Arxiu d'etiquetes: comediògrafs/es

Arquimbau i Cardil, Rosa Maria

(Barcelona, 27 març 1909 – 28 febrer 1992)

Comediògrafa i novel·lista. Ha publicat contes amb el pseudònim de Rosa de Sant Jordi i narracions: Història d’una noia i vint braçalets (1934) i Home i dona (1936). Ha conreat un teatre de tipus humorístic: Es rifa un home! (1935), L’inconvenient de dir-se Martínez (1957).

L’any 1930 va fer un seguit de reportatges de caràcter social a la revista “Imatges”. Col·laborà al setmanari “La Rambla”, amb una columna nomenada Films&Soda. Els seus articles sovint provocaven polèmica amb els diaris de caràcter més conservador.

Va participar en la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les catalanes a favor del vot femení. Va ser presidenta del Front Únic Femení Esquerrista, a més de militant d’Esquerra Republicana.

Arnau i Pascual, Josep Maria

(Arenys de Mar, Maresme, 7 setembre 1831 – 4 agost 1913)

Comediògraf. Estudià dret a la universitat de Barcelona. De jove fundà al teatre Odeon una societat dramàtica, El Pireo, i dirigí el periòdic “Las Candilejas”, que en depenia.

S’inicià en el món del teatre escrivint en castellà, tot i que a partir de 1864 ho féu exclusivament en català. La companyia La Gata li estrenà Els banys de Caldetes (1865).

Entre les seves comèdies, realistes i sense concessions fàcils, destaquen Un pollastre eixalat (1865), Les ametlles d’Arenys (1866), Les pubilles i els hereus (1869), La mitja taronja (1868) i Dones! (1875), considerada la més reeixida.

Fou mantenidor dels Jocs Florals els anys 1869 i 1887.

Anglada i Rubí, Rafael

(Santa Coloma de Farners, Selva, 11 febrer 1921 – Barcelona, 23 juny 1993)

Actor i comediògraf. S’inicià a la ràdio i s’incorporà després a l’escena, on de seguida hi destacà principalment com a intèrpret de personatges còmics, gairebé sempre en català.

Escriví també algunes peces de teatre costumista, com Ocells de pis (1956) i L’amor venia en taxi (1959), i col·laborà a la televisió.

Mesos abans de morir li va ser concedit el Premi Nacional d’Arts Escèniques 1992 que atorguen la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i, a títol pòstum, la medalla d’or al mèrit en Belles Arts.

Andrés i Llobet, Vicenç

(Barcelona, 26 juliol 1870 – 1939)

Comediògraf, poeta i periodista humorístic. Tipògraf d’ofici, col·laborà en diversos periòdics satírics i assolí una gran anomenada popular.

Dels seus llibres sobresurten les Humorístiques -vers i prosa- i les comèdies L’última pallissa i Quina dona tinc!.

Amich i Bert, Josep

(Lleida, 19 març 1888 – Madrid, 5 maig 1965)

“Amichatis”  Comediògraf, cineasta i periodista. Col·laborador en periòdics satírics, com “Papitu” i “L’Esquella de la Torratxa”, i director del diari radical “Renovación” (1934-36).

Amb l’empresari Sugranyes introduí la revista al teatre còmic i esdevingué l’autor més conegut del Paral·lel, gràcies a Josep Santpere, que li estrenà més de cent obres (entre les més populars Les dones de tothom, 1918, Amàlia, 1918 i Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, 1924, aquesta escrita amb la col·laboració de Gastó A. Màntua, i portada al cinema el 1927). Fundà “El Día Gráfico” i “Los Miserables”.

Exercí de guionista (Las peripecias de Baby, 1916), operador, productor i director (Una apuesta original, 1918, Caramellas, 1928) de firma catalana i obrí uns estudis de sonorització a Barcelona.

Intervingué també en les pel·lícules Los arlequines de seda y oro (1919) i La noia del càntir (1928).

Exiliat a Xile el 1939, retornà a la Península i morí a Madrid.

Altadill i Teixidó, Carles

(Tortosa, Baix Ebre, 1830 – Barcelona, 1879)

Comediògraf i poeta. Germà d’Antoni. Formà part de la bohèmia romàntica barcelonina i no es preocupà de donar continuïtat a la seva obra literària.

Col·laborà esporàdicament a “Un tros de paper”, i Valentí Almirall li finança una revista que tingué curta vida: “El gandul”.

Com a comediògraf escriví dues peces de crítica de costums: Un mirall per les pubilles (1870) i Lo gandul (1872). En aquesta darrera plantejà un diluït enfrontament entre amo i obrer, i hom troba en el seu protagonista el reflex de l’autor.

Com a poeta i prosista satíric publicà el recull Llampecs entre tenebres (1872?).

Abril i Virgili, Josep

(Barcelona, 1869 – 1918)

Comediògraf. De formació autodidacta, fou autor de peces moralitzadores per a centres catòlics.

Va escriure: El bon seny, D’extrem a extrem (1896), Lo roure centenari (1897), Furor pessebrista (1897), Lo castell de Montsoliu (1898), La mort de l’avi (1898), Cadena del captiu (1900), Iselda (1901), Camí del vici (1910), L’home roig (1913) i L’hostal de la Serena.

Urgell i Inglada, Modest

(Barcelona, 13 juliol 1839 – 3 abril 1919)

Pintor, dibuixant i comediògraf. Deixeble de Ramon Martí i Alsina a Llotja. Tractà Gustave Courbet a París. Els anys 1860 les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions oficials barcelonines organitzades a la Llotja, i exposà sense èxit en les exposicions nacionals de Madrid.

Fugint de l’epidèmia que assolava Barcelona, anà a Olot el 1870, on es relacionà amb l’escola aglutinada per Joaquim Vayreda, que l’influí. Signà auques i dibuixos amb el nom de Katúfol. Exposà habitualment a la Sala Parés de Barcelona des de la seva fundació, el 1877, sala on reuní una penya artística.

Obtingué també èxits a les exposicions nacionals de Madrid i els premis màxims de les exposicions de belles arts de Barcelona (1894, 1896 i 1898), i també altres guardons en diverses exposicions europees i americanes, com les de Filadèlfia i Munic.

Fundà i encapçalà la Societat Artística i Literària de Catalunya. Fou des del 1894 professor de paisatge a l’escola de Llotja.

Paisatge

La seva obra, molt homogènia i d’escassa evolució, se centra en paisatges i marines solitaris, sovint molt simples de composició i caracteritzats pel seu ambient trist i misteriós, centrat de vegades en cementiris i ermites, obres que ell mateix intitulava El de sempre assumint les acusacions dels qui el titllaven de reiteratiu. Auto qualificat de romàntic, hom ha relacionat el seu estil amb Böcklin.

La seva acceptació fou molt gran al seu temps, i és representat al Museu d’Art Modern de Barcelona, als museus provincials de Girona, Mallorca i Lugo, a la Kunsthalle d’Hamburg, etc. Reuní reproduccions d’una bona part de la seva obra a l’àlbum Catalunya (1905).

La seva gran vocació fou, però, el teatre, com a actor i com a autor (estrenà algunes comèdies), i publicà Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898), Añoranza! (1899), Por (1901, traduïda al castellà) i el drama Valor (1907). Publicà l’autobiografia El murciélago. Memorias de una patum (1913).

Fou el pare de Ricard Urgell i Carreras.

Soler i Hubert, Frederic

(Barcelona, 9 octubre 1839 – 4 juliol 1895)

Serafí Pitarra”  Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Dedicat des de jove a la rellotgeria, va regentar un establiment del ram fins al 1880, a la rebotiga del qual fundà una tertúlia literària. Atret pel teatre, participà en funcions d’aficionats.

La guerra d’Àfrica (1859-60) va inspirar-li la comèdia bufa La botifarra de la llibertat (1860). Fou estrenada amb gran èxit en una societat familiar. L’estrena del drama La campana de l’Almudaina, a l’antic teatre de l’Odeon, va moure’l a escriure la sarsuela L’esquella de la Torratxa (1864), amb música del mestre Joan Sariols, representada amb gran èxit.

Aquell temps (1864), Frederic Soler i el mestre Sariols fundaren una societat anomenada La Gata i amb el nom de gatades foren designades les peces de Soler que s’hi representaren: Lo contador, Lo castell dels tres dragons, Lo punt de les dones, La vaquera de la piga rossa, Les carbasses de Mont-roig i d’altres, signades amb el pseudònim de Serafí Pitarra.

La celebritat de Pitarra s’afermà amb l’edició popular de les seves produccions en uns fascicles il·lustrats pel dibuixant Josep Lluís Pellicer i intitulats Singlots poètics. Frederic Soler, amb els pseudònims de Simó Oller i Jaume Giralt, col·laborà en tots els setmanaris i revistes catalanes publicats a Catalunya i a l’estranger.

L’any 1886 marcà una evolució en el seu estil, que passà a integrar-se dins el vessant culte, o jocfloralista, de la Renaixença. Soler estrenà amb gran èxit Les joies de la Roser, sobre la guerra del Francès.

L’any 1867 la societat La Gata es traslladà al Romea, on Pitarra fou gairebé l’autor i empresari exclusiu durant 25 anys.

Les obres teatrals de Soler són més d’un centenar, i les més remarcables, després de Les joies de la Roser, són: Lo Rector de Vallfogona, La dida, Lo ferrer de tall, Lo dir de la gent, La rondalla de l’infern i Sota terra. El premi de la reina regent Maria Cristina al millor drama estrenat a Espanya el 1887 fou atorgat a la seva obra Batalla de reines. Cal esmentar també, entre les més populars, Les Eures del mas, Lo plor de la madrastra, Lo Pubill, Lo Contramestre, Senyora i majora, L’apotecari d’Olot.

Mestre en Gai Saber, entre les composicions líriques són notables: Nits de lluna i Poesies catalanes, il·lustrades per Tomàs Padró (1875). Entre les poesies humorístiques: Gra i palla, Dotzena de frare, Qüentos de la vora del foc. És autor també d’Un viatge a l’Orient, Un barret blanc, Visites i de la novel·la L’any 35.

Entre les nombroses obres dramàtiques cal esmentar encara La creu de la masia, en col·laboració amb Manuel de Lasarte; Las francesillas, Lo timbal del Bruch, Los Segadors, Lo bressol de Jesús, Lo forn del rey, Cèrcol de foc, La banda de Bastardia, La ratlla dreta, Lo lliri d’aigua, La filla del marxant, amb la col·laboració de Josep Feliu i Codina; La falç o el cap de colla, en col·laboració amb Francesc Pelagi Briz; Lo monjo negre, Judas de Kerioth, Lo dring de l’or, Cent mil duros, Jesús, Lo Comte l’Arnau, Cafè i copa, Los cantis de Vilafranca, Cura de moro, Lo Jardí del general, La vivor de l’estornell, Un barret de rialles, Lo teatre per dins, Palots i ganxos, Un ciri trencat, Les píldores d’Holloway, Los estudiants de Cervera i La rambla de les Flors. Va publicar L’últim trencalòs, llegenda fantàstica i burlesca, i Poema en quatre plats a la mort de la Paloma.

Algunes de les seves obres foren traduïdes al castellà i ell hi va escriure directament els drames El Canceller y el Monarca i El cercado ajeno, i la novel·la històrica La batalla de la vida.

La seva prolífica producció representa l’èxit dins les capes populars d’un teatre costumista, satíric, històric o sentimental.

Robrenyo i Tort, Josep

(Barcelona, 1780 – mar Carib, 12 setembre 1838)

Actor, comediògraf i poeta. Fou el precursor del teatre català modern. Fill d’una família menestral, sentí ja de jove una atracció pel teatre que l’impulsà a debutar com a actor. Durant la guerra del Francès es trobà al setge de Tarragona (1808), del qual aconseguí de fugir, i es traslladà després a Mallorca.

A la tornada a Barcelona (1811) el feren actuar com a professional en la companyia Sociedad Dramática Española, que, malgrat haver estat afrancesada, no deixà d’escriure poemes satírics contra els invasors, alhora que col·laborava amb els resistents.

L’any 1820, en temps de la revolució de Riego, es trobava a Barcelona, des d’on començava a bastir la seva fama. Aleshores (1820-23) escriví els sainets inspirats en fets concrets i de clara finalitat política, i llançà els seus atacs contra la facció apostòlica mitjançant una campanya de teatre polític per províncies que li reportà una gran popularitat, però també l’empresonament (1822).

Després de la restauració del règim absolutista, desaparegué de la vida pública i va restar empresonat a la Ciutadella (1824-27). Novament actiu a Barcelona des del 1830, conreà el teatre en castellà.

Vers el 1836 s’embarcà cap a Amèrica, on amb les seves representacions assolí fama mundial. Morí en naufragi al seu retorn a Espanya.

El fet que marcà tota la vida d’aquest escriptor fou la dedicació a la causa del constitucionalisme. La seva obra s’insereix dins el corrent de la literatura popular, que des de feia temps es desenvolupava al costat de la literatura culta, i ocupava una posició intermèdia.

Vinculat als esdeveniments del moment i com a exponent que fou de la generació preromàntica en que es formà el ressorgiment del català com a llengua teatral, demostrà sempre una gran preocupació literària.

La seva obra poètica comprén poemes inscrits dins la tradició popular (Sermó de les modes, Sermó de les murmuracions) o bé de clara intenció política (Converses entre el bon rector i un seu feligrès anomenat Segimon).

La producció teatral ofereix també dos vessants: els sainets costumistes i els polítics o revolucionaris. Dins aquest gènere, mereix d’ésser esmentats El Sarau de la Patacada, La Calúmnia descoberta, Lo alcalde Sabater, El hermano Bunyol i Lo Jayo de Reus, entre altres.

El 1855 aparegueren en dos volums les Obras poéticas y dramáticas.