(Catalunya, segle XV – 1489)
Cavaller. Durant la guerra contra Joan II, fou partidari del rei, que també era ajudat pels remences, els quals, després de la llarga lluita, veieren incomplides les promeses rebudes i s’alçaren en armes.
Tot i la sentència de Guadalupe (1486), els incidents es perllongaren, un dels quals anà adreçat precisament contra Joan Pere de Biure, que fou mort pels remences en armes.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller i diplomàtic. Després de participar en la guerra de Sardenya tornà al Principat per aconseguir que Joan de Corbera fos reconegut com a lloctinent d’aquella l’illa (1411).
Conseller del rei Alfons IV el Magnànim, amb la col·laboració de Bernat de Corbera va intervenir en diverses missions diplomàtiques: Milà (1426), Gènova (1428) i l’Imperi (1433).
Fou conseller del rei quan aquest s’establí a Gaeta, i des del 1436 ho fou de la reina Maria de Castella, a Barcelona.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Capità de voluntaris a la guerra de Successió. S’incorporà a les forces aliades ja el 1704 i prengué part a la conquesta de Gibraltar, per l’agost de 1704, i a la gran defensa subsegüent de la plaça.
El 13 d’agost de 1705, com a agent del príncep de Darmstadt, arribà secretament a Vic per lliurar plens poders a Francesc Puig i Sorribes per reclutar forces a la rebel·lió vigatana que precedí el desembarcament dels aliats a Barcelona. Per aquest temps tenia ja el grau de capità. Lluità amb forces de miquelets durant la guerra.
El 1708, amb el grau de coronel, manava un dels regiments de voluntaris dits de fusellers de muntanya. Al front de la seva unitat, pel novembre de 1709, actuà durament a la Garrotxa i castigà molt les forces franceses que hagueren de retirar-se pel Ripollès, després d’una ofensiva frustrada.
(Catalunya, segle XV)
Noble. Residí a Sardenya.
El 1470 fou un dels senyors catalans que secundaren la primera rebel·lió del sard Lleonard Alagó, però després s’adherí a la concòrdia de 1472 que resolgué de moment el conflicte, i tornà a Catalunya.
El 1473 formava part de les forces amb què Joan II el Sense Fe entrà a Perpinyà. Hi patí el setge francès que s’aixecà amb l’arribada de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic.
(Catalunya, 992 – després 1050)
Noble. Fill d’Ermemir de Besora i germà d’Emma-Ingilberga i d’Oliba. Conseller i gran pròcer i amic de la comtessa de Barcelona Ermessenda, que intervingué en tots els afers polítics importants de la seva època.
Del llinatge dels Besora, posseïa castells i molts altres béns al Vallès i a la Cerdanya.
Es casà amb Guisla i amb Aurícia, la qual li sobrevisqué. Deixà tres filles: Guisla de Besora, l’hereva, la qual es casà amb Mir Geribert d’Olèrdola, i hagué de presenciar hostilitats entre el seu marit i el seu pare; Ermengarda i Ermessenda de Besora.
Una bona part dels seus béns passaren al seu gendre Mir Geribert i al seu nét Gombau II de Besora (Catalunya, segle X – 1050), fill de Guisla.
(Catalunya, segle XIII)
Jurista. Era ardiaca del capítol de Lleida. Amb Arnau Desjardins, bisbe de Tortosa, i Domènec de Terol formà la comissió que, en 1277, féu la redacció definitiva del Llibres deis Costums de Tortosa.
Ramon de Besaú substituí a l’esmentada comissió l’abat de Sant Feliu de Girona, Josep de Bonal, que no pogué exercir les seves funcions.
A més de la seva aportació abans esmentada, redactà, ell tot sol, les explicacions d’aquella obra i també les de la Carta de la Paeria.
Realitzà serveis diplomàtics per compte d’Alfons II el Franc. El 1288, acompanyant Gilabert de Cruïlles, aconseguí a Provença la confirmació d’una treva.
Durant el regnat de Jaume II el Just actuà també com a ambaixador. Ho fou, a Narbona, el 1303.
(Catalunya, s XVII – Europa ?, s XVIII)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió. En 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment de cuirassers de Sant Miquel, que defensà Barcelona durant el setge final.
Es distingí especialment a la càrrega que donaren davant el convent de Caputxins, el 17 de setembre de 1713, i a les maniobres per instal·lar i guardar la bateria avançada a la posició exterior de la Creu de Sant Francesc, per l’abril de 1714.
Després de la capitulació, les autoritats borbòniques el volgueren empresonat, però eludí l’ordre de captura que hi havia contra ell amagant-se i fugint finalment a l’estranger.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)
Administrador reial de Sardenya, nomenat el 1409, mentre lluitava a l’illa l’expedició comandada per Martí I el Jove.
Sortí de Barcelona el 15 de juliol per prendre possessió de l’esmentat càrrec. Pocs dies després moria Martí.
Bernes hagué de vèncer fortes dificultats per la penúria econòmica que passaren els expedicionaris, sobretot el 1410. Arribà a utilitzar el recurs d’oferir algunes joies del difunt Martí, de les quals ell era dipositari, com a garantia per a obtenir alguns prèstecs d’urgència.
(Catalunya, segle XI – vers 1054)
Magnat. Fill de Sendred, senyor de Gurb i de Queralt, a qui succeí vers el 1022.
Repoblador i defensor de la frontera de l’alt Gaià i l’alt Francolí, el 1033 comprà els castells de Montclar, les Piles i Benviure i també tingué el castell de Tamarit, que el 1049 vengué al comte Ramon Berenguer I de Barcelona.
Juntament amb el seu germà Berenguer, bisbe d’Elna, tingué fortes disputes amb el bisbe Borrell de Vic.
(Catalunya, segle XII)
Prelat. Fou elegit bisbe d’Urgell el 1142, com a successor de Pere Berenguer.
El comte Ermengol VI d’Urgell no acceptà el seu nomenament i el féu empresonar amb els canonges electors. El cas produí la intervenció del papa Innocent II, el qual excomunicà el comte i aquest cedí en la seva actitud.
El 1145 ja governava la diòcesi en llibertat. El 1149 assistí a la presa de Lleida, on obtingué donacions per al bisbat.
Poc després hagué de defensar-se de l’acusació d’haver estat afegit amb simonia, fet que cal relacionar segurament amb l’oposició inicial del comte urgellenc.
A la seva mort fou succeït per Bernat Roger.
Dades dels Països Catalans 