Arxiu d'etiquetes: ciutats

Inca (Mallorca Raiguer)

70 Respostes

Municipi de Mallorca (Illes Balears): 58,65 km2, 120 m alt, 30.625 hab (2014)

Situat a es Raiguer, al sud de la serra de Tramuntana i al nord-est de Palma de Mallorca. Zones de pineda i alzinar.

Malgrat la sequedat del clima, les terres primes conserven bé la humitat i el pla és molt conreat. Fins a la invasió de la fil·loxera (1892) havia estat un important centre vitícola; actualment el conreu preponderant són els ametllers, en segon lloc hi ha cereals, i, a més, s’hi conreen garrofers i figueres. Al regadiu es destina una petita part de la zona conreada, regada per mitjà de pous. Ramaderia (bestiar porcí, oví, boví, cabrum i aviram). Però la indústria (del calçat, de la pell, de la fusta, alimentària, etc), el comerç i el turisme tenen més importància per a l’economia que les activitats primàries.

L’augment demogràfic constant des de mitjan segle XIX, s’accelerà des del 1960. Mercat setmanal cada dijous d’àmbit insular. És el centre d’una subàrea comercial.

La ciutat és a la plana; l’església arxiprestal de Santa Maria la Major, fundada al segle XIII i reformada al segle XVIII, conserva una taula (1373) amb la Verge i el Nen, deguda a Joan Daurer; altres edificis notables són: els antics convents de Sant Francesc (segle XIV) i de Sant Vicent Ferrer, dominicà (segle XVII), l’antiga posada de son Fuster, el santuari de Santa Magdalena del Puig, al puig d’Inca.

Enllaços web: Ajuntament – Turisme

Barceloneta -l’Alguer-

1 Resposta

(Sardenya)

Nom donat tradicionalment a la ciutat de l’Alguer després de la conquesta catalana (1354).

Gandia (Safor)

208 Respostes

Municipi i capital comarcal de la Safor (País Valencià): 60,83 km2, 22 m alt, 76.497 hab (2014)

El 1965 hi foren annexats els municipis de Beniopa i de Benipeixcar. Situat al litoral, a la plana regada pel riu d’Alcoi, que drena el terme, juntament amb el riu de Sant Nicolau. El sector nord-occidental del terme és accidentat per la continuació de la serra Grossa.

ECONOMIA.- La font de riquesa tradicional del municipi és l’agricultura de regadiu (principalment taronges i hortalisses), amb una mitjana de tres collites a l’any, que s’estén per l’anomenada horta de Gandia i s’alimenta de la sèquia reial d’Alcoi (que a través de la sèquia comuna de Gandia, rega les terres de la dreta del riu, mentre que la de Vernissa rega les de l’esquerra). La ramaderia és marginal, només destaca l’aviram. Les principals activitats industrials estan també relacionades amb l’agricultura (embalatge, transport de mercaderies, etc.), que antigament eren exportades a través del port de Gandia, inaugurat el 1893, i que és el primer port taronger del País Valencià. Darrerament, però, el turisme ha impulsat el sector de la construcció i ha esdevingut el principal recurs econòmic del municipi, localitzat a la façana marítima del municipi, que enclou l’ampla platja de Gandia, al nord del riu d’Alcoi, i la de Venècia, al sud. La pesca s’ha convertit en una activitat secundària.

POBLACIÓ.- El creixement de la població, a causa d’un fort corrent immigratori, ha estat espectacular, sobretot a partir del 1960. 

LA CIUTAT.- Era una antiga alqueria islàmica, comprèn dos sectors: el nucli primitiu, que conserva part de les antigues muralles, i la Vila Nova, expandida a partir del segle XVI. Al nucli primitiu destaquen l’església arxiprestal i antiga col·legiata de Santa Maria, el palau ducal, el convent de Santa Clara, amb una capella gòtica, i la casa de la ciutat, amb façana neoclàssica. A la Vila Nova es destaquen l’edifici de l’antiga Universitat (segle XVI), actualment col·legi de les Escoles Pies, i el raval de la moreria.

EL TERME.- El municipi comprèn, a més, els barris de Santa Anna de Gandia i del Grau de Gandia, les caseries i llogarets de la Marjuquera, el Clot de la Mota i Martorell, i, entre altres, els despoblats d’Alcodar, l’Assoc, Benicanena, Morera, Rafalcait i l’Alqueria d’En Foixet.

HISTÒRIA.- El 1521, durant les Germanies, hi tingué lloc la decisiva batalla de Gandia, el dia de sant Jaume, on fou derrotat l’exèrcit del lloctinent Rodrigo Hurtado de Mendoza; els agermanats saquejaren i incendiaren el palau ducal i atacaren la moreria.

Enllaços web: Ajuntament – Consell dels Joves – Federació de Falles

Fraga (Baix Cinca)

48 Respostes

Municipi i capital de la comarca del Baix Cinca (Franja de Ponent): 437,64 km2, 118 m alt, 14.926 hab (2014)

Estès per una ampla zona de la vall del Cinca, des dels altiplans occidentals del Segrià fins al sector oriental dels Monegres, en terres aragoneses. Al terme hi ha grans extensions de bosc i pastures.

ECONOMIA.- Hi abunden també els conreus de secà (cereals -ordi, civada i blat-), i el regadiu (arbres fruiters -pereres, pomeres i presseguers-, blat de moro, farratge i hortalisses) que és alimentat pel canal d’Aragó i Catalunya. Vers el 1950 desaparegueren les famoses figues de Fraga, seques, de tradició morisca. La ramaderia de llana i algunes activitats industrials agropecuàries (pinsos, molins d’oli i farineres) i de materials per a la construcció completen l’oferta econòmica del municipi, afavorit per la seva privilegiada situació en les comunicacions entre Barcelona i la Meseta peninsular.

LA CIUTAT.- D’origen pre-romà, s’estén a banda i banda del Cinca, el nucli antic en un turó coronat per l’església de Sant Miquel, fortificada al segle XIX. Cal esmentar-ne l’església parroquial de Sant Pere (d’origen romànic amb campanar mudèjar), i alguns edificis, com la casa Junqueres (amb portal renaixentista).

Dins el terme hi ha, a més, el poble de Miralsot, els antics llocs de Cardell i Buriat, els despoblats dels Arcs, l’Atxon, Mont-ral, Torreblanca, Canals i Viriol i l’antiga torre de l’Almúnia dels Templers.

HISTÒRIA.- Hi ha abundància de restes prehistòriques i de l’Edat de Ferro, i també de poblats ibèrics i romans. Capital d’un emirat independent, fou conquerida temporalment pels aragonesos (1083); tanmateix, poc temps després passà a ésser domini dels sarraïns de Saragossa. El 1134 Alfons I d’Aragó intentà de conquerir-la, però fou derrotat. Ramon Berenguer IV de Barcelona la reconquerí l’any 1149, esdevingué senyoria en part dels Montcada i en part dels templers (baronia de Fraga), i Jaume I el Conqueridor li atorgà el Fur d’Osca (1240). El 1709 Felip V de Borbó li concedí el títol de ciutat amb els atributs de fiel i vencedora en agraïment al fet d’haver-li estada fidel durant la guerra de Successió, i perquè era una ciutat fronterera entre Aragó i Catalunya, hi creà una duana interior d’aranzels (1742).

Felanitx (Mallorca Migjorn)

100 Respostes

Municipi de Mallorca (Illes Balears): 169,57 km2, 144 m alt, 17.291 hab (2014)

(ant: Canalitx) Situat en una plana, al vessant occidental de la serra de Llevant i dividit en dos sectors: es Pla, a l’oest, i sa Marina, a l’est, on s’obren algunes cales, entre les quals es destaca la de Portocolom. La zona muntanyosa és ocupada per pinedes i alzinars.

Les terres més fèrtils són a l’interior, dominades pel secà sobre el regadiu (el conreu de la vinya va donar lloc durant la segona meitat del segle XIX a una important indústria vinícola, la qual encara avui en dia té força tradició, especialment l’aiguardent), també s’hi cultiven arbres fruiters (albercoquers, figueres), ametllers, ferratges i cereals. La ramaderia, que tradicionalment ha estat un complement de l’agricultura, actualment ha tingut un cert impuls (cria de bestiar porcí, oví, boví i aviram).

A mitjan segle XX foren explotades unes mines de lignit; també s’ha intensificat l’extracció de l’argila, per als tradicionals tallers de ceràmica (gerres de Felanitx). La indústria hi té un lloc destacat (conserves, embotits, càrnies, perles artificials, etc). La pesca, localitzada a Portocolom, ha estat en gran part substituïda pel desenvolupament del turisme, iniciat ja a finals del segle XIX. Àrea comercial de Manacor.

La ciutat es troba entre es Pla i sa Marina, a resguard de les serres de Llevant; s’hi destaca l’església parroquial de Sant Miquel, iniciada a mitjan segle XIV; l’actual mercat està situat a l’antic hospital del segle XV, i l’actual hospital fou iniciat el 1900. Tingué un paper destacat en els enfrontaments de forans i ciutadans i durant les Germanies (1521-23). El 1886 li fou concedit el títol de ciutat.

Dins el terme hi ha els pobles de Cas Concos des Cavaller i s’Horta, les caseries des Carritxó, Son Calderó, Son Mesquida des Camí, Son Negre, Son Proenç, Son Valls de Pardines i es Babot, el santuari de Sant Salvador de Felanitx i el castell de Santueri.

Enllaços web: Ajuntament – Metereologia

Elx (Baix Vinalopó)

143 Respostes

Municipi i capital de la comarca del Baix Vinalopó (País Valencià): 86 m alt, 326,07 km2, 228.647 hab (2014)

(ant: Elig, cast: Elche) Ocupa una gran extensió des de la serralada Subbètica fins al delta format per les aigües del Segura i el Vinalopó, comprèn una àmplia plana al·luvial molt pantanosa que toca al mar (albufera de Fondo, saladar d’Elx i albufera d’Elx). Cap a l’interior, la serra Negra i l’alt del Muró limiten el terme pel nord i continuen amb el Tabaià i les serres Grossa i de Sanxo.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- L’evolució demogràfica s’ha mantingut ascendent ja des de començament del segle XVIII i s’ha accelerat les darreres dècades. Més de la meitat de la superfície del terme és conreada, amb predomini del regadiu (ametllers, cítrics, palmeres, hortalisses, etc), molt expandit i mecanitzat. L’altre gran  motor de l’economia és la indústria de la pell i del calçat, de llarga tradició; s’hi afegeixen el turisme i l’estiueig.

LA CIUTAT.- El nucli antic de la ciutat, o Vila Murada (declarada conjunt històrico-artístic el 1968), és a l’esquerra del Vinalopó. Se’n destaquen, entre altres, l’alcàsser de la Senyoria i palau d’Altamira, la Calatorra, la Corredora, l’ermita de Sant Sebastià i l’església de Santa Maria (1673-1767), amb la portalada barroca i la capella de la Comunió, que és atribuïda a Jaume Bort i a on té lloc la representació del Misteri d’Elx. La ciutat s’expandí a partir del segle XVI i avui s’estén a banda i banda del Vinalopó, si bé se n’han respectat els palmerars. Ambdués ribes resten unides per diversos ponts, un dels quals fou el primer que es va construir a Europa de prehistòrics, hel·lenístics, ibèrics i romans. És centre d’àrea comercial. Aeroport a l’Altet.

HISTÒRIA.- L’antiga Hèlix o Ilici fou poblada pels ibers, i també pels grecs, que s’establiren en l’antic golf d’Elx, prop de l’actual Santa Pola. Formà part del domini cartaginès al segle III aC, fins a la conquesta romana. Els romans hi establiren (en temps d’August) una de les primeres colònies de la costa amb el nom de Colonia Iulia Ilici Augusta. En el període posterior bizantino-visigòtic hi fou establert un bisbat. Durant els primers temps de la dominació musulmana a la Península (segle VIII) pertanyé a l’estat autònom de Teodomir, i després de la disgregació del califat de Còrdova (segle XI) formà part dels regnes de taifes de Dénia i de Múrcia.

Jaume I la conquerí i la repoblà amb catalans (segle XIII). Després d’un període de domini castellà d’acord amb el tractat d’Almirra (1244), Jaume II el Just la reconquerí per al regne de València, on passà a pertànyer definitivament per la sentència de Torrellas (1304). Carles I hi féu un marquesat a nom del seu senyor, Gutiérrez Cárdenas. En la guerra de Successió fou partidària de l’arxiduc Carles III. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-40), fou ocupada un temps pel cabdill Domènec Forcadell. Amadeu I de Savoia la declarà ciutat el 1872.

Enllaç web: Ajuntament

Elna (Rosselló)

50 Respostes

Municipi del Rosselló (Catalunya Nord): 21,29 km2, 23 m alt, 8.275 hab (2012)

Situat a la plana litoral, al Riberal, a l’esquerra del Tec.

Les bases de l’economia local són l’agricultura, especialment la de regadiu (arbres fruiters i productes d’horta), al secà s’hi conrea vinya, lligada a la producció de vi -diverses cooperatives-, el comerç i la indústria, en part derivada de l’agricultura; també hi creix l’activitat turística.

La ciutat s’alça sobre un turó del centre del terme, dividida en dos sectors, la Vila Alta i la Vila Baixa, circumdats per un recinte de muralles cadascun, bastides al segle XII i inutilitzades el 1680. Se’n destaquen, a la Vila Alta, la catedral d’Elna, amb un claustre notable, i el monument als morts d’Aristides Maillol. A la Vila Baixa hi ha l’església de Sant Jaume i la necròpoli romana i paleocristiana, corresponents a la ciutat pre-romana d’Illiberis, la localització de la qual fou feta el 1948.

Del 1939 al 1944 va funcionar la Maternitat d’Elna, la qual va ajudar a néixer prop de 600 nens, fills de refugiades de la guerra civil espanyola.

El terme comprèn els antics pobles de Sant Martí de la Riba i de Santa Eugènia de Tresmals, i el despoblat de Palol.

Elda (Vinalopó Mitjà)

28 Respostes

Municipi i capital comarcal del Vinalopó Mitjà (País Valencià): 45,79 km2, 395 m alt, 53.540 hab (2014)

Situat a la zona de llengua castellana del País Valencià, en un eixamplament de la serralada Pre-bètica. Abundant vegetació natural i pastures.

L’aprofitament del sòl per a terres de conreu és molt minso, que es reparteixen equitativament entre secà i regadiu; destaquen els ametllers, les oliveres, els vinyets, els cereals i les hortalisses. El pantà d’Elda, bastit el segle XVII, és fora d’ús. La indústria  del calçat, amb gran nombre de fàbriques i indústries subsidiàries, ha estat durant anys la base de l’economia local i la causa del gran corrent immigratori dels darrers anys; la resta de les indústries tenen poc abast: fusta i del moble, cautxú i plàstics, etc. Darrerament l’activitat industrial ha minvat a favor del desenvolupament dels serveis.

La ciutat, de probable origen romà, respon a un emplaçament defensiu en un colze del Vinalopó, amb el nucli medieval en un turó, amb l’antic castell d’Elda que esdevingué palau dels comtes d’Elda, es va expandir cap a l’est a partir del segle XVIII; avui forma pràcticament una conurbació amb el municipi veí de Petrer. A la fi del segle XIX fou centre destacat del moviment cooperatiu obrer, i encara avui hi radiquen diverses cooperatives i associacions. El 1904 rebé el títol de ciutat.

Dins el terme hi ha les caseries de Cámara, Bolón, la Sirmat, l’Estació de Monòver i part de l’Almafrà, i les restes dels antics poblats de Bolón (neolític) i del Monastil (ibèric).

Eivissa, Vila d’ (Eivissa)

86 Respostes

Municipi i capital de l’illa d’Eivissa (Illes Balears): 11,16 km2, 85 m alt, 49.693 hab (2014)

És el terme més petit de l’illa i està situat a la costa sud-oriental, a la badia d’Eivissa, on forma una franja litoral, i la seva costa s’estén des de la platja de Talamanca fins al començament de la platja d’en Bossa.

ECONOMIA.- A causa de la poca extensió del terme i el creixement de la ciutat, l’activitat agrícola hi té molt poca importància. La moderna urbanització del voral de la badia i l’èxode rural produït pel turisme feren desaparèixer les anomenades feixes, un dels sistemes de conreus més interessants i característics, que consisteix en el regatge per infiltració utilitzant les terres pantanoses drenades per sèquies. El tràfic portuari centra l’activitat comercial de l’illa i, fins a la construcció de l’aeroport, fou l’únic mitjà de relació amb l’exterior. Les principals indústries són l’alimentària, la metal·lúrgica, la tèxtil i la de la fusta. Tot i aquests recursos, l’economia actual es basa en el turisme, el qual ha originat una important indústria hotelera, emplaçada a la vila i a les platges del voltant (ses Figueretes i Talamanca).

LA CIUTAT.- Conserva la muralla del segle XVI, que voreja la part antiga o Dalt Vila, de carrers estrets i tortuosos que s’adapten a la inclinació del turó, i que la separa del sector comercial de sa Marina i del modern, que prolonga la ciutat cap al nord i nord-oest. L’impuls del turisme ha produït una nova expansió urbana que ha creat nous barris. És l’únic nucli amb funcions urbanes definides i seu del Consell Insular.

ART.- En la necròpolis púnica de Puig des Molins (segles VII a III aC) hi ha més de tres mil cambres funeràries subterrànies, obertes a l’exterior per un pou de 3 a 5 m d’alçària; algunes contenen sarcòfags monolítics i diversos utensilis i joies, entre els quals cal esmentar els magnífics miralls de bronze, i escultures de terra cuita de diverses mides. Sobre la ciutat s’alça el barri antic, dominat pel castell d’Eivissa (segle XVI) i la catedral d’Eivissa, començada al segle XIV en estil gòtic i reconstruïda al segle XVIII en estil barroc, que conserva una sèrie de pintures gòtiques sobre fusta de Valentí Montoliu i el mestre d’Inca.

Enllaç web: Ajuntament

Dénia (Marina Alta)

125 Respostes

Municipi i capital de la comarca de la Marina Alta (País Valencià): 66,18 km2, 22 m alt, 41.672 hab (2014)

Estès des dels contraforts orientals de la serralada Pre-bètica fins a la costa, entre els vessants de la serra del Montgó i el barranc de la Murta. La costa és alta cap a llevant i baixa i sorrenca vers ponent.

ECONOMIA.- L’oferta econòmica del municipi es basa en l’agricultura de secà (vinya, ametllers, garrofers i oliveres), el regadiu (dedicat bàsicament al taronger), la ramaderia porcina, l’avicultura, la indústria (sobretot de joguines), la pesca i el turisme, que ha omplert el terme de xalets i apartaments. Àrea comercial de Gandia. La població, que havia deturat el seu creixement a mitjan segle XX, s’ha duplicat del 1960 fins avui.

LA CIUTAT.- D’origen romà, és a la costa, enfront del port, clau de la seva localització; dominada per l’antic castell de Dénia (on hi ha el Museu Arqueològic Municipal) i està dividida en dos sectors: Dalt Dénia i Baix la Mar; hi destaca, entre altres edificis religiosos, l’església parroquial de Santa Maria, del segle XVIII; el convent dels franciscans recol·lectes (1588); església de la Sang (1691). L’estructura actual del port de Dénia, de gran tradició pesquera, va ésser acabada el 1955.

EL TERME.- Dins el terme hi ha, a més, l’antic castell d’Orimblai, els llogarets de la Xara i de Jesús Pobre, les caseries de les Marines, Real, Torrecorrals, el Tossalet, els Palmars, Madrigueres, els Francs, les Bovetes, l’Alqueria de Serra, Santa Llúcia i Santa Paula, els despoblats de Benial·là i Benimaquí i el balneari del Molinell.

HISTÒRIA.- No s’ha demostrat la seva identificació amb la suposada colònia grega d’Hemeroscopi; fou seu de la província eclesiàstica cartaginense del bisbat de Dénia i després de la conquesta musulmana, del regne o taifa de Dénia (1010). El comtat de Dénia (1356) passà al marquesat de Dénia (1484). Amb la monarquia borbònica esdevingué centre del corregiment o governació de Dénia.

Enllaç web: Ajuntament