Poble (700 m alt) i antic terme de Freixenet de Camprodon, a l’esquerra de la riera de Bolòs, capçalera de la riera de Salarsa, a la vall del Llierca.
L’església de Santa Maria, consagrada el 1050, conserva elements de la primitiva construcció, romànica; havia pertangut al monestir de Camprodon.
(Camprodon, Ripollès, segle XIV – )
Jurisdicció feudal, centrada en el lloc de Bestracà, concedida el 1365 per Pere III el Cerimoniós al seu conseller Pere Blai, senyor d’Ultrera.
Passà als Barutell, senyors d’Oix, als Dusai, marquesos de Monistrol d’Anoia, i als Escrivà de Romaní, barons de Beniparrell.
(pop: Mestracà) Poble, situat en un coster, al vessant meridional de l’espadada serra de Bestracà, la qual separa les conques dels rius de Beget i d’Oix fins a llur confluència; culmina al puig de Bestracà (1.044 m alt), al cim del qual hi ha les ruïnes de l’antic castell de Bestracà.
L’església romànica de Sant Andreu, esmentada ja el 983, és prop del coll de Bestracà (804 m alt), per on passa el camí d’Oix a Beget.
Poble (541 m alt) i antic municipi, incorporat el 1969 a l’actual.
Situat a la capçalera del riu de Beget, subafluent del Fluvià, als vessants de la serra de Bestracà, al límit amb el Vallespir. Economia rural i turística.
Té l’església romànica (segles X-XIII) dedicada a sant Cristòfol, molt interessant, on es conserva la Majestat de Beget de fusta policroma, molt notable, del segle XII i una Mare de Déu gòtica d’alabastre. Retaule gòtic també d’alabastre.
Dins l’antic terme hi havia els pobles de Rocabruna, Bestracà i Salarsa.
(Girona ?, vers 1300 – Camprodon, Ripollès, 8 agost 1372)
Teòleg escolàstic. Estudià a París (1347?), on residí molt de temps dedicat a l’ensenyament de la teologia (1357-65).
De tornada a Catalunya, ingressà a l’orde del Carmel al convent de Peralada (Alt Empordà), fou procurador de l’orde (1366) i més tard provincial (1369 i 1373).
Obres seves són els tractats Comentaria in quator libros Sententiarum (1364-65), De lucta militantis Ecclesiae at Antichristi ipsam impugnantis (dedicada al papa Gregori XI) i Repertorium predicantium, magnum et insigne opus.
Nominalista, atacà amb escepticisme la possibilitat de la certesa metafísica i propugnà la concepció immaculada de Maria.
Fou anomenat Doctor sublim.
(Camprodon, Ripollès, 11 abril 1886 – Barcelona, 29 maig 1969)
Pedagog i historiador. Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret i de Pompeu Fabra. Posteriorment, completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909. Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. L’any 1910 fundà a Terrassa l’Escola Vallparadís, on aplicà alguns dels postulats de l’Escola Nova.
Prat de la Riba l’incorporà al Consell d’Investigació Pedagògica, del qual fou secretari des del 1916, en convertir-se en Consell de Pedagogia. Dirigí les Escoles d’Estiu en els períodes 1915-23 i 1930-36. El 1924 fundà, conjuntament amb els pares i professors de l’Escola Montessori, de la diputació, l’Escola Blanquerna, les experiències de la qual publicà a Mesura objectiva del treball escolar (1928), on ja feia referència a Piaget.
Publicà, també, algunes obres sobre didàctica i llenguatge: Lliçons de llenguatge (1931) i La hipotètica revolta d’uns mestres hipotètics (1964); cal assenyalar, a més, Activitat i llibertat en l’educació, curset que impartí a l’Escola d’Estiu del 1930. Creà el “Butlletí dels Mestres”, que durant molts anys es repartí gratuïtament a tots els mestres catalans. Pel juliol de 1936 es retirà momentàniament de la vida activa.
El 1943 tornà de l’exili i començà a treballar sobre la història de les nostres institucions, i escriví Institucions de cultura i moviment científic, artístic i literari de Catalunya de 1900 a 1936, obra monumental que representa una font de primera mà per estudiar el nostre passat escolar recent, i que fou publicada el 1979.
(Camprodon, Ripollès, 19 març 1903 – Washington DC, EUA, 24 maig 1996)
Botànic. Fou professor de botànica a la Universitat de Barcelona (1924-30), i catedràtic de botànica descriptiva a la Facultat de Farmàcia de Madrid, i director del Jardí Botànic de la mateixa ciutat.
El 1939 s’exilià i fou professor de l’Institut Botànic de Bogotà i director de l’Escuela Superior de Agricultura Tropical. Fou conservador del Field Museum of Natural History de Chicago. Posteriorment treballà al departament de Botànica de la Smithsonian Institution de Washington.
Entre les seves obres cal destacar: Vegetación y flora del macizo de Magina (1928), Prima flora colombiana I-II (1957-58) i Nota a la flora de Colombia (1934).
Des del 1954 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
Municipi del Ripollès (Catalunya): 103,38 km2, 947 m alt, 2.221 hab (2016)
Situat al centre de la vall de Camprodon, on conflueixen el Ter i el Ritort. Boscos de pins, roures i faigs.
Amb l’agregació el 1965 de l’antic terme de Freixenet i el 1969 del de Beget, el municipi, fins aleshores reduït pràcticament a la vila, ha incrementat notablement la seva extensió i ha incorporat a la seva economia les activitats agrícoles (cultius de patates, cereals i llegums) i ramaderes (bestiar boví, porcí i aviram) pròpies dels termes agregats. El principal recurs econòmic del municipi, però, és encara la indústria (tèxtil, alimentària, de la fusta, etc), complementada per l’estiueig i el turisme. Àrea comercial de Ripoll.
A la vila, que té l’origen en el monestir de Camprodon (romànic, segle XII), monument històrico-artístic, destaquen també l’església parroquial de Santa Maria, edifici gòtic del segle XIV; el Pont Nou sobre el Ter; el monestir de Sant Nicolau de Camprodon; la casa de la vila, amb façana renaixentista.
El 1196 Pere I el Catòlic autoritzà la construcció del castell de Camprodon, cap de la vegueria de Camprodon.
Apart de Freixenet i a Beget hi ha, a més, esglésies i santuaris també de gran interès històrico-artístic.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Camprodon, Ripollès, 29 maig 1860 – Cambo, Lapurdi, França, 18 maig 1909)
Músic i compositor. Des que era jove fou, a París, deixeble de Marmontel i efectuà llargues sortides per Europa i Amèrica. Després prosseguí els seus estudis a Leipzig i Brussel·les i rebé els consells de Liszt. Durant aquesta època escriví un nombre considerable de petites obres de caire romàntic. Després tornà a París, on continuà perfeccionant-se de mica en mica. A aquest període pertany la seva celebrada Rapsòdia espanyola.
L’any 1896, a Barcelona, compongué l’òpera còmica Pepita Jiménez. El 1899 estrenà a París el poema simfònic per a orquestra Catalònia. Seguiren diverses peces per a piano: Serenata espanyola, Granada i Sevilla, entre d’altres. La seva última producció fou Ibèria, que conté 12 peces, entre les quals destaquen: Corpus a Sevilla, Triana i Màlaga.
La música d’Albéniz s’inclou dins l’escola espanyola, equiparable a d’altres moviments semblants en diversos països europeus. S’hi troben elements post-romàntics (Liszt) i impressionistes.
Fou el pare de la pintora Laura Albéniz i Jordana.
Dades dels Països Catalans 