Municipi i capital comarcal de la Marina Baixa (País Valencià): 58,28 km2, 27 m alt, 33.951 hab (2014)
Situat a la façana marítima de la serralada Pre-bètica valenciana, des dels vessants de les serres d’Aitana i del Puigcampana, al sud de la comarca. Travessen el terme diversos barrancs i el riu de la Vila o de Sella.
L’activitat econòmica bàsica és l’agricultura, principalment el regadiu, que està en expansió (cítrics, hortalisses i cereals), que aprofiten aigües derivades del vell embassament del Relleu i del modern de Sella per mitjà de canals; en el secà es conreen cereals, garrofers, ametllers i oliveres. La propietat de la terra és repartida i predominen les petites explotacions agràries. De la ramaderia només destacà l’avicultura i l’apicultura. Important port pescador. Indústria alimentària (xocolata), de ceràmica, de xarxes i d’artesania de cànem. Gran desenvolupament turístic (hotels, càmpings, apartaments i xalets). Àrea comercial d’Alacant. Demografia en ascens (accentuada en el període 1960-80 a causa de la immigració).
La ciutat (popularment la Vila) ocupa un tossal avançat entre la boca del riu de la Vila i la cala d’Alcocó; l’església parroquial de l’Assumpció va ésser construïda al segle XVII aprofitant una antiga torre de defensa; el 1806 nasqué a l’altra banda del riu el Poble Nou.
El municipi comprèn, a més, les caseries d’Alcocó, Xauxelles, el Paradís, Mitjans, Secanets, Torres, l’Ermita de Sant Antoni i les Barberes i diverses urbanitzacions.
L’atac pirata del 1536, el dia de Santa Marta, en la qual la població reeixí a defensar-se, és la que commemoren les festes de moros i cristians.
Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 67,10 km2, 118 m alt, 31.828 hab (2014)
(o la Vall-llarga o la Vall del Duc) Situat a la vall d’Uixó, accidentat al nord pels vessants de la serra d’Espadà, a les ribes del Belcaire, al sud-oest de la comarca, al límit amb el Camp de Morvedre.
Es conrea gran part del territori municipal, amb predomini del secà sobre el regadiu; els conreus més estesos són els garrofers (secà) i els de cítrics (regadiu). La indústria ocupa una gran part de la població activa total; hi sobresurt la fabricació de calçat, desenvolupada a partir del 1940, i de la qual s’havia convertit en un dels primers centres productors. Increment del turisme. Àrea comercial de Castelló de la Plana. Població en ascens (immigració).
La ciutat és a l’esquerra del riu, dividida en dos sectors: el Poble de Dalt, amb l’església parroquial de l’Àngel Custodi (segles XVII-XVIII) i el Poble de Baix, amb l’església parroquial de l’Assumpció, amb portada i campanar barroc (segle XVIII), i el palau dels ducs de Medinaceli. Santuari de Sant Josep.
Poblat ibèric de la Punta d’Orlei i altres restes prehistòriques per tot el terme municipal.
Fou centre de la fillola de la Vall d’Uixó, que depenia de la jurisdicció del castell d’Uixó.
Municipi i capital de la comarca de l’Horta i del País Valencià: 134,66 km2, 15 m alt, 786.424 hab (2014)
Situada a la costa mediterrània, a la plana litoral quaternària, a les ribes del Túria. El nucli romà originari estigué situat en una suau elevació del terreny, on actualment hi ha la catedral i en la qual confluïren la via litoral que travessava el riu i el camí vers l’interior. La seva funció fou exclusivament agrària i actuava, a l’inici, com a centre de l’Horta incipient. Al segle III assumí noves funcions en quedar destruïda Sagunt per l’escomesa dels bàrbars i, més tard, es seu visigòtica. La seva primera expansió urbanística, però, es produí durant la dominació musulmana, de la qual perduren alguns carrerons estrets del nucli antic. Un segle i mig després de la conquesta, la ciutat havia rebut un fort contingent demogràfic i reunia les funcions agrària, comercial, artesanal i política, amb la qual cosa s’amplià l’àrea edificada i es construí un nou recinte emmurallat (1365), que coincideix amb l’actual ronda interior de circumval·lació que en part voreja el riu i del qual han subsistit les monumentals portes de Quart i de Serrans.
El creixement demogràfic iniciat al segle XVIII provocà un nou desenvolupament urbanístic ja al segle XIX, que exigí el derrocament de les muralles (1865); l’eixample s’efectuà a base d’un pla en quadrícula sobre dos eixos (les dues grans vies) perpendiculars tancats pel riu; durant el segle XX s’anaren integrant els ravals a la ciutat (Russafa, Patraix, Arrancapins i l’Olivereta) i s’edificà a l’antiga riba esquerra del Túria (Tendetes, Marxalenes, Rascanya, el Grau).
Els últims anys València s’ha unit amb els municipis veïns (Burjassot, Mislata, Quart de Poblet, Xirivella, Tavernes Blanques, etc), amb els quals forma una aglomeració urbana; aquest intens creixement de la superfície edificada s’ha realitzat en perjudici de les àrees conreades de l’Horta, perjudicades a més per la riuada del Túria del 1957. Per a la ciutat, en canvi, pot haver estat una fita decisiva, ja que el desviament del riu, que ara desemboca 3 km més al sud, mitjançant un nou tram final de 12 km, obligà a replantejar la xarxa circulatòria i les direccions del creixement.
POBLACIÓ.- Demogràficament, València ha estat des de l’edat mitjana una ciutat populosa (uns 15.000 h el 1238); superada la crisis que provocà l’expulsió dels moriscs al segle XVII (1609) i la de la guerra de Successió al segle XVIII, començà a créixer en aquesta mateixa centúria amb l’impuls donat pel conreu de la morera i el comerç i la indústria de la seda (disposava de més de 3.000 telers al final del segle XVIII). El creixement ha estat particularment intens els darrers cent cinquanta anys, fins a consolidar-se com la tercera gran ciutat d’Espanya pel nombre d’habitants. La immigració ha tingut un paper decisiu en l’evolució de la població.
ECONOMIA.- Les funcions de la ciutat són avui molt complexes; la tradicional funció agrícola ha perdut importància relativa i absoluta, però l’activitat que en deriva és molt destacada, i la ciutat és un dels primers mercats agrícoles d’Espanya, centre de totes les hortes de la regió (del Túria, del Xúquer i del Palància). La funció industrial és avui la més estesa. Els subsectors més importants són el metal·lúrgic (drassanes, indústries mecàniques, joguines), el químic, el tèxtil (fibres artificials i cotó), el de la fusta (mobles) i el de la pell (calçat i adoberies), a més de l’alimentari; cal esmentar també el sector de la construcció i l’energètic. La funció comercial i bancària és molt important; la ciutat és cap d’una àmplia àrea comercial que comprèn tota la regió i una part de les de Requena, Xàtiva i Sogorb. Però la seva influència també es projecta sobre la resta del País Valencià i fins la part meridional d’Aragó. En l’aspecte financer, hi fou establerta (1981) la quarta borsa de valors d’Espanya. El port de Grau té una gran activitat comercial i de passatgers; exporta productes agrícoles (cítrics, arròs, vi) i industrials (ciment, rajoles, maquinària, confecció, mobles, automòbils), i importa primeres matèries (minerals, pells, llana), combustibles (petroli, carbó), manufactures (ferro, acer, adobs, alumini, pells adobades) i també aliments (cereals, carn, peix, farratges). Aeroport a Manises, al nord-oest de la ciutat. Té també funcions administratives inherents a la capitalitat del País Valencià i de la província i culturals: universitats.
HISTÒRIA.- El primer nucli urbà de València fou fundat pels veterans de la guerra de Viriat el -138. Colònia romana (Valentia Edetorum), prestà suport a Sertori contra Pompeu, el qual la destruí gairebé del tot. Convent jurídic, va pertànyer a la Tarraconense i tingué el privilegi de batre moneda. Ocupada pels visigots (430), fou conquerida pels àrabs el 714. Va ésser capital d’un regne independent a la caiguda del califat (1035). Assetjada per Alfons VI de Castella (1092), fou presa dos anys més tard pel Cid i restà en poder dels cristians, fins que se n’empararen els almoràvits (1102).
Jaume I la reconquerí el 1238, la repoblà amb catalans i aragonesos i li atorgà un Fur el 1240. Amb el regnat d’Alfons III el Benigne (1327-28) s’inicià l’etapa de prosperitat que durà fins al segle XVI. Fou la capital financera de l’Espanya dels Reis Catòlics. La guerra de Germanies s’inicià allà, i l’expulsió dels moriscos repercutí en la ciutat. Partidària de l’arxiduc Carles III en la guerra de Successió, li foren abolits els furs pel decret de Nova Planta l’any 1707. Revoltada contra els francesos, va ésser ocupada per les tropes napoleòniques dirigides per Suchet (1812). El 1814 Ferran VII de Borbó, havent arribat a la ciutat un cop acabat el seu exili a França, hi proclamà l’anul·lació de la Constitució de Cadis.
València tingué una participació destacada en els esdeveniments polítics del segle XIX, durant els quals van predominar-hi els grups de tendència liberal. Arran de la proclamació de la I República s’hi originà un moviment cantonalista (1873), que fracassà per la intervenció armada de Martínez Campos. Fou un important nucli del moviment obrer de signe anarcosindicalista en els primers decennis del segle XX. Seu del govern republicà en dues ocasions durant la guerra civil, fou ocupada per les forces franquistes el 30 de març de 1939. Escenari del frustrat cop d’estat del 23 de febrer de 1981, la ciutat es convertí en seu dels òrgans de govern del País Valencià, una vegada aprovat l’Estatut d’Autonomia (1982).
ART.- Mostra de la prosperitat que assolí València en època medieval són els nombrosos monuments que conserva. Al marge d’obres més antigues, com els banys de l’Almirall, d’època musulmana, i la porta romànica del palau de la Seu, és en el període gòtic quan es construïren els grans edificis de la ciutat. Del gòtic primitiu són les esglésies de Sant Martí, Santa Caterina i de Sant Nicolau, així com la catedral (1262-1376), situada al lloc de l’antiga mesquita. Una mica posterior són els portals dels Serrans i de Quart, úniques restes de les muralles aixecades en temps de Pere III el Cerimoniós; el primer és obra de Pere Balaguer, que s’inspirà en Poblet, mentre que el segon és de Pere Bonfill, que reproduí l’estructura de les torres del Castell Nou de Nàpols, de Guillem Sagrera. També és d’aquesta època el Miquelet o campanar de la Seu (començat el 1381) i, a la catedral, la porta dels Apòstols, amb una excel·lent decoració escultòrica, i el cimbori. La Llotja fou construïda entre el 1482 i el 1498, en estil gòtic flamíger. És obra de Pere Compte, que també va començar el Palau de la Generalitat, acabat al segle XVI en estil herreria. És també notable l’edifici del Consolat de Mar.
D’una primera època renaixentista hi ha els dotze relleus del rerecor de la catedral, treballats per un escultor florentí que els documents anomenen Julià. Posterior és la porta de l’antic convent de Sant Domènec (segles XIV-XV), les restes del qual formen part de Capitania General, i el claustre del Col·legi del Patriarca, començat el 1586 per Guillem del Rei. La influència de l’arquitectura escorialenca es manifesta en les esglésies de Sant Miquel dels Reis, del Carme i de la Verge dels Desemparats, de forma el·líptica a l’interior i amb volta decorada amb pintures de Palomino. L’estil barroc impel·lí la renovació d’algunes esglésies gòtiques, com la dels Sants Joans (1368), i el presbiteri de la seu. Del segle XVIII destaquen sobretot la bella torre de Santa Caterina i la remodelació, segons l’esperit xorigueresc, del monumental Palau del Marquès de Dosaigües (segle XV). Més tard fou remodelat també l’interior de la catedral, ja en estil neoclàssic. El 1758 fou començat l’actual Palau de Justícia, i el 1830 la Universitat. L’edifici de l’ajuntament, antiga Casa de l’Ensenyança construïda a mitjan segle XVIII, fou dotat al principi del segle XX d’una nova façana, obra de Carles Carbonell i Francesc Morane.
MUSEUS.- D’entre els museus valencians cal destacar el Museu del Col·legi del Patriarca i sobretot el de Belles Arts de València, especialitzats en pintura des dels primitius valencians a les grans figures del barroc hispànic. Molt notable és l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), un dels museus d’art contemporani més importants d’Espanya. D’altres museus destacats són el d’Història de la Ciutat, el del Servei d’Investigació Prehistòrica, el Catedralici-Diocesà i el riquíssim Museu Nacional de Ceràmica.
Municipi de la Plana d’Utiel (País Valencià): 236,9 km2, 735 m alt, 12.082 hab (2014)
Situat al curs alt de la vall del riu Magre, que neix prop de la població, a la zona de parla castellana del País Valencià. El relleu és format per un altiplà i per la serra d’Utiel i la d’El Negrete. El 40 % de l’extens terme és ocupat per boscs de pins i matollar.
Agricultura, dominada pel conreu de vinyes, a part de cereals i oliveres. Bestiar boví i oví, avicultura. Cooperativa vinícola, que es compta entre les més grans d’Espanya. Indústria alimentària. Centre de l’àrea comercial, que comprèn municipis de les províncies de València i Conca.
La ciutat, d’origen islàmic (Torrutiel), és a l’esquerra del riu Magre; església parroquial de l’Assumpció, bastida en 1517-48; casa de la ciutat del 1788.
El municipi comprèn, a més, el poble de Las Casas, Los Corrales, Las Cuevas i la Torre.
El municipi comparteix de fet la capitalitat comarcal amb Requena. Fou cap del corregiment d’Utiel des del 1630 fins al 1834.
Municipi del Baix Segura (País Valencià): 71,4 km2, 10 m alt, 91.415 hab (2014)
(cast: Torrevieja) Situat al litoral mediterrani, a la zona de parla castellana del País Valencià, inclou les salines de Torrevella i de la Mata, que, explotades des del segle XVIII, són les més importants d’Europa: d’ençà que el 1928 un canal les enllaçà, formen una única explotació.
El port de Torrevella és aprofitat també per a activitats de pesca. Els conreus ocupen una extensió reduïda i la seva influència dins l’economia local és molt minsa: ametllers, vinya, cereals, cítrics i hortalisses. Torrevella és un gran centre turístic, amb molts apartaments a la costa i urbanitzacions, a més d’una nombrosa oferta hotelera. Depèn de les àrees comercials d’Elx i d’Alacant. Notable ascens demogràfic.
La ciutat és al sud del promontori del cap Cerver; va ésser reconstruïda després del fort terratrèmol del 21 de març de 1829 amb cases d’una sola planta; l’església parroquial de la Concepció fou inaugurada el 1887; obtingué el títol de ciutat el 1926.
Municipi de la Safor (País Valencià): 49,2 km2, 17 m alt, 17.734 hab (2015)
(o la Vall de Tavernes) Situat al peu de les serres de Corbera i de les Agulles, a la Valldigna, a la riba esquerra del Xeraco, al límit amb la Ribera Baixa.
L’agricultura de regadiu és possible gràcies al regatge per mitjà de pous; el conreu més important és el dels tarongers, seguit dels conreus hortícoles; aquests productes han envaït els terrenys de secà i han substituït els garrofers. La indústria de la fusta, que data del 1911, s’ha desenvolupat fins a arribar a ocupar un lloc destacat en l’economia local; altres indústries destacades són les derivades de l’agricultura (magatzems i manufactura de la fruita). Activitats derivades del turisme i dels serveis. Àrea comercial de València i de Gandia. Població en ascens.
La ciutat, capital de la Valldigna, és a la vall del riu de Xeraco; església parroquial de Sant Pere.
El municipi comprèn, a més, els despoblats d’Ombria, el Ràfol d’Alfàndec, Massalali i l’Alcudiola d’Alfàndec, i les partides i caseries de l’Abelló, el Terme, la Marina, el Golf i el Vergeret.
Municipi i capital comarcal de la Ribera Baixa (País Valencià): 92,52 km2, 3 m alt, 28.252 hab (2015)
Situat vora el litoral, entre l’Albufera de València i el riu Xúquer, és a dir, des del cap de Cullera fins a la gola del Perelló.
La principal activitat econòmica és l’agricultura, totalment de regadiu, que utilitza aigües derivades del Xúquer per mitjà de sèquies, entre les quals destaca la sèquia major de Sueca. El conreu més estés és l’arròs, del qual Sueca és el primer productor del País Valencià, la qual cosa converteix el municipi en un important centre arrosser. El segueixen en importància els tarongers, les pomeres, els cereals i les hortalisses. L’activitat industrial és escassa i bàsicament es deriva de l’agricultura (molins arrossers i fariners); hi ha també indústria de materials per a la construcció, potenciada pel desenvolupament urbanístic dels municipis turístics situats a la costa. Àrea comercial de València.
La població viu concentrada en petits nuclis a més del cap, entre els quals sobresurten el Perelló i el Mareny de les Barraquetes.
La ciutat és 1 km a l’esquerra del Xúquer; l’església parroquial (Sant Pere), d’una sola nau, fou edificada a partir del 1695, és notable l’església de la Mare de Déu de Sales (1615).
S’independitzà de Cullera el 1607, però es mantingué dins l’orde de Montesa fins el 1803, en que fou creat el ducat de Sueca.
El municipi comprèn, encara, l’antiga illa i caseria de l’Estell, els despoblats i partides de Cincelles, Alborx, Fàrgolos, Vilella, Junçana, i el santuari de la muntanyeta o cabeçol dels Sants.
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 42,45 km2, 56 m alt, 13.648 hab (2015)
Situat al sector nord-oest de l’illa, a la costa (Port de Sóller) i accidentat per la serra de Tramuntana (pic d’Alfàbia, 1.068 m alt), al nord de Palma de Mallorca. La costa és alta i rocosa; hi sobresurten els accidents orogràfics de la punta Grossa, el Port de Sóller i sa Illeta).
Hi predomina l’agricultura de secà sobre la de regadiu; el conreu més estès és el d’oliveres, seguit en importància pels ametllers i els tarongers. Pedreres de margues. L’activitat industrial havia estat d’una certa intensitat, impulsada per la importància del port; indústries tèxtils (filats de cotó), metal·lúrgiques, de la pell i alimentàries, en l’actualitat reduïdes a petits establiments. Centre turístic, amb indústria hotelera i dels serveis.
La ciutat es troba a l’inici de l’horta. Església parroquial de Sant Bartomeu, dels segles XVI-XVIII; convent franciscà (1458). Al segle XVI sofrí diversos atacs dels pirates (des del 1651 s’hi celebra la festa de ses Valentes Dones) i hom inicià unes fortificacions que no foren acabades.
El municipi comprèn, a més, els pobles de Biniaraix, l’Horta de Sóller, el raval de s’Alqueria des Comte, els veïnats d’Alconàsser i des Camp de sa Mar, el despoblat de Castelló i el santuari de Santa Catalina des Port.
Municipi i capital de la comarca de l’Alt Palància (País Valencià): 106,08 km2, 364 m alt, 9.073 hab (2015)
(cast: Segorbe) Situat al sud-oest de Castelló de la Plana, a la riba dreta del Palància (o riu de Sogorb), a la zona de parla castellana del País Valencià.
Important mercat agrari, la irradiació del qual ultrapassa la comarca, domina l’Alt Millars i penetra lleument pels Serrans i el Racó. Hi ha conreus de secà (garrofers, oliveres, ametllers, vinya) i de regadiu, especialment fruiters (pereres, pomeres, cireres), Indústria tèxtil, ceràmica, metal·lúrgica. Gran part de la població activa, però, treballa al sector terciari. Important nus de comunicacions entre València i Saragossa. Capital d’una àrea comercial, dependent de l’àrea de València.
La ciutat està situada a la vall de Sogorb, destaca la catedral d’origen gòtic, restes de la muralla medieval, antic palau de Medinaceli (casa de la ciutat), esglésies de Sant Pere (segle XIII) i de la Sang, barroca, el santuari de l’Esperança, i restes de l’antic alcàsser de Sogorb, on hi havia el Raval de Sogorb. Es la seu episcopal de la diòcesi de Sogorb-Castelló de la Plana.
El municipi comprèn, a més, l’antic monestir d’Àrguines, els llocs de Torques i de Càrrica.
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 124,86 km2, 62 m alt, 11.316 hab (2015)
Situat a l’extrem sud-est de l’illa (cap de ses Salines), a les serres de Llevant, que n’accidenten el litoral, ben articulat (cales de Santanyí, d’Or, Mondragó, Figuera, Llombarda i Portopetre i cap des Moro).
Hi predominen els conreus de secà (ametllers i cereals) sobre els de regadiu (hortalisses i fruiters). Ramaderia (bovina, ovina i porcina). Aviram. Pesca, com més va més important. Pedreres. Indústries alimentàries, de la fusta i de la ceràmica i el vidre. Turisme (amb urbanitzacions i establiments hotelers a les diverses cales).
La ciutat durant l’època islàmica, era una alqueria. Però realment fou fundada com a tal l’any 1300, pel rei Jaume II de Mallorca, en les terres que havien estat atorgades a Nunyo Sanç a l’època de la conquesta. Església parroquial de Sant Andreu (segles XVIII-XIX). Església gòtica del Roser.
El municipi comprèn, a més, els pobles de s’Alqueria Blanca, es Llombards i Calonge i el veïnat de la Costa.
Dades dels Països Catalans 