(Catalunya, abans 939 – vers 954)
Cronista eclesiàstic. Fou bisbe de Girona (936-954). Hom l’identifica amb l’abat homònim del monestir de Sant Cugat del Vallès.
Aconseguí de Lluís IV la meitat, si més no, dels preceptes coneguts que el rei franc donà a Catalunya.
Va escriure una curta relació històrica sobre la successió dels reis francs, de Clodoveu al contemporani Lluís d’Ultramar (939-940); i després la dedicà al fill del califa Abd al-Rahman III, al-Hakam II.
(Catalunya, segle IX – 899)
Eclesiàstic. Bisbe de Vic (886-899). Col·laborà en la tasca de repoblació del comte Guifré I de Barcelona i a la restauració eclesiàstica de la comarca ausetana.
Un cop restaurada la diòcesi vigatana, fou consagrat bisbe per Teodard, metropolità de Narbona. El 887 consagrà el monestir de Sant Joan de les Abadesses, que governà durant la minoritat de la futura abadessa Emma i, l’any següent, el de Santa Maria de Ripoll.
Aquell mateix any, juntament amb el bisbe de Barcelona Frodoí i amb Esclua, l’usurpador del bisbat d’Urgell, consagrà bisbe de Girona Ermemir, candidat del comte Sunyer II d’Empúries, enfront del narbonès proposat per Teodard.
Acudí al concili de Port (890), convocat per Teodard, a fi de liquidar la subversió d’Esclua i el comte Sunyer II i es retractà de la seva participació en la consagració anti-canònica d’Ermemir.
El mateix any presidí, juntament amb el comte Guifre, la consagració de Sant Pere de Ripoll.
(Catalunya, segle XIV)
Funcionari reial i poeta. Adreçà un poema o dictat al rei Pere III el Cerimoniós, que el 1355 es trobava a Sardenya, exposant-li els desigs dels seus súbdits de veure aviat la seva tornada. El mateix monarca escriví una contestació en vers.
Els dos textos, dels quals existeix referència clara, s’han perdut.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Polític. Resident a Barcelona, en 1713-14 formà part de la Junta 24na agregada al govern provisional català. Pertanyia al Consell de Cent de Barcelona amb la categoria de mercader. Participà a les reunions governatives durant el setge borbònic de la ciutat.
Després de la capitulació, els seus béns foren confiscats pels ocupants.
(Catalunya, vers 920 – vers 960)
Comtessa de Pallars. Filla de Miró II el Jove, comte de Cerdanya, i muller de Llop I de Pallars.
Llurs fills Ramon III, Borrell I i Sunyer I foren tots comtes de Pallars. D’aquesta manera el casal pallarès entroncava no sols amb el de Cerdanya-Besalú, sinó també amb el de Barcelona, ja que Goldregot era néta de Guifré I el Pilós.
(Catalunya, segle XV)
Cap remença. Sostingué una actitud rebel constant en contra de les disposicions reials.
Per la sentència de Guadalupe (1486), fou condemnat a mort, però marxà a Perpinyà, on fou detingut per les autoritats franceses.
Almenys fins a l’any 1491 va mantenir una actitud hostil contra la política de Ferran II el Catòlic, referent a la pagesia del Principat.
(Catalunya, segle IX – segle X)
Dama. Era casada amb Benció, fill del comte Sunyer II d’Empúries.
El 915 el seu marit i el germà d’aquest, Gausbert, heretaren el comtat d’Empúries i el governaren associats. Benció morí en tot cas l’any següent i restà Gausbert de comte únic, ja que no quedaven fills mascles del matrimoni de Godlana.
Aquesta, segons Rovira i Virgili, podia ser una filla del comte Miró I de Rosselló, el germà de Guifré I el Pilós.
(Catalunya, segle XVII)
Dirigent destacat del Corpus de Sang, que havien de desfermar la guerra de Separació.
Havia estat a la presó, condemnat a mort per causes desconegudes, i n’escapà durant els avalots del 22 de maig de 1640.
Era considerat el cap dels grups rebels del Prat de Llobregat. Sembla haver estat el principal organitzador de l’esmentada revolta del dia de Corpus (7 juny 1640).
Dirigí la crema de les cases d’alguns jutges, que precisament havien intervingut a la seva condemna precedent.
(Catalunya, segle XII)
Trobador en llengua occitana. Pertanyent a la família dels senyors de Gironella (Berguedà).
Hom ha cregut identificar-lo, amb fonament, amb un canonge de la seu de Girona, enterrat al claustre del convent de Sant Daniel, que visqué probablement a la segona meitat del segle XII.
En resten tres poesies de caràcter amorós, d’una correcció i elegància molt remarcables.
(Catalunya ?, segle XVI – Roma ?, Itàlia, segle XVI)
Traductor. Secretari de l’ambaixada hispànica a Roma.
Traduí al català les obres del jesuïta Petrus Canisius i de l’arquebisbe de València Martín Pérez de Ayala Summa de la doctrina cristiana i Breu compendi per examinar la consciència, respectivament, ambdues publicades a Barcelona el 1579.
Dades dels Països Catalans 