(Catalunya, segle XIX)
Títol concedit pel pretendent carlí Carles VII, el 1873, al general Francesc Savalls i Massot, baró de Vidrà, amb motiu de la victòria en el combat d’Alpens.
Alpens, marquesat d’
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: carlins/nes
Algarra i Abellán, Carles
(Barcelona, 5 juny 1817 – París, França, 16 març 1887)
Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l’estat major de Ramon Cabrera i ajudant del pretendent Carles V.
Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat.
Escriví algunes obres de teatre.
Alemany, baronia d’
(Catalunya, segle XIX)
Antic feu del segle XIX. Confirmat pel pretendent tradicionalista Carles, duc de Madrid, a favor de Maria dels Dolors d’Alemany i de Bellet, filla del general Francesc d’Alemany i Gil de Bernabè.
Agramunt i Llecha, Josep
(Flix, Ribera d’Ebre, 1826 – Clichy, França, 11 novembre 1887)
“el Capellà de Flix” Sacerdot i guerriller. Fou cap d’una guerrilla durant la tercera guerra carlina (1872-76).
Amb el grau de coronel participà a la campanya de Navarra (1876) i s’exilià a França, on exercí de sacerdot al cementiri de Clichy.
Manà afusellar gran nombre de liberals a la Tercera Guerra Carlina.
Carulla i Estrada, Josep Maria
(Igualada, Anoia, 1 octubre 1839 – Granada, Andalusia, 4 febrer 1919)
Escriptor. Professà l’ideari carlí i tradicionalista. El 1868 s’incorporà al cos de zuaus pontificis, lluità a Roma contra els garibaldins i, de retorn a Catalunya, propugnà una croada per a restituir els Estats Pontificis a Pius IX.
A la Tercera Guerra Carlina fou auditor de guerra del general Rafael Tristany i assessor jurídic del pretendent Carles VII. Fundà a Madrid la revista “La Civilización” (1874-80) i col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Els darrers anys de la seva vida residí a Granada, on escriví una curiosa versió de la Bíblia en versos castellans. Publicà Roma en el centenario de San Pedro (1867), Homenaje filial a su Santidad el papa Pío IX (1875), biografies de Pedro de la Hoz (1866) i de l’arquebisbe de Sevilla Joaquim Lluch i Garriga (1880), traduccions del francès, i una versió castellana de la Divina Comèdia (1874).
Caixal i Estradé, Josep
(el Vilosell, Garrigues, 9 juliol 1803 – Roma, Itàlia, 26 agost 1879)
Eclesiàstic. Fou canonge de Tarragona (1833) i bisbe d’Urgell (1853-79). Estudià a Tarragona, on ensenyà Sagrada Escriptura i obtingué una canongia (1831). Fou catedràtic de filosofia a la Universitat de Cervera.
Essent bisbe d’Urgell assistí al Concili Vaticà I, on intervingué activament en les discusions. Membre destacat del partit carlí, topà durament amb les autoritats liberals, s’exilià el 1855 i redactà la Carta a los españoles, que signà la princesa de Beira (1864), en la qual s’afirmava la total incompatibilitat del carlisme amb el liberalisme i es proclamava com a candidat carlí el futur Carles VII, fill gran de Joan Carles de Borbó i de Bragança (Joan III) que havia renunciat a les seves pretensions.
Fou senador (1870-72), representant de la província eclesiàstica de Tarragona, durant el regnat d’Amadeu de Savoia; es féu cèlebre per la seva defensa de la unitat catòlica d’Espanya. Proclamada la República (1873), es traslladà a Andorra, d’on passà a Navarra per tal d’unir-se a l’exèrcit carlí, del qual fou nomenat vicari general castrense. Un cop conquerida la Seu d’Urgell pels carlins, es reintegrà a la seva diòcesi. En conquerir la plaça les tropes alfonsines (1875), fou pres i confinat a Alacant i, més tard, desterrat a Roma. El papa Pius IX el nomenà noble romà i assistent al soli pontifici. Morí a Roma, fou enterrat a la Seu d’Urgell.
És autor de Luchas del alma con Dios o conferencias espirituales… (1843), Breu resumen del catecisme de la doctrina cristiana… Per l’ús i ensenyança uniforme del bisbat d’Urgell (1856) i Veni mecum pii sacerdotis quod ex variis devotis libris excerptum (1856).
Cabrera i Grinyó, Ramon
(Tortosa, Baix Ebre, 27 desembre 1806 – Wentworth, Surrey, Anglaterra, 24 maig 1877)
Militar carlí i primer comte de Morella. Destinat al sacerdoci per la seva família, deixà el seminari per unir-se als partidaris del pretendent Carles V de Borbó al Maestrat (1833) durant la primera guerra carlina. Aviat entrà en contacte amb Manuel Carnicer, cap de les partides del Baix Aragó, i, en morir aquest, el 1835, fou cap de les forces carlistes d’Aragó, el Maestrat i la zona de Tortosa. Fortificà la vila de Cantavella i hi establí el seu quarter general, amb administració rudimentària i dipòsit de l’exèrcit.
Executada la seva mare Maria Grinyó pels liberals (1836), prengué fortes represàlies (fou popularment conegut per el tigre del Maestrat) i mantingué el domini al Maestrat. Cap al 1838 arribà al punt culminant del seu poder: ocupava la província de Terol, gairebé tota la de Castelló, part de les de Tarragona, Saragossa, València, Conca i Guadalajara, i alguns sectors d’Alacant, Múrcia i Albacete. Les seves forces, ben organitzades, formaven un veritable exèrcit, amb vint mil homes d’infanteria i vuit-cents de cavalleria.
No va acceptar el Conveni de Bergara (agost 1839) i continuà la guerra. Espartero dirigí l’atac final contra Cabrera, el qual emmalaltí inoportunament. Passà a la Catalunya Vella i després, considerant inútil la resistència, passà a França (1840). Tornà per dirigir la segona guerra carlina (1848-49), però després d’alguna petita victòria, hagué d’anar-se’n altra vegada a França.
Un any més tard es casava, a Londres, amb Marianne Catherine Richards, rica propietària anglesa, i s’hi establí. Amb el temps, anà evolucionant cap a un liberalisme moderat. Quan el pretendent Carles VII de Borbó volgué iniciar una nova guerra, entrà en contacte amb Cabrera, però aquest acabà refusant i es decidí a reconèixer Alfons XII de Borbó com a rei (1875).
Dades dels Països Catalans 