(Caldes de Montbui, Vallès Oriental)
Antic terme, actualment masia, al nord-est de la vila, esmentat ja el 993.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental)
Antic terme, actualment masia, al nord-est de la vila, esmentat ja el 993.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1916 – 3 agost 2009)
Escultor. Fou deixeble de Manuel Hugué, la seva obra escultòrica se centrà en la figura femenina.
És autor dels relleus murals del presbiteri de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers (1955-66) i del monument als bombers de Barcelona (1967).
Ha guanyat diversos premis.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1860 – Barcelona, 1922)
Periodista. Corresponsal de diaris anglesos i nord-americans, col·laborà molt a la premsa castellana de Barcelona i de Madrid.
Fou un tertulià assidu dels Quatre Gats.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental)
Mas, uns 4 km al nord-oest de la vila, dalt la carena del Montmajor, anomenat també massís del Farell.
(Caldes de Montbui / Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)
Pas de la carretera de Granollers a Caldes de Montbui, situat a la línia divisòria de les aigües de les rieres de Caldes i de Tenes.
(Barcelona, 14 octubre 1851 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 13 juny 1925)
Impressor i polític. Després d’estudiar enginyeria a Madrid, treballà a la impremta barcelonina Ramírez i Companyia, de la qual, ben aviat en fou soci, més tard en fou gerent i el 1889 la convertí en Henrich i Companyia.
A partir d’aquest mateix any, i amb l’adquisició d’una rotativa, començà a imprimir el diari “La Publicidad”. També hi instal·là tallers de fotogravat i d’heliografia. Com a editor publicà diverses obres en català.
Fou el primer president de la Federació de les Arts del Llibre, i presidí la Unió Sindical de les Indústries del Llibre de Barcelona.
Afiliat al partit liberal, fou diputat provincial, regidor i vice-president de la diputació de Barcelona. El 1893 fou també batlle de la ciutat.
(Barcelona, 21 juny 1930 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 28 abril 2023)
Col·leccionista i fotògraf. Ha format un arxiu fotogràfic important complementat per un ampli recull documental d’esglésies i ha creat l’Arxiu Gavín, amb documents procedents de la premsa sobre temes culturals catalans, i que des del 1993 és gestionat per la Generalitat de Catalunya.
Ha publicat, en col·laboració, Les esglésies romàniques de planta circular i triangular de Catalunya (1974), els fascicles Les comarques catalanes (des del 1972) i des del 1977 publica l’Inventari d’Esglésies de Catalunya, obra que consta de més de vint volums.
Membre de la Unió Excursionista de Catalunya i ha estat president de la societat Amics de l’Art Romànic.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 27 febrer 1921 – Barcelona, 11 juliol 1999)
Enginyer de camins i empresari. Executiu del Banco Urquijo a Catalunya, presidí i dirigí un gran nombre d’empreses de projecció pública (Hidroelèctrica de Catalunya, Maquinista Terrestre y Marítima, Hispano-Francesa de Energía Nuclear, Catalana de Gas), les quals sotmeté a un important procés de modernització.
Promotor de la introducció de l’energia nuclear (central de Vandellòs) i del gas natural, fou president del holding Gas Natural (1992-97).
Fou una figura capdavantera en l’evolució industrial de Catalunya des de la dècada 1940-50.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 28 juny 1842 – 26 setembre 1899)
Compositor i escriptor. Col·laborà amb Josep Anselm Clavé en l’organització de diferents cors populars i fundà l’Euterpe Caldense.
Compongué obres de música religiosa (Passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist), corals (Los segadors, Los llenyaters) i sarsueles (La mar vella, El maldito).
Publicà articles de crítica musical a “El Diluvio” i al “Diario de Barcelona”, els volums de poesia Flors boscanes (1878) i Primavera (1880), i una Guía cicerona del viajero o bañista en Caldas de Montbuy (1873).
Fou el pare del poeta Ramon Cuspinera i Vendrell (Barcelona, 1888 – 1917).
(Caldes de Montbui, Vallès Occidental, 1842)
Obra filosòfica, en castellà, de Jaume Balmes. Partint d’un escolasticisme eclèctic i influït per la filosofia del sentit comú de C. Buffier i l’escola escocesa, la tesi final de l’obra és una crítica de l’idealisme de la filosofia romàntica.