(Catalunya Nord, 1981 – vers 2000)
(URC) Associació cívica. Creada arran de l’arribada del Parti Socialiste Français al poder a França, amb vista a reivindicar una regió catalana diferent de la del Llenguadoc-Rosselló vigent des del gaullisme, dins el context d’una anunciada descentralització administrativa i política.
(Catalunya Nord, segle VI – 1801)
Antiga diòcesi centrada a Elna (Rosselló), elegida com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut fou Domne. Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683. Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari.
Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló; el segle XI es dividí en tres ardiaconats: el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent.
A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud dels Pirineus; el 898 un precepte concedí al bisbe Riculf la facultat de refer la catedral i altres esglésies.
Des de la fi del segle X hi hagué a la diòcesi un gran esforç de redreçament amb els abats Garí i Oliba de Cuixà, amb la creació de la pau i treva a Toluges (1027 i 1050) i la reforma del capítol d’Elna el 1054; hom creà, des de la fi del segle XI, diverses comunitats de canonges augustinians. El segle XIII s’hi instal·laren els ordes mendicants, especialment dominicans i franciscans, establerts a Perpinyà, Cotlliure i Vilafranca de Conflent.
Malgrat el tractat de Corbeil (1258), Elna continuà sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, fins que el 1511, i a causa de les guerres entre Ferran II el Catòlic i França, el papa Juli II sotmeté la diòcesi al domini directe de la Santa Seu, situació que es mantingué fins al Concili de Trento. El 1564 el bisbe Lope Martínez de Lagunilla, obligat pels decrets tridentins, s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.
El 1601 Climent VII autoritzà el bisbe Onofre de Reart a traslladar definitivament la seva residència a Perpinyà (des del segle XIV els bisbes d’Elna hi tenien casa i hi sojornaven sovint), el trasllat, amb les relíquies de santa Eulàlia i de santa Júlia, tingué lloc el 1602.
El 1678, després del tractat dels Pirineus (1659), el bisbat d’Elna-Perpinyà se sotmeté novament al metropolità de Narbona, i Lluís XIV, per afavorir la francesització del país, aconseguí que tots els bisbes fossin francesos i omplí els convents, cases religioses i càrrecs de provisió reial amb religiosos d’origen francès. Fins a la Revolució Francesa els bisbes conservaren la denominació d’Elna.
El bisbat fou suprimit pel concordat amb la Santa Seu i fou fusionat amb el de Carcassona. L’any 1817 la seu episcopal fou restablerta amb el nom de diòcesi de Perpinyà.
(Catalunya Nord, segle VIII – 1659)
Jurisdicció senyorial pirinenca, entre la Cerdanya i el Rosselló, a mig curs de la Tet.
Abans d’ésser ocupat pels musulmans (vers 717) era un pagus visigot. Alliberat de l’Islam per Carlemany (vers 785), els seus titulars foren els mateixos que els de la Cerdanya, és a dir, membres de la família comtal de Carcassona, la qual hom creu originària del Conflent.
Vers el 870 Guifré I el Pilós cedí el govern del comtat al seu germà Miró I el Vell, el qual aconseguí del rei franc el patronat sobre el monestir de Sant Andreu d’Eixalada (fundat el 840), i més tard (878) el traslladà a Sant Miquel de Cuixà.
D’ençà de l’any 878 Miró I fou també comte del Rosselló. A la seva mort (895) el Conflent revertí a Guifre el Pilós, el qual el llegà al seu segon fill, Miró II el Jove, comte de Cerdanya, i d’ençà d’aleshores el Conflent restà unit al mencionat comtat i fou governat per una família vescomtal a la qual pertanyeren els bisbes d’Urgell Sal·la (991-1010) i sant Ermengol (1010-35).
Entre el 1088 i el 1090 el comte Guillem I de Cerdanya fundà Vilafranca de Conflent, població que assolí una gran prosperitat i que fou capital del comtat durant la baixa edat mitjana.
Les vicíssituts polítiques del Conflent foren les mateixes que les de la Cerdanya. El 1117 va passar als comtes de Barcelona; del 1162 al 1181 pertanyé al comte Sanç I de Rosselló-Cerdanya i del 1212 al 1241, al seu fill Nunyó Sanç I. Del 1241 al 1272 tornà a pertànyer a la corona catalano-aragonesa, i del 1272 al 1344 formà part del regne de Mallorca-Rosselló.
Del 1344 al tractat dels Pirineus (1659) fou integrat novament a Catalunya, i en aquesta darrera data va passar als reis de França.
(Catalunya Nord)
Antic pagus del comtat de Rosselló (després del de Cerdanya), origen de l’efímer comtat de Conflent i de la vegueria de Vilafranca de Conflent.
Corresponia, aproximadament, a l’actual comarca del Conflent.
(Catalunya Nord, 1020 – 1321)
Nom que prengué el vescomtat de Vallespir, a partir del 1020. La seva extensió comprenia el Vallespir (alta i mitjana vall del Tec fins a Morellàs), la regió dels Aspres (Rosselló) i la vall mitjana de la Tet.
En fou capital el castell de Castellnou (esmentat el 994), situat al cor dels Aspres, bressol de la família vescomtal d’aquest nom, els avantpassats de la qual senyorejaven, des del segle X, el castell de Cameles, dins el territori del qual fou erigit, probablement vers el 990, el castell nou.
Els vescomtes de Castellnou, enfortits en llur posició estratègica sobre els primers contraforts orientals del Canigó i a la Xarnera de les possessions septentrionals dels comtes de Besalú, representaren un paper molt important al llarg del període pròpiament feudal i, encara, fins a la supressió del vescomtat (1321), que precedí de mig segle l’extinció de la família mateixa (1373).
Berenguer de Castellnou (segle XIV) vengué totes les seves possessions a Andreu de Fenollet i a Ramon Berenguer I d’Empúries. Extingit el títol vescomtal, els successors dels Fenollet es denominaren senyors o barons de Castellnou, i a la fi del segle XVI el tenien els Llupià, senyors i, més tard, marquesos de Llupià.
(Catalunya Nord, 1020 – segle XIV)
Llinatge vescomtal. L’estirp del llinatge fou Ansemund, el qual era senyor del castell de Cameles el 941 i posseïa nombrosos alous al Vallespir i al Rosselló.
El seu nét Guillem I, vescomte de Vallespir, fou el primer, vers el 1020, a emprar la denominació de Castellnou.
(Catalunya Nord, segle X – segle XIII)
Jurisdicció, creada l’any 990 a l’antic comtat de Besalú. Sobre la base de la repartició feta a la fi del segle X dels dominis d’Oliba I Cabreta entre les famílies comtals de Cerdanya i de Besalú, el vescomtat de Fenollet es formà en el pagus de Fenolleda.
La formació d’aquest vescomtat correspon a l’interès de Bernat I Tallaferro de realitzar un conjunt harmoniós de possessions al nord i al sud dels Pirineus.
Pere (I) de Fenollet en fou el primer vescomte, germà de Guillem I, vescomte de Castellnou, vescomtat molt lligat a la història del de Fenollet. El succeí Udalgar (I).
El darrer vescomte, ja al segle XIII, fou Pere (V), fill de la vescomtessa Ava i de Pere de Saissac, el qual perdé el vescomtat després de la croada contra els albigesos (1229). Els seus fills provaren en va de recuperar el patrimoni.
(Catalunya Nord, 1344 – 1659)
Nom amb el qual hom designava, fins a la constitució de la província francesa del Rosselló (1659), el conjunt dels comtats de Rosselló i de Cerdanya (amb Conflent, Vallespir, Capcir, Baridà), que tingueren una administració en part separada de la resta del Principat de Catalunya des de llur reincorporació el 1344, després d’haver format part del Regne de Mallorca, fins al punt que hom oposava sovint els Comtats al Principat.
Dades dels Països Catalans 