(Camprodon, Ripollès, segle XIX – Barcelona, 1914)
Pedagog i eclesiàstic. Després d’ensenyar molts anys al col·legi mataroní de Valldemia, fundà a Barcelona el col·legi Balmes.
En col·laboració amb el farmacèutic Morer publicà, el 1879, una Història de Camprodon.
Antic municipi, al centre de la vall de Camprodon, agregat el 1965 a l’actual, a la vall mitjana del Ritort, envoltant gairebé l’antic terme de Camprodon. El sector nord, on hi ha el veïnat de Freixenet de Dalt, s’allargassa fins a la collada de Fembra Morta.
El Ter divideix la part meridional de l’antic terme en dos sectors: a l’oest, el format pels vessants meridionals de la serra Cavallera, on hi ha el poble de Cavallera, i a l’est, el format pels vessants meridionals de la muntanya de Sant Antoni, coronada pel santuari de Sant Antoni de Camprodon, on hi ha el llogaret i antic castell de Creixenturri, el poble de Bolòs i la masia i església del Sitjar.
Dins l’antic terme hi havia, a més, les masies i els antics termes de Llandrius, de Rials i de Puigdefrancor. El sector originari del municipi era format per algunes masies com la de Freixenet, totes a la vall del Ritort.
Llevat de la colònia Estevenell, vora el Ter, tot l’antic terme és de caràcter rural: bosc, pasturatges (destinats a bestiar oví i boví) i prats regats.
(Camprodon, Ripollès, 31 agost 1899 – Buenos Aires, Argentina, 1990)
Metge. Doctor en medicina i farmàcia. Germà de Josep.
Professor a les universitats de Barcelona i Sevilla (1934) i del Litoral (Argentina) i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Presidí la Societat de Metges Històlegs de Catalunya.
Fundà i dirigí la “Revista Médica”. Ha publicat Reumatismo cardiovascular (1933), Psicobiología general de los instintos (1944), Psicobiología del lenguaje (1940), Psicología de la percepción visual (1981) i Manual de hidrología médica argentina (1985), entre molts d’altres.
(o Greixenturri) Llogaret, fins al 1965 pertanyia al terme de Freixenet de Camprodon, a l’esquerra del Ter, aigua avall de la vila; comprèn un petit sector de capçalera de la vall del Bac, tributària del Fluvià.
Antiga parròquia (Sant Cristòfol), esmentada ja el 930, entrà en decadència després dels terratrèmols de 1427-28 i esdevingué sufragània de Camprodon el 1507.
L’antic castell de Creixenturri, arruïnat, fou donat el 1245 a Albert Sant-romà, el qual el reféu; passà per compra als Puigpardines, per matrimoni als Cruïlles (segle XIV) i, finalment, als abats de Sant Joan de les Abadesses.
Destruït el castell el 1554 per ordre del lloctinent en la seva política de repressió de les bandositats de nyerros i cadells, la imatge romànica de la Mare de Déu del Fort venerada a la capella del castell fou traslladada el 1557 a la parròquia, la qual esdevingué, ja al segle XVIII, santuari del Remei, molt reformat al segle XIX.
(Barcelona, 4 agost 1823 – Girona, 29 desembre 1876)
Escriptor i crític. Fou catedràtic de retòrica i poètica a Madrid i més tard passà a la Universitat de Barcelona.
Amb el pseudònim Garibay col·laborà a “El Genio” i “El Ángel Exterminador” (1844-45) i, a partir del 1854, al “Diario de Barcelona”.
Va deixar publicades, entre altres, obres com Compendio de retórica y poética (1862), Modelos de poesías castellanas (1871) i Los refranes del Quijote, ordenados y glosados (1874).
El seu germà fou Narcís Coll i Vehí (Palamós, Baix Empordà, 1825 – Camprodon, Ripollès, 1851) Músic. És autor de la música de l’obra escènica El doctor burlado (1846), de Víctor Balaguer, i d’una memòria sobre moral mèdica (1849).
(Camprodon, Ripollès, 7 abril 1919 – Madrid, 17 gener 1993)
Director cinematogràfic. Es llicencià en psicologia a Miami. Fou crític teatral de “Destino”, a Barcelona, i guionista de diverses pel·lícules.
Ha dirigit els films La cárcel de cristal (1956), Distrito Quinto (1957, basada en l’obra teatral de Josep M. Espinàs És perillós fer-se esperar), Un vaso de whisky (1958), Los cuervos (1961), etc, sovint d’àmbit català.
Els seus darrers films tenen un caràcter més comercial. Des del 1966 ha treballat en televisió.
(Camprodon, Ripollès, 21 novembre 1879 – Olot, Garrotxa, 25 desembre 1964)
Escultor. Deixeble a Olot de Josep Bersa, i a Barcelona de l’Escola de Belles Arts.
A París fou ajudant d’A. Maillol, que fou el seu veritable mestre i influí en el seu estil fi i elegant, relacionat formalment amb el noucentisme.
Poble, a l’antic terme de Freixenet de Camprodon, en un replà al vessant meridional de la serra Cavallera, a la dreta del Ter, prop de l’antiga torre Cavallera.
L’església parroquial (Sant Miquel), romànica, és esmentada ja el 839; fou el límit oriental del bisbat d’Urgell i del comtat de Cerdanya.
Dins el seu terme hi ha la colònia Estevenell.
Abadia benedictina (Sant Pere de Camprodon). Fundada el 950 pel comte Guifré de Besalú, en obtenir del bisbe de Girona el domini de l’església, ja existent al principi del segle X. Gràcies a les nombroses donacions dels germans de Guifré, el patrimoni superà àmpliament la vall de Camprodon.
El 1078 el monestir fou unit al de Moissac, amb la qual cosa passà a dependre de Cluny (fins al 1461). Sotmès a diversos saqueigs per part dels francesos durant el segle XVII, fou destruït durant la guerra Gran (1793), encara que després subsistí fins a l’exclaustració del 1835.
De l’edifici monàstic, només en resta l’església romànica de planta de creu llatina (segle XII); la resta de dependències foren demolides el 1936.
Poble (700 m alt) i antic terme de Freixenet de Camprodon, a l’esquerra de la riera de Bolòs, capçalera de la riera de Salarsa, a la vall del Llierca.
L’església de Santa Maria, consagrada el 1050, conserva elements de la primitiva construcció, romànica; havia pertangut al monestir de Camprodon.
Dades dels Països Catalans 