb orquestres simfòniques, com l’Orquestra Ciutat de Barcelona. També fou director de l’Orquestra de Cambra del Garraf. Del 1985 al 1992 fou director de la Cobla Municipal Ciutat de Barcelona.

Fruit d’aquesta etapa nasqué una àmplia producció de música per a cobla, faceta compositiva que arrencà en la dècada dels 1970 i que meresqué un primer reconeixement quan la seva obra Auca tràgica i mort del plem fou premiada en el concurs Joaquim Serra de l’any 1973. L’any 1977 rebé el premi Ciutat de Barcelona per un tríptic de sardanes al·lusives a la Rambla de Barcelona.

Però no fou fins l’any 1986, amb l’estrena de l’obra Tirant lo Blanc, que assolí la popularitat, que refermà plenament els anys posteriors aconseguint premis en la majoria de concursos de música per a cobla. Entre les seves obres per a cobla destaquen també: Suite Segarrenca (1978), Joguina (1988), Comiat (1988), Ofrena a Manuel Saderra i Puigferrer (1988), Concert per a tres cobles (1988), Santjoanesca (1990) i La Patum (1996).

És autor de la sardana Benvinguts, estrenada en l’acte inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb les veus de Montserrat Caballé i Josep Carreras.

Montsalvatge i Bassols, Xavier

7 Respostes

(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)

Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició.

En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.

Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).

Posteriorment ha escrit Cinco invocaciones a Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).

El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

Enllaç web:  Associació Xavier Montsalvatge

Montllor i Mengual, Ovidi

2 Respostes

(Alcoi, Alcoià, 4 febrer 1942 – Barcelona, 10 març 1995)

Autor i intèrpret de cançons i actor. Com a actor, debutà el 1962 amb el grup teatral La Cazuela, d’Alcoi. Anà a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independent i més tard amb les companyies de Núria Espert i Adrià Gual.

Intervingué en films com Furia española (1974), Furtivos (1975), L’obscura història de la cosina Montse (1977), La portentosa vida del padre Vicent (1978), La verdad sobre el caso Savolta (1979), Un, dos, tres, ensaïmades i res més (1985), Companys, procés a Catalunya (1979) o La Teranyina (1990).

Com a cantant, fou un dels exponents del moviment de la Nova Cançó. Destacà per la qualitat interpretativa, fonamentada en unes sòlides bases teatrals, amb què criticà la realitat quotidiana del país. Entre les seves gravacions discogràfiques, amb texts propis i de diversos poetes catalans, excel·leixen La fera ferotge (1968), Crònica d’un temps (1973), A Alcoi (1974), Ovidi a l’Olympia, Coral romput (1980), etc.

Mompou i Dencausse, Frederic

5 Respostes

(Barcelona, 16 abril 1893 – 30 juny 1987)

Compositor i pianista. Germà del pintor Josep. Estudià piano al Conservatori del Liceu i amplià coneixements musicals a París (1911-14), on estudià amb F. Motte-Lacroix i Samuel Rousseau. Tornà a Barcelona, on visqué durant uns deu anys, fins que s’establí novament a París (1923-41).

En la seva producció, personal i al marge d’escoles, i que gaudí d’un ampli reconeixement internacional, predominen les composicions per a piano i per a piano i veu. Entre la seva obra pianística destaquen Impressions íntimes (1914), Suburbis (1917), Escenes d’infants (1918), Charmes (1921), 10 Preludis (1927-51), Paysages (1942-60) i Música callada (1959-67). Per a veu sobresurten Quatre melodies (1926-28), Comptines (1943), Combat del somni (1942-51), Becquerianes (1972) i Cinc chants sur textes de Paul Valéry (1973).

També és autor d’obres per a guitarra (Suite compostena, 1961) i per a cor, com ara Cant d’Utreia (1962), Cantar del alma (1963) i Propis del temps d’Advent (1973). Compongué també obra simfònica (Variacions sobre un tema de Chopin, 1961) i els ballets Don Perlimplín i House of Birds (1956).

A més de compositor fou també un gran intèrpret de piano, i actuà sovint arreu del món. Entre altres distincions, fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, Cavaller de les Arts i de les Lletres pel govern francès, premi Nacional de Música (1979) i membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid.

Milà i Romeu, Leonora

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 13 març 1942 – )

Pianista i compositora. Deixebla de Maria Canals i hereva de l’escola pianística de Ricard Viñes, debutà com a concertista quan només tenia 13 anys amb una gira de concerts per Suïssa, Alemanya i Anglaterra amb la London Philarmonic Orchestra.

La seva carrera com a intèrpret s’ha desenvolupat bàsicament a l’estranger i ha enregistrat una veintena de discs amb obres dels principals compositors clàssics i contemporanis.

Com a compositora, és autora d’obres per a piano i orquestra i música escènica. Entre les seves creacions sobresurten l’òpera Woyzeck and Marie i el ballet Tirant lo Blanc, estrenat a San Petersburg el 8 d’agost de 1994 i presentat a Barcelona pel Ballet Estatal del Teatre Mussorgskij l’any 1996, dins la temporada del Gran Teatre del Liceu.