(Rosselló, segle XIII)
Cavaller. Era senyaler del comte Nunyó Sanç I de Rosselló. El seguí a la conquesta de Mallorca, el 1229.
El Llibre dels Feits o Crònica de Jaume I el Conqueridor l’esmenta en la seva actuació a la batalla de Portopí.
(Lançon, Provença, 1675 – Vilafranca de Conflent, Conflent, 1735)
Militar. Durant la guerra de Successió lluità amb l’exèrcit d’Adrien de Noailles als setges de Puigcerdà (1707), Figueres (1709) i Girona (1710).
El 1712 establí un hospital militar a Vilafranca de Conflent i s’ocupà de fer restaurar les fortificacions de Montlluís.
Fou el pare de l’escriptor i advocat Pere Fermí de Lacroix.
(Perpinyà, 24 agost 1338 – Sòria, Castella, 16 febrer 1375)
“el Pretendent” Rei de Mallorca i de Nàpols. Fill de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. Participà en la batalla de Llucmajor, en la qual morí el seu pare i ell fou fet presoner del seu oncle Pere III el Cerimoniós (1349); tancat al castell de Xàtiva, el 1358 fou traslladat al Castell Nou de Barcelona.
El 1362 aconseguí d’escapar-se i es refugià a Nàpols, on va contraure matrimoni amb Joana I de Nàpols. Féu la guerra a Pere el Cerimoniós, comptant amb l’aliança i la protecció dels reis de Castella.
Envaí el Rosselló (1374) i penetrà en el Principat fins a les portes de Barcelona, però fou obligat a retirar-se a Aragó i Castella.
(Catània, Sicília, 5 abril 1315 – Llucmajor, Mallorca, 25 octubre 1349)
“el Temerari” Rei de Mallorca (1324-49). Era fill de l’infant Ferran de Mallorca i d’Isabel de Sabran. A la mort de Sanç I de Mallorca, predecessor seu, no fou reconegut com a rei per Jaume II de Catalunya, que volia reincorporar el regne de Mallorca a la seva corona.
La intervenció del papa Joan XXII, favorable a Jaume III, pogué deturar els intents de Jaume II, que ja havia ordenat al seu fill d’envair el Rosselló, bé que algunes tropes d’ocupació catalanes no abandonaren aquesta regió fins a l’any següent (1325). Durant la seva minoritat (fins al 1335), Gastó de Foix es rebel·là contra l’infant Felip de Mallorca, germà del rei Sanç I i tutor de Jaume III.
El 1336 contragué matrimoni amb Constança d’Aragó, filla d’Alfons III el Benigne, la qual els anys següents havia de jugar un paper molt important.
S’enemistà amb el rei de França, a causa de la baronia de Montpeller, per la qual cosa el monarca mallorquí havia de retre vassallatge a Felip IV.
Pere III el Cerimoniós, per tal de no haver d’ajudar al seu cunyat, cosa que estava obligat a fer en virtut dels vincles feudals, ideà un parany molt hàbil: convocà Jaume III a Corts. La no compareixença d’aquest permeté que el monarca peninsular li obrís un procés, en el qual l’acusà, entre altres coses, de la circulació de moneda francesa pels comtats.
L’any 1343, Pere III conquerí l’illa de Mallorca, que quedà incorporada a la corona catalano-aragonesa. Amb l’ajut de Felip VI de França, a qui va vendre la baronia de Montpeller, de Joana de Nàpols i amb el beneplàcit del papa, Jaume III intentà debades de recuperar el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent i desembarcar a Mallorca (1347).
Pere el Cerimoniós trameté socors a Gilabert de Centelles, governador de l’illa des del 1343, el qual, amb l’ajuda del governador de Cerdanya, Riambau de Corbera, derrotà Jaume III a la batalla de Llucmajor, prop de Palma; el rei de Mallorca va morir en el combat.
Bé que encara el fill de Jaume III, Jaume IV, es titulà rei de Mallorca, Llucmajor representà la fi definitiva d’aquest regne com a entitat política independent.
(Montpeller, França, 31 març 1243 – Palma de Mallorca, 29 maig 1311)
“el Prudent” Rei de Mallorca (1276-1311). Era fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. A la mort del seu pare, heretà el regne de Mallorca, que comprenia, ultra les illes, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la baronia de Montpeller i el vescomtat de Carladès.
En produir-se la rebel·lió dels comtes d’Urgell, Pallars i Foix, i del vescomte de Cardona contra el seu germà Pere II el Gran, ajudà els insurrectes, cosa que li valgué l’enemistat, ja palesa en vida de Jaume I, del rei de la corona catalano-aragonesa. En virtut de l’acord que posà fi al conflicte (1279) es reconegué feudatari del seu germà.
Pocs anys després, quan Felip III l’Ardit emprengué la conquesta dels estats de la corona catalano-aragonesa, refusà l’aliança amb Pere el Gran i s’oferí al rei francès per ajudar-lo.
El nou rei catalano-aragonès, Alfons II el Franc, en compliment de la voluntat paterna, envaí i conquerí Mallorca (1285) i Eivissa (1286). Des d’aquest moment Jaume II es veié immers en les complicades accions de la política internacional, especialment en la lluita entre França i la corona catalano-aragonesa, i Alfons II se’n proclamà rei.
En la pau d’Anagni (1295) el monarca Jaume II de Catalunya, li retornà el regne de Mallorca; en compensació el mallorquí va retre novament vassallatge al seu oncle (1297).
Els darrers anys de la vida els passà en continuades disputes amb França, a qui hagué de lliurar Montpeller. No pogué veure solucionats tampoc els problemes que li ocasionaven les possessions a la vall d’Aran.
Després de la pau d’Anagni acomplí una tasca d’organització interna dels seus estats. El comerç mallorquí va ésser competitiu del de la corona catalano-aragonesa.
Sostingué una bona amistat amb Ramon Llull, la personalitat més rellevant del seu regnat.
(Senlecques ?, França, segle XIV – Saint-Lug, França, segle XIV)
Joglar de Joan I de Catalunya. Se’n conserven quatre balades a tres veus, una balada-caça i un virolai.
Les seves composicions pertanyen a l’arx nova tardana.
(Catalunya Nord, segle XVII – )
Títol, concedit el 1643 per Lluís XIII de França i confirmat per Lluís XIV el 1661 al seu mariscal de camp Josep d’Ardena i de Sabastida (mort el 1677), senyor de Darnius i de la baronia de Mont-roig.
Passà als Taverner.
(Catalunya Nord, segle XIV – )
Títol senyorial i jurisdiccional, concedit el 1314 per Sanç I de Mallorca a Pere de Fenollet i d’Urtx. Era centrat en la vila d’Illa, i comprenia, a més, Llotes, Marsugà, Graulera, Bulaternera, Bula d’Amunt i Estoer.
A la mort, sense fills (1423), de Pere de Fenollet i de Narbona, quart vescomte, el vescomtat fou segrestat pel rei fins que es decidís a qui pertanyia, puix que era disputat pels Pinós i Fenollet i els Castre-Pinós. Posteriorment les distintes línies d’aquest llinatge se’l disputaren en plets, així com amb els Cervelló. Per una sentència del segle XVI fou adjudicat a Berenguer Arnau de Cervelló-Castre i de Boixadors (mort després del 1574).
A la mort (1588), sense fills, de Berenguer Arnau de Cervelló-Castre i d’Alagó, s’inicià un altre plet entre els Alagó i després els Montcada, marquesos d’Aitona, i els ducs d’Híxar.
Durant la guerra dels Segadors fou confiscat al marquès d’Aitona i atorgat a Josep d’Ardena i de Sabastida, primer comte de les Illes, però retornà posteriorment als seus propietaris legítims.
En desús des del segle XVIII, fou rehabilitat el 1931 a favor de Maria de Ferrer i de Sarriera.
(Rosselló, segle XV – 1494)
Cavaller i baró d’Hortafà. Fill de Pere d’Hortafà i de Cruïlles, i germà de Caterina.
Prengué part en la guerra civil catalana a favor del rei Joan II el Sense Fe, i defensà la ciutat de Perpinyà contra els francesos (1475).
Fou nomenat governador dels comtats de Rosselló i de Cerdanya el 1494.
(Rosselló, segle XV)
Dama noble. Filla de Pere d’Hortafà i de Cruïlles, i germana de Pere. Es casà amb Pere de Rocabertí i d’Erill, baró de Sant Morí, partidari del rei Joan II el Sense Fe i capità de Girona en les lluites civils del país.
Per la seva caritat envers un cavaller lorenès ferit de mort a Girona (1467), obtingué de l’enemic de poder treure (1468) de la ciutat de Girona, assetjada pels angevins, tots els béns.
Participà heroicament en la defensa de Canet de Rosselló contra les tropes franceses (1474).
Dades dels Països Catalans 