Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Bernat de Gòtia

4 Respostes

(França, segle IX – Catalunya, vers 880)

Marquès i comte de Narbona, Barcelona i Rosselló (865-878) i després comte de Girona, i darrer marquès franc a Catalunya. Fill i nét dels comtes de Poitiers.

El 872 el rei Carles el Calb el nomenà membre del consell que havia de governar Aquitània durant la minoritat del seu fill Lluís. El 876 rebé els comtats de Bourges i Autun, però l’any següent inicià una revolta (877-878) contra Carles i Lluís.

Fou destituït pel concili de Troyes (878) i, passaren Barcelona-Girona al comte de Cerdanya, Guifré I el Pelós; Rosselló, al germà d’aquest, Miró de Conflent, i Narbona, al comte de Tolosa i Alvèrnia, Bernat Plantapilosa.

Bernat III de Besalú

6 Respostes

(Catalunya, vers 1065 – 1111)

Darrer comte de Besalú (1085-1111). Fill de Guillem II Trunnus i d’Estefania. Fins el 1085 restà sota la tutela del seu oncle Bernat II. Del 1085 al 1097 compartí el govern amb aquest, i des del 1097 fins al 1111 regnà sol.

El 1108 es casà amb Ximena, filla de Ramon Berenguer III i néta del Cid, molt més jove que ell, i signà amb el seu sogre un conveni d’heretatge mutu en el cas de no tenir fills.

En morir sense hereu, els comtats de Besalú i de Vallespir, amb el d’Osona, que li havia portat Ximena en dot, passaren a Ramon Berenguer III.

Bernat II de Besalú

13 Respostes

(Catalunya, segle XI – 1097)

Comte de Besalú (1052-97). Era fill de Guillem I el Gras i germà de Guillem II Trunnus, amb qui corregnà des del 1052 fins al 1066, data que fou assassinat el seu germà.

Del 1066 al 1085 regnà sol, i del 1085 al 1097 corregnà amb el seu nebot Bernat III. No sembla confirmada la llegenda que el feia responsable de la mort del germà.

Es féu feudatari de la Santa Seu el 1077; acollí a Besalú el legat pontifici i els prelats expulsats de Girona pel simoníac arquebisbe de Narbona Guifré de Cerdanya.

Restaurà, per desig del papa Gregori VII i del seu legat Hug Càndid, diversos monestirs dels seus comtats, els quals subjectà a grans abadies d’enllà del Pirineu, com és ara els de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Besalú i Banyoles a la de Sant Víctor de Marsella, política no sempre afortunada.

El succeí el seu nebot Bernat III.

Berga, Pere de -noble, s. XIII-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – 1275)

Noble. El 1264 fou un dels dos representants enviats per la noblesa catalana al rei Jaume I el Conqueridor, per millorar la relació entre ambdués parts.

El 1274 signà la confederació de Solsona, bàndol antireialista que dirigien els Cardona, i el mateix any s’ajuntà a la revolta del comte Hug V d’Empúries i anà a ajudar-lo al castell de Roses contra les tropes reials.

Quan fou abandonada la idea de resistir, és lliurà amb el comte a Jaume I, i sol·licità aleshores unes corts que resolguessin aquelles desavinences.

Morí sense fills i deixà hereu el comte de Pallars.

Berenguer Ramon I de Provença

5 Respostes

(Catalunya, 1115 – Melguèlh, Llenguadoc, març 1144)

Comte de Provença (1131-44). Fill segon de Ramon Berenguer III de Barcelona i de Dolça I de Provença, i germà de Ramon Berenguer IV.

A la mort del seu pare rebé el comtat de Provença (1131) i els vescomtats de Gavaldà i Carlat, tenint alguns territoris de condomini amb el comte de Tolosa, aviat hi hagué friccions. Hagué de lluitar també contra els Baus i altres famílies occitanes rebels.

Berenguer Ramon, que s’havia casat amb Beatriu, comtessa de Melguèlh, morí en un combat contra corsaris o possiblement contra genovesos aliats de l’emperador alemany.

Berenguer Ramon II de Barcelona

37 Respostes

(Catalunya, 1053 – Jerusalem, Palestina, 1097)

“el Fratricida”  Comte de Barcelona (1076-97). Fill de Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, i germà bessó de Ramon Berenguer II “Cap d’Estopes”.

Tots dos germans succeïren al seu pare (1076) en un corregnat, que portà fortes desavinences i finalment la mort del Cap d’Estopes (1082), atribuïda a Berenguer Ramon. El país es dividí entre els seguidors del fill de Ramon Berenguer, Ramon Berenguer III, i els de Berenguer Ramon, que aconseguí la tutoria del nebot a condició d’associar-lo al govern (1086).

La seva política d’expansió per terres de Lleida i València es veié frenada per Alfons IV de Castella i el Cid, aliat dels sarraïns de Saragossa.

Acusat per Mahalta, vídua de Ramon Berenguer II, i els seus seguidors de la mort del seu germà, fou citat a batalla judicial a la cort d’Alfons IV de Castella. Vençut i desposseït del càrrec, passà a Terra Santa.

Berenguer d’Empúries

4 Respostes

(Catalunya, segle XI – vers 1098)

Senyor de Peralada. Segon fill del comte d’Empúries Ponç I, que el 1078, en morir, li deixà Peralada, Carmençó i Rocabertí en qualitat de feudatari del seu germà, el comte Hug II d’Empúries.

Sembla que pot ésser identificat amb un Berenguer Renard de Carmençó, documentat a Girona el 1072.

El succeí el seu fill Dalmau Berenguer, vescomte de Rocabertí.

Berenguer -bisbe Lleida, 1176/91-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Bisbe de Lleida (1176-91) i arquebisbe de Narbona (1191-1212). Fill natural de Ramon Berenguer IV de Barcelona.

El 1179 assistí al concili del Laterà i actuà com a ambaixador extraordinari d’Alfons I el Cast prop de Lluís VII de França.

Malgrat les conclusions del concili provincial de Narbona (1195), dugué a terme una política de tolerància i intentà d’evitar una oberta intervenció francesa.

Pel febrer de 1198 convocà a Perpinyà una reunió amb Pere I el Catòlic i els comtes de Tolosa i Comenge. Conservà el càrrec malgrat els desigs del papa de destituir-lo (1204).

Berenguer -bisbe Elna, 1031/53-

1 Resposta

(Catalunya, segle X – 1053)

Bisbe d’Elna (1031-53). De la família dels comtes de Rosselló, confós sovint amb Berenguer Guifré, bisbe de Girona. Assistí a les consagracions de Ripoll (1032) i de la catedral de Girona (1038) i dedicà l’església del monestir de Santa Maria d’Arles el 1046.

Al concili de Narbona del 1043 féu pressió perquè fossin excomunicats els usurpadors dels béns de Cuixà, entre ells el comte Ramon I de Cerdanya. Al seu torn, al concili d’Elna del 1053, Berenguer restituí a la seva diòcesi la vila de Salelles, al Rosselló.

L’episodi reflectia la rivalitat que oposava les cases de Cerdanya i de Rosselló respecte a la jurisdicció de la seu d’Elna.

Berardo i de Morera, Maria de

2 Respostes

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Dama. Filla de Francesc de Berardo. Era casada amb Josep de Peguera i d’Aimeric, jove noble que es destacà a la defensa de Barcelona en 1713-14. Era cunyada, doncs, del més famós Antoni de Peguera.

Els seus béns foren confiscats per Felip V de Borbó. Després d’haver desplegat moltes influències, aconseguí que l’ambaixador imperial a Madrid rebés tèbies instruccions d’interessar-se pel seu cas.