Arxiu d'etiquetes: cardenals

Borja i Cattanei, Cèsar de

9 Respostes

(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)

Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.

A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.

Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.

Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.

Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.

Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.

Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.

Borja, Alfons de *

Deixa un comentari

Nom del cardenal valencià, nomenat papa amb el nom de Calixt III (1378-1458).

Boïl i Codinats -germans-

1 Resposta

Eren fills de Pere Boïl i Colom.

Felip Boïl i Codinats  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Cavaller errant en la seva joventut. Combaté a Ceuta contra Lope Alonso de Montemolín, de Castella (1415). Tant ell com els seus successors procuraren d’incrementar la fabricació de ceràmica de Manises.

Jofre Boïl i Codinats  (València, segle XIV – Avinyó, França, 1400)  Prelat. Fou creat cardenal (1397) pel papa Benet XIII, prop del qual fou procurador del rei de Catalunya-Aragó a la cúria.

Belluga Montcada, Luis

6 Respostes

(Motril, Granada, Andalusia, 30 novembre 1662 – Roma, Itàlia, 22 febrer 1743)

Cardenal. Filipista, es presentà personalment al camp de batalla d’Almansa (1707). Fou recompensat per Felip V de Borbó amb la lloctinència i capitania general de València, que no acceptà.

El 1724 renuncià al bisbat de Cartagena i es retirà a Roma, des d’on continuà lluitant per aconseguir un arranjament pacífic de les relacions entre Felip V i el papa i mantenint contacte, fins i tot, amb el gran regalista Gregori Maians.

Acabà, a més, el dessecament i la colonització de les terres del Baix Segura i del Baix Vinalopó (iniciats el 1715), que culminà amb la fundació de les noves poblacions de Dolores, Sant Fulgenci i Sant Felip Neri (1741); els beneficis havien d’ésser destinats a les Pies Fundacions.

Barrio y Fernández, Mariano

Deixa un comentari

(Jaca, Osca, Aragó, 21 novembre 1805 – València, 20 novembre 1876)

Cardenal, bisbe de Cartagena (1847-61) i arquebisbe de València (1861-76).

Féu palesa la seva posició contra les idees liberals a través dels seus escrits pastorals, s’oposà a la constitució democràtica espanyola del 1869 i polaritzà les protestes de l’episcopat contra la Constitució del 1876, que introduïa la llibertat de cultes.

Assistí al Concili Vaticà I i Pius IX el creà cardenal el 1873.

Serra -varis bio-

Deixa un comentari

Bernabeu Serra  (Catalunya, segle XVI)  Jurista. Fou oïdor de l’Audiència de Barcelona. Publicà l’obra Anotaciones decisivae et quae in curiis generalibus Cathaloniae inter Bracchi quandoque sanitari solent (1563).

Bernat Serra  (Catalunya, segle XV)  Escriptor. N’és coneguda una sola poesia, que recorda la manera de Jordi de Sant Jordi.

Francesc Serra  (Catalunya, segle XVII – segle XVIII)  Escriptor. És autor d’una de les escasses obres teatrals catalanes de l’època: Lo primer plor de l’auba.

Gonçal Serra  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. El 1323 anà a lluitar a Sardenya, amb l’expedició que dirigí l’infant Alfons per sotmetre l’illa a l’obediència de Jaume II el Just.

Guillem Serra  (Illes Balears, segle XVIII – 1754)  Eclesiàstic. Tingué gran fama com a teòleg.

Jaume Serra  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. El 1323 anà a l’expedició per sotmetre Sardenya, a les ordres de l’infant Alfons, el futur rei Benigne.

Jaume Serra  (Alzira o Algemesí, Ribera Alta, segle XV – Roma, Itàlia, 1517)  Cardenal. Fou arquebisbe d’Oristany (Sardenya). Residí molts anys a Roma. N’ha restat un epistolari notable en valors literaris.

Joan de Serra  (Sardenya, Itàlia, segle XIV – segle XV)  Cavaller. Serví a Sardenya amb Martí I el Jove. Aquest li confià missions diplomàtiques. Amb Hug de Rosanes anà a diversos llocs de l’illa, pel maig de 1409, prometent l’indult a tots els rebels que abandonessin la causa del vescomte de Narbona, cap de la revolta en curs.

Josep Serra  (Catalunya, segle XIX)  Moblista. Fou un dels més notables del seu temps. Obtingué una medalla de primera classe a Londres, el 1862.

Ramon Serra  (Catalunya, segle XIII)  Comanador de l’orde del Temple a Montsó, durant la primera meitat del regnat de Jaume I el Conqueridor. El seu nebot Ramon Serra fou el comanador de l’orde a Mallorca, illa acabada de conquerir.

Tomàs Serra  (Borriana, Plana Baixa, segle XVIII – 1755)  Escriptor i eclesiàstic. Era doctor en dret i en teologia. És autor d’un acte sacramental i una comèdia de caràcter religiós, així com d’una Loa para la villa de Onda i diverses poesies.

Enrique i Tarancón, Vicent

Deixa un comentari

(Borriana, Plana Baixa, 14 maig 1907 – València, 28 novembre 1994)

Cardenal. Féu els estudis eclesiàstics a Tortosa i es doctorà en teologia a València. El 1929 fou ordenat sacerdot i fins al 1938, que fou nomenat rector de Vinaròs, treballà per a l’Acció Catòlica.

Bisbe de Solsona (1945-64), arquebisbe d’Oviedo (1964-69), de Toledo (1969-71), moment en què fou nomenat cardenal, i de Madrid (1972-82). Des del 1971 al 1981 fou president de la Conferència Episcopal Espanyola.

Tingué un paper destacat en la transició del règim franquista a la monarquia parlamentària i fonamentà les bases d’unes relacions de separació i cooperació entre Espanya i l’Estat no confessional postfranquista.

Fou membre de la Real Academia Española (1970) i deixà una abundant producció literària.

Cerdà i Lloscos, Antoni

Deixa un comentari

(Santa Margalida, Mallorca, vers 1390 – Roma, Itàlia, 1459)

Prelat trinitari. Reformà les constitucions del seu orde i en fou visitador, comissari i procurador general.

Fou també bisbe de Lleida (1449-59), cardenal (1449), inquisidor suprem, diputat per la Congregació de Regulars i canonge de la seu de Mallorca.

Escriví l’obra De educatione principum.

Bonifaci VIII

6 Respostes

(Anagni, Itàlia, 1220 – Roma, Itàlia, 11 octubre 1303)

(Benedetto Gaetani)  Papa (1294-1303). Procurà d’aïllar la branca catalano-siciliana en el tractat d’Anagni.

D’altra banda, concedí a Jaume II de Catalunya la investidura de Còrsega i Sardenya (1297) i l’animà a la lluita contra Frederic II de Sicília.

La intenció de Bonifaci VIII de convertir Jaume en el capdavanter dels güelfs (butlla Redemptor mundi, del 1297, on el nomenava gonfanoner i almirall de la Santa Seu) fracassà quan aquest optà per no dur endavant la lluita armada contra el seu germà (1297).

Bernat d’Albí

Deixa un comentari

(Saverdun, País de Foix, segle XIV – França, 1350)

Cardenal. Era d’ascendència catalana. Representà el papa Benet XII en la cerimònia de la translació del cos de santa Eulàlia a Barcelona el 1339, on féu amistat amb el rei Pere III el Cerimoniós.

El 1343 fou enviat a la cort catalana, a fi d’evitar que el rei de Mallorca fos desposseït del seu regne, però només aconseguí que fos signada una curta treva.