(Catalunya, segle XVIII)
Arquitecte. D’acord amb una moda renovadora de malaurades conseqüències, cobrí les nobles línies romàniques de la catedral de la Seu d’Urgell amb una reforma d’estil neoclàssic.
La reforma ha estat destruïda modernament, per tal de restablir les línies primitives.
(Catalunya, segle XII)
Escultor. És l’autor, amb signatura visible a les estàtues dels apòstols sant Tomàs i sant Andreu, de les figures d’entrada a la sala capitular de la seu de Sant Esteve de Tolosa (1130).
La importància d’aquesta obra i d’altres que se li atribueixen, com la Verge i l’Àngel de la porta de l’Anunciata a la seu de Lleida, la Mare de Déu del Claustre de Solsona (1163) i la columna amb figures de sants d’aquesta mateixa població, l’assenyalen com un dels màxims escultors del romànic occidental i evidencien la influència que la seva obra exercí en el seu temps.
(València, 1516 – Barcelona, 1591)
Poeta i jurisconsult. Autor de Diana enamorada (1564), novel·la pastoral, continuació original de l’obra de Jorge de Montemayor. Llibre salvat d’ésser cremat en l’escrutini de la llibreria de Don Quijote.
Autor d’una poesia culta i amb gran domini de la forma.
Fou el pare de Gaspar Gil i Polo (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Jurista. Fou advocat del Braç Reial a les Corts de Montsó de 1626. Encara que privat dels dots literaris del seu pare, el superà en capacitació jurídica. És autor de bon nombre d’obres professionals.
(Catalunya, segle XVII – 1660)
Abat del monestir de Santes Creus.
Quan el monestir celebrava el triomf de les forces catalanes sobre el marquès de Los Vélez a Montjuïc (1641), aquell i el seu estat major en retirada sojornaren uns dies al monestir. El marquès de Los Vélez prometé que es queixaria al rei d’un ambient tant en desacord amb el seu estat d’ànim.
Aquell mateix any l’abat Gil es negà a pagar uns drets que li imposà el comte-duc d’Olivares i tancà les portes als agents reials. L’any 1642 el comte-duc féu cessar l’abat Gil, com a venjança.
(Catalunya, segle XVI)
Poeta. El 1544 publicà Cobles novament fetes contra tots los delats de Catalunya sequaços de Antoni Roca (reproduïda per Marià Aguiló al Cançoneret, 1873-1900), severes amonestacions contra els bandolers.
També és conegut per les obres de Pere Serafí, el qual el lloa molt, com a les Demandes i respostes creuades entre l’un i l’altre.
(Empordà, segle XVII)
Eclesiàstic i gramàtic. Mestre de llatí a Girona.
És autor del tractat Sensus Erasmiani… gotholaunico elucubrata sermoni, que, afegit a l’edició cinccentista de Pau Llorens de la sintaxi d’Erasme, fou reimprès almenys set vegades del 1678 al 1717.
(Catalunya, segle XIV)
Camarlenc del príncep Joan, futur rei Joan I el Caçador. El 1379 gestionà per al seu senyor la dispensa per parentiu de cara al matrimoni amb Violant de Bar.
Fou a Barcelona el gran reformador del príncep, resident en general a Girona, dels esdeveniments de la cort de Pere III el Cerimoniós.
Fou suspès del seu càrrec el 1385, quan el rei Pere III destituí alguns dels homes de confiança del seu fill.
(Catalunya, segle XIII – Santes Creus ?, Alt Camp, segle XIII)
Abat perpetu de Santes Creus (1275-?). Havia estat catedràtic a València.
En 1285 fou un dels alts personatges de l’església que assistiren el rei Pere II el Gran en la seva última malaltia.
(Catalunya, segle X – després 1002)
(dit Bonfill) Diplomàtic i conseller. Senyor de Gelida, Cervelló i Masquefa. Fill de Sendred de Gurb.
Els historiadors islàmics li donen el títol de comte, però devia ésser només vescomte o, en tot cas, veguer de Borrell II, pels seus castells fronterers.
Era conseller íntim del seu cosí Borrell, que el 971 l’envià d’ambaixador al califa de Còrdova al-Hakan II, juntament amb legats del vescomte de Barcelona, Guitard, per tal de refermar les paus signades el 966 i oferir-li esclaus i presents com a mostra de vassallatge per part del comte.
Retornà a Barcelona carregat de regals i amb un missatge d’amistat del califa per al comte Borrell.
(Catalunya, 1076 – 1126)
Vescomte de Barcelona. Fill d’Udalard II i de Guisla de Balsareny.
A la mort del seu pare (vers 1077), el succeí. Fou partidari de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes, enfront de Berenguer Ramon II el Fratricida.
Durant el temps de Ramon Berenguer III, l’envigoriment del poder comtal es reflectí en un progressiu afebliment de la influència dels vescomtes.
A la seva mort fou succeït pel seu fill Reverter.
Dades dels Països Catalans 