(Barcelona, 1875 – 1919)
Enginyer industrial i arquitecte.
Professor fundador de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat (1915). Catedràtic, a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, on creà la càtedra d’arquitectura industrial.
S’especialitzà en la construcció d’ascensors.
És autor de Filosofía de las estructuras (1911), Las formas artísticas en la arquitectura técnica (1912), Leyes iconográficas de la línea y de la luz (1913).
(Barcelona, 5 octubre 1768 – 15 novembre 1837)
Farmacèutic, químic i metge. Estudià humanitats al Seminari Tridentí de Barcelona. Titulat en farmàcia (1789) i en botànica (1790), es doctorà en medicina a Osca (1795) i a Montpeller (1801). Es donà a conèixer a Europa amb Pharmaciae elementa chemiae recentioris fundamentis innixa (1796), obra que fou traduïda al castellà i al francès.
Impulsà a la Península l’estudi de la química aplicada a les arts, i dirigí la càtedra del mateix nom, creada per la Junta de Comerç, del 1805 al 1808, i del 1815 al 1820. Durant la guerra napoleònica (1808-14), emigrà a Palma de Mallorca, on féu uns cursos públics de química i mineralogia.
Soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1789, hi exercí el càrrec de director de química (1803-36). A través d’un periòdic artisticocientífic de la Junta de Comerç, divulgà els coneixements de la química aplicada en les Memorias de agricultura y artes, de forma mensual, entre 1815 i 1821. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i de la Societat Quimicomèdica de París.
Fou el pare de Francesc Carbonell i Font (Barcelona, segle XVIII – 1854) Farmacèutic. Es doctorà en farmàcia i publicà diverses monografies sobre mineralogia.
(Barcelona, 19 gener 1826 – 4 novembre 1890)
Metge. Durant l’exercici de la professió, ocupà diverses càtedres (de física i química mèdica, de toxicologia legal, d’higiene, de terapèutica, etc). Es dedicà especialment als estudis de micrografia, hidrologia, botànica i física.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1878 i 1887), de l’Acadèmia de Ciències (1866), de l’Institut Mèdic (1862), de l’Acadèmia de Medicina (1877-78), etc.
D’entre els seus escrits científics cal fer esment d’un notable treball sobre les aigües minerals: Catálogo general de las aguas minero-medicinales de España y del Extranjero, de antiguo y reciente uso, con indicación de su composición y aplicaciones terapéuticas (1889).
(València, 20 juliol 1882 – Barcelona, 14 agost 1959)
Dibuixant i pintor. Fill d’Antoni Capuz i Gil, i germà de Josep. Residí a Barcelona des de l’any 1907 i fou catedràtic de l’Escola de Llotja i de la d’Arts i Oficis d’aquesta ciutat.
Fou un dels millors cartellistes del primer quart de segle. Col·laborà amb dibuixos d’una gran originalitat a les revistes del seu temps (“Papitu”, “L’Esquella de la Torratxa”, “El Gall”, “La Novel·la d’Ara”).
Obtingué una primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1924) i la medalla d’or de París el 1925.
Part de la seva obra, especialment la feta al gauche, es conserva al Museu Nacional de Ceràmica de València.
(Barcelona, 1760 – Madrid, desembre 1846)
Metge. Estudià a Cervera i fou catedràtic a València i a Madrid, i sotsdirector del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Membre de l’Akademie der Wissenschaften de Göttingen i de l’Academia Naturae Curiosorum.
Publicà Teoremas y problemas para examinar y saber usar cualesquiera aguas minerales (1775), Manual para el modo de tratar las heridas hechas por mordeduras de animales rabiosos (1787), i deixà inèdits treballs sobre botànica, matemàtiques i medicina.
(Pamplona, Navarra, 14 agost 1903 – Madrid, 9 febrer 1976)
Geoquímic. Fou un dels fundadors de l’Institut-Escola de Barcelona (1932), i dirigí l’Institut Ausiàs Marc (1933-39).
Exiliat a França, li fou concedit el títol d’enginyer geòleg de l’Escola Superior del Petroli i dels Combustibles Líquids de la Universitat d’Estrasburg.
De nou a Barcelona, guanyà el premi Enric de Larratea, de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’obra Jaciments petrolífers dels Pirineus Orientals (1950).
Col·laborà amb Alfred Kastler, premi Nobel de Física (1966), del qual fou ajudant a Bordeus. Ocupà la càtedra de geoquímica a la Universitat de Barcelona.
És autor de nombrosos treballs d’investigació i de traduccions.
(Cervera, Segarra, 7 octubre 1843 – Barcelona, 16 desembre 1911)
Enginyer industrial. Estudià a Barcelona. Fou cap d’estadística de la província de Cadis (1870).
De retorn a Cervera (1872), dugué a terme un projecte de fortificació de la ciutat i en dirigí les obres (1874), durant la Tercera Guerra Carlina.
Des del 1876 fou catedràtic de construcció de màquines a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Publicà diversos treballs sobre cinemàtica, astronomia, tormodinàmica i geologia en revistes especialitzades.
(Barcelona, 1795 – Madrid, 15 març 1877)
Doctor en farmàcia. Fou catedràtic i degà a la facultat de farmàcia de Madrid (1835), diputat a corts el 1833 i conseller d’instrucció pública.
Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1833), publicà Lecciones de práctica de operaciones farmacéuticas (1871) i col·laborà a la “Farmacopea Española”.
(Figueres, Alt Empordà, 13 desembre 1857 – Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, 6 gener 1939)
Enginyer industrial. Fou catedràtic de mecànica a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
Publicà un Diccionario Industrial. Artes y oficios de Europa y América (1888), de ciències aplicades, en sis volums.
(Barcelona, 1698 – 1779)
Notari i erudit. Es doctorà en filosofia a Tolosa de Llenguadoc.
Fou catedràtic del seminari de Barcelona i notari major de la cúria barcelonina. Era expert en paleografia i numismàtica.
Escriví una Disquisitio methodi consignandi, annos aerae christianae (1766) i un Speculum dels títols eclesiàstic de la diòcesi.
Dades dels Països Catalans 