(Berga, Berguedà, 23 març 1760 – Barcelona, 28 setembre 1821)
Predicador i escriptor franciscà.
Resten inèdites les seves obres: Argumenta omnia annalium minorum sancti Francisci, an, 1798; El Cándido, o sea diálogos filosóficos, en vuit volums (sota el pseudònim de Buenaventura Antonio Anibaly).
(Catalunya, 1426 – Berga, Berguedà, 1464)
Polític. Fou veguer de Girona.
Durant la guerra entre Joan II i la Generalitat prengué les armes a favor del rei. Aquest el nomenà capità general d’Osona. S’oposà al partit que hi formaven els Cruïlles i els Malla.
Morí en combat, i fou succeït a la capitania pel seu fill:
Salvador d’Altarriba (Catalunya, segle XV) Militar. Succeí el seu pare a la governació d’Osona. Poc després, en 1465, caigué presoner, a Manlleu, de les forces catalanes oposades a Joan II el Sense Fe. El seu germà fou:
Llorenç d’Altarriba (Catalunya, segle XV) Militar. Combaté també a favor de Joan II el Sense Fe. Caigué presoner de les tropes de la Generalitat, que el dugueren a Barcelona (1470). A la fi de la guerra fou ennoblit pel rei. Igual que el seu pare, s’oposà a Vic als interessos de les poderoses famílies Cruïlles i Malla. En una revolta originada per aquestes discòrdies tracta sense èxit d’emparar-se de Vic amb l’ajut de tropes castellanes (1475).
(Berga ?, Berguedà, segle XIV – Catalunya, vers 1378)
Escultor. Documentat entre el 1341 i el 1377. Tingué residència a Barcelona i treballà, per encàrrec de Pere III de Catalunya, primerament en l’obra d’unes imatges a Perpinyà (1345), i després, mentre visqué, en les sepultures reials de Poblet, juntament amb el mestre Aloi de Montbrai.
És un dels grans creadors dels retaules de pedra, entre els quals el més antic és el de la Mare de Déu de l’església de Cornellà de Conflent (1345). A Girona es conserven dues obres molt importants que li són atribuïdes: el Sant Carlemany (en realitat retrat d’un sobirà català, possiblement Pere III) en alabastre (Museu de la Catedral de Girona), i el Crist jacent de l’església de Sant Feliu (una de les primeres i importants manifestacions d’estudi anatòmic).
Casat amb Francesca, filla del pintor Ferrer Bassa (1345), col·laborà, sembla, amb aquest en la pintura d’un retaule (1352) per a la capella de la reina Elionor de Sicília de l’església del Palau Reial Major de Barcelona.
Treballà també a Lleida (retaule de Santa Úrsula, a l’església de Sant Llorenç) i a Tarragona, on des del 1375 va esculpir les monumentals figures dels apòstols que hi ha a la façana de la seu. Altres obres que li han estat atribuïdes són l’estàtua de sant Antoni Abat, de la Figuera (Priorat), al Museu d’Art de Catalunya; i, amb menys certesa, els sepulcres d’Entença i de Lloria al Puig de Santa Maria (Horta).
Representant destacat de l’escola catalana d’escultura gòtica, sabé donar dolcesa a les imatges femenines i vigoria a les masculines, dotades aquestes de barbes abundoses i actituds baronívoles, avesat com estava a la representació convencional de personatges reials. En els relleus fou minuciosament narratiu, i en les figures complementàries, bon animalista.
(Barcelona, 8 febrer 1920 – Berga, Berguedà, 18 març 2016)
Eclesiàstic i escriptor. Fou professor del seminari de Solsona i vicari episcopal en aquesta diòcesi. Va ser capellà de Santa Maria de Queralt (Berga) fins al 1993.
Com a escriptor ha treballat sobre la vida i l’obra de diversos personatges. Col·laborà a “Serra d’Or” i i dirigí la Col·lecció Blanquerna d’Edicions 62 i col·laborà regularment al diari “Avui”.
Ha publicat Francesca (1967), Pregàries al vent (1978, recull dels seus articles), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1982), Sant Francesc (1982), Vent sense paraules (1982), Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra (1982), Mossèn Tronxo (1990), Homenatge a Queralt (1993), Retrat d’una vida (1993), entre d’altres.
Dades dels Països Catalans 