Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Bona, Fèlix de

Deixa un comentari

(Catalunya, 1821 – Madrid, 1899)

Economista. Es traslladà a Madrid juntament amb el seu cosí l’economista Joan Eloi de Bona i Ureta, per indicació de Pròsper de Bofarull. Fou redactor de “La Discusión” (1850-59) i d’altres diaris polítics.

Defensor del lliure canvi, formà part de l’Asociación para la Reforma de los Aranceles i fou un dels fundadors de la Sociedad Abolicionista Española (1865).

És autor d’Economía popular (1870) i La huelga (publicada pòstumament), novel·la en defensa del lliurecanvisme.

Boixadors i d’Erill, Bernat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – segle XVII)

Militar. Fill de Joan Lluís de Boixadors i de Requesens. Fou creat comte de Savallà el 1599.

L’any 1640 la Generalitat de Catalunya li encarregà de fer cara a l’avançada que es proposava l’exèrcit reial del marquès de Los Vélez des de Tortosa. Aquarterà les tropes a l’Hospitalet de l’Infant, però hagué de retirar-se el mes de desembre.

Amb la mobilització dels seus homes en petites guarnicions aconseguí de retardar l’arribada del marquès a Barcelona i donà temps a la ciutat, en tractes amb els francesos, d’organitzar, amb èxit, la seva defensa (1641).

Es casà amb la pubilla dels Pacs i Burguès, mallorquina, matrimoni que li aportà les baronies de Vallmoll (Alt Camp) i de Bunyolí (Mallorca), i per això durant algunes generacions els caps de la família es cognominaren Pacs.

El seu germà fou Dimes de Boixadors i d’Erill  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Marí. Fou un dels més distingits a la batalla de Lepant, el 1572, contra la flota turca. L’homònim que es destacà a la defensa del Rosselló el 1543 és possiblement un altre personatge.

Boixadors, Ramon de -segle XII-

2 Respostes

(Catalunya, segle XII)

Senyor de Boixadors. Germà de Berenguer.

Ramon Berenguer IV de Barcelona li encomanà Tarrés per repoblar i defensar la zona de les Garrigues (1149), i Ponç de Cervera, també amb la mateixa finalitat, li donà terres a Riu de Pruners i a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) i el terme de Fulleda (Garrigues).

Es féu monjo de Poblet el 1182 i fou succeït pel seu fill:

Ramon de Boixadors  (Catalunya, segle XII)  Prengué part en una expedició contra València comandada per Ermengol VII d’Urgell (1184).

Boixadors, Joan de -segle XVI-

1 Resposta

(Catalunya, segle XVI)

Noble. El 1531 destacà a Hongria, en lluita contra els turcs.

El 1544, amb el vescomte de Rocabertí i altres prohoms i eclesiàstics, sufragà les despeses de l’església de Betlem de Barcelona.

Aquest personatge pot ésser l’homònim que, des del 1569, es distingí entre els protestataris contra l’import dit de l'”excusado”, del qual aconseguiria salvar-se el Principat.

Boixadors, Bernat de -segle XVII-

3 Respostes

(Catalunya, segle XVII)

Comte de Savallà. El 1640 la Generalitat el nomenà primer comandant suprem a la frontera de Tortosa.

Intentà frenar la marxa de l’exèrcit del marquès de los Vélez, que sortia de Tortosa. Instal·là el seu quarter general a l’Hospitalet de l’Infant, d’on hagué de retirar-se, davant l’avanç enemic i després d’un combat, l’11 de desembre de 1640.

Aplicà un pla d’establiment de petites guarnicions de contenció, que obligà l’enemic a disputar alguns encontres importants i a allargar bastant el temps esmerçat per arribar a Barcelona.

Així fou possible que a la capital i als seus voltants hom fes una mobilització que permetria de disputar victoriosament la batalla de Montjuïc, el dia 26 de gener de 1641. Aleshores ja havia pres el comandament superior el diputat militar Francesc de Tamarit.

La gestió de Bernat fou en tot cas, sota una aparença potser poc brillant a causa de la situació crítica i de la manca de forces, però del màxim rendiment possible dins les circumstàncies.

Boada, Joan -historiador-

Deixa un comentari

(Catalunya, 1423 – segle XV)

Historiador. Escriví una crònica dels fets esdevinguts al seu temps a Catalunya.

El seu manuscrit Memorial e calendari de les coses fetes e passades fou trobat al monestir de Sant Salvador de Breda pel pare Jaume Villanueva, que en reproduí passatges a la famosa obra Viaje literario a las iglesias de España, respectant el català de l’original.

Villanueva diu que Boada començà a escriure la seva obra en 1473 i que era rector de Sant Iscle de Colltort, prop de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa).

Bona part dels seus manuscrits fan referència als conflictes entre Joan II el Sense Fe i la Generalitat catalana i les agitacions socials dels remences.

Blasco, Jeroni

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Pintor. Entre 1705 i 1722 realitzà diversos cartons per als bells conjuns de rajoles vidriades de la Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, ocupada avui per la Biblioteca de Catalunya.

Blanes i de Palau, Ramon de

7 Respostes

(Catalunya, segle XIV – vers 1410)

Diplomàtic. Fill de Ramon de Blanes, i germà de Francesc i de Jofré.

Serví Pere III el Cerimoniós, sobretot durant el període de la guerra contra Castella. El 1362, tractant de reforçar Calataiud, caigué presoner de les tropes castellanes que assetjaven aquella plaça.

Cavaller i majordom del rei Martí I l’Humà. El 1396 fou enviat com a ambaixador al rei d’Anglaterra per la reina Maria de Luna, i el 1397 dugué a terme una altra ambaixada a França.

Blanca de Sicília i de Caríntia

3 Respostes

(Sicília, Itàlia, vers 1330 – Catalunya, 1370)

Infanta. Filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.

Fou abadessa del convent de clarisses de Messina; ocupada la ciutat pels angevins, fou duta presonera a Nàpols juntament amb la seva germana Violant de Sicília.

Alliberada, anà a Catalunya, on es casà amb el comte Joan I d’Empúries (agost 1364), cosí de Pere III el Cerimoniós.

Blanca de Barcelona

3 Respostes

(Catalunya, segle XI)

Comtessa de Barcelona. Segona muller del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, amb qui es casà el març de 1051.

Al cap de pocs mesos fou repudiada pel comte -el qual es tornà a casar amb Almodis de la Marca-, sembla que aquest, a la mort d’Almodis el 1071, la degué reconèixer de nou per muller pel fet que, en morir, li féu una deixa de 4.000 mancusos.

No deixà fills, i hom n’ignora el llinatge.