(Sidamon, Pla d’Urgell, 1913 – Washington DC, EUA 1987)
Monjo benedictí de Montserrat. Doctor en teologia, llicenciat en Sagrada Escriptura i professor de llengua copta, des de l’any 1962, a la Universitat Catòlica de Washington (EUA).
És autor de treballs d’investigació remarcables sobre qüestions d’història. És també un dels traductors del Nou Testament per a l’anomenada Bíblia de Montserrat.
Fou director del Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat.
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, segle IX – segle XIX)
Antic monestir benedictí (Sant Genís de Bellera), actualment desaparegut, situat vora el Flamicell, prop de la borda de Sant Genís, del municipi de Senterada.
Fou fundat al principi del segle IX (el 840 el regia l’abat Vulgarà i tenia dotze monjos) i era dedicat a sant Genís, sant Adrià i sant Esteve. Era del comte Sunyer de Pallars, el qual l’any 936 el cedí a la seu d’Urgell, que el confià al monestir de Gerri de la Sal.
L’any 1053 havia decaigut totalment i els comtes de Pallars el vengueren a un particular. Fou restaurat en qualitat de priorat canonical a la fi del segle XI i fou confiat a Lavaix; Gerri en protestà, però sense èxit.
L’any 1273 era regit per un prior i tenia vuit canonges. Al segle següent era una simple possessió de Lavaix, i continuà essent-ho fins al segle XIX.
Monestir benedictí (Sant Esteve de Banyoles). Fundat al començament del segle IX per l’abat Bonit.
Al llarg de l’Edat Mitjana, les possessions del monestir anaren creixent, i també la seva influència social i cultural: des del segle XI tingué una escola monacal, i el 1446 s’hi fundà un estudi general benedictí. La comunitat subsistí fins al 1835 (desamortització espanyola de Mendizábal).
Destruït parcialment pels terratrèmols del 1427 i 1428, les tropes franceses n’arruïnaren (1655) tota l’obra romànica.
L’edifici actual, d’estil neoclàssic, conserva la portalada gòtica i el retaule, també gòtic, de l’altar major, de Joan Antigó.
(Banyeres del Penedès, Baix Penedès)
Priorat benedictí (Santa Maria de Banyeres), dependent del monestir de Ripoll.
Es conserva l’església romànica, de dues naus, coneguda encara pel Priorat i situada prop del cementiri de la població; és esmentada ja com a priorat l’any 1280.
La dependència de Ripoll es troba documentada entre els anys 1318 i 1352. Depenia d’aquest priorat el lloc de Salomó (Tarragonès).
L’any 1592 els seus béns foren units al col·legi de benets de Lleida i després al de Sant Pau del Camp, de la Congregació Claustral Benedictina; aleshores ja feia anys que no tenia comunitat i només un prior titular.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Antic monestir benedictí (Sant Fruitós de Balestui), situat a Balestui, actualment desaparegut. Era prop del camí de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí.
Sembla que és la cel·la de Sant Fruitós que el bisbe Possedoni d’Urgell uní al monestir de Senterada entre els anys 814 i 823.
Al segle X era un priorat de l’abadia de Gerri; més tard (1125) consta encara com a possessió d’aquest monestir, però sense comunitat.
(Guardiola de Berguedà, Berguedà)
Antiga abadia benedictina (Sant Llorenç prop Baga).
Fundada abans del 898, gaudí d’una relativa prosperitat als segles X-XI. L’any 1592 s’incorporà a Sant Pau del Camp de Barcelona.
Es conserva part de l’església, d’estil romànic, restaurada.
(la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà)
Antic monestir benedictí de l’antic municipi d’Unarre, situat al centre de la vall d’Àneu, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, dins la parròquia d’Escalarre. Al seu voltant hi ha un caseriu anomenat Santa Maria d’Àneu.
És esmentat ja el 839 a l’acte de consagració de la catedral d’Urgell com a lloc de Santa Maria, abans de Santa Deodata, centre de les parròquies i aglutinador religiós de la vall d’Áneu, origen del deganat d’Àneu (després arxiprestat d’Àneu).
Sembla que als seus orígens fou un monestir visigòtic dedicat a Santa Deodata. Al final del segle X era dedicat a Sant Pere (Sant Pere d’Àneu). L’any 1064 el comte Artau I Miró de Pallars el cedí juntament amb els monestirs de Sant Pere del Burgal i de Sant Pere de les Maleses al comte Ramon V de Pallars Jussà; a canvi del monestir de Lavaix i d’altres béns.
S’extingí molt aviat com a monestir benedictí, el segle XII. Després pertangué als canonges agustins, però la comunitat abandonà l’antic monestir abans de les lleis desamortitzadores del segle XIX.
La seva església, primer de tres naus (d’un nau des del segle XVI), fou refeta al segle XI i dedicada a Santa Maria d’Àneu.
Procedeix d’aquesta església una rica decoració absidal conservada al Museu d’Art de Catalunya.
Actualment és un santuari dedicat a la Mare de Déu d’Àneu.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, 1646)
Frare benedictí. En 1644 era abat del monestir de Sant Pere de Galligants.
Havent estat elegit Diputat Eclesiàstic el 22 de juliol de 1644, fou, com a tal, president de la Generalitat, en moments ben difícils de la guerra de Separació. Irritat contra les arbitrarietats dels aliats francesos, protestà repetidament.
Acusat de prendre part en una conspiració, fou empresonat, amb gran escàndol, el 18 de març de 1646, per ordre del virrei francès.
(Monistrol de Montserrat, Bages)
Monestir i santuari benedictí (Santa Maria de Montserrat) (720 m alt). Situat al massís de Montserrat, al límit amb el municipi de Collbató. S’hi ha establert de fa segles una hostatgeria important i, modernament, els serveis turístics necessaris per al santuari més important de Catalunya, que ha arribat a atraure, alguns anys, més d’un milió de visitants.
Documentalment consta que des dels volts de l’any 880 existia a la muntanya una capella dedicada a la Verge, donada per Guifre el Pilós al monestir de Ripoll; la capella fou probablement bastida als temps visigòtics. Sembla que entre els anys 1011 i 1018, un monjo de Ripoll, Joan, passà a regir el cenobi de Santa Cecília de Montserrat, supeditat a Ripoll.
Santa Cecília s’oposà a l’intent de fusió i aconseguí la delimitació de propietats; aleshores l’abat Oliba de Ripoll es decidí a fer la fundació del veritable monestir de Santa Maria, vers l’any 1025, car el 1027 ja és mencionat el cenobi. En els primers temps, Montserrat i Ripoll tenien un sol superior, l’abat de Ripoll, però des del 1082 existeixen ja escriptures signades pels priors de Montserrat, si bé nomenats amb filiació directa de Ripoll.
Durant els segles XII i XIII el monestir de Montserrat cresqué ràpidament i començaren els intents d’emancipació de la tutela del monestir de Ripoll. Fou també durant el segle XIII quan començaren els pelegrinatges a Montserrat, i el monestir adquirí, a partir d’aquella època i d’una forma successiva, nombrosos privilegis, concedits pels papes, pels arquebisbes de Tarragona i per Jaume I (1271) i els seus successors. També abundaren en aquells anys les donacions de terres, masos i fins d’algunes petites esglésies i castells. La importància creixent del monestir de Montserrat, determinà la decisió dels monjos d’independitzar-se de Ripoll; això originà una sèrie de disputes que provocaren l’arbitratge d’un dels concilis celebrats a Tarragona a la darreria del segle XIII.
Si bé durant el segle XIV l’arquebisbe de Tarragona es dirigí, a instàncies de l’abat de Ripoll, al papa Joan XXII i al rei Jaume II per tal de relligar la dependència de Montserrat a Ripoll, al començament del segle XV s’assolí la completa independència (10 març 1410), en erigir Benet XIII (el papa Luna) el monestir de Montserrat en abadia independent, que confirmaren els papes Martí V i Eugeni IV. Un intent de reforma monàstica, adaptada al model imperant a Itàlia i propugnada pel papa Eugeni IV amb la vinguda de sis monjos de Montecassino, fracassà i provocà un període de franca decadència.
Al final del segle XV, per disposició del rei Ferran el Catòlic, passà a dependre del monestir de Sant Benet el Reial, de Valladolid, i perdé la dignitat abacial, la qual li fou retornada cinc anys després pel papa Alexandre VI, en temps del gran abat Garsias de Cisneros, que s’oposà al general de Sant Benet el Reial. L’abat Garriga col·locà i beneí la primera pedra de l’església actual, el 1560, que no fou consagrada fins al 1592. Durant aquest temps Montserrat s’annexà, entre altres, l’abadia de Santa Cecília.
L’any 1641, amb motiu de la insurrecció de Catalunya contra Felip IV, hagueren d’abandonar el monestir tots els monjos castellans, entre els quals l’abat. Durant la guerra de Successió tornaren a ésser desterrats els castellans, com a partidaris que eren de Felip V. Durant la guerra del Francès, el monestir, pres per Suchet, fou cremat l’any 1811, i l’any següent fou volat per ordre del general Mathieu. Novament hagueren d’abandonar-lo els monjos durant la guerra dels Set Anys, i el 1835, en ocasió de la crema dels convents.
Si bé el 1844 fou obert el santuari amb la nova entronització de la Verge per l’abat Blanch, la data inicial de la reconstrucció definitiva és la del 1862, en temps de l’abat Miquel Muntadas. El 1881 tingué lloc la coronació de la Mare de Déu de Montserrat i la seva proclamació com a patrona de Catalunya, per concessió de Lleó XIII. Durant el segle XX ha estat reconstruït el monestir i el palau de la Verge, ha estat refeta la biblioteca i s’han editat la famosa Bíblia i nombroses revistes i llibres. A mitjan 1936 tingué lloc una nova dispersió de la comunitat, i després de la guerra civil recomençà la vida monàstica.
El 1946 en fou nomenat abat Aureli M. Escarré, que prosseguí activament la tasca de reconstrucció espiritual i cultural del monestir, convertit a més, a partir d’aleshores, en un centre de manifestacions catalanistes i antifranquistes. L’abat Escarré hagué d’exiliar-se després d’unes dures crítiques a la dictadura espanyola el 1966. fou substituït per Cassià Just i aquest, al seu torn, per S. Bardolet (1989).
ART: La primitiva imatge de la Verge, venerada a l’antiga ermita de Santa Maria fou renovada al traspàs del segle XI al XII.
L’església, d’estil romànic, fou ampliada i restaurada l’any 1537 segons línies gòtiques. Del claustre gòtic, construït sota l’impuls del seu abat comendatari Julià della Rovere, el futur papa Juli II, pels arquitectes Jaume Alfons i Pere Baset, només se’n conserva una ala.
L’església actual data de la segona meitat del segle XVI –fou consagrada el 1592- i consta d’una sola nau i de 12 capelles laterals. El cambril de la Verge, d’estil neoromànic, fou construït l’any 1878 per Francesc de P. del Villar, i decorat amb vidrieres policromes, marbres i frescos de J. Llimona, a la volta; el 1947 es féu l’ofrena d’un nou tron a la Verge.
Dos importants sepulcres renaixentistes es conserven a Montserrat: el de Bernat de Vilamarí, amb imatge jacent del difunt, a l’estil del de Merliano da Nola, a Bellpuig, i el de Joan d’Aragó, amb la imatge del difunt agenollat i amb actitud orant sobre un sepulcre sostingut per atlants i cobert, el conjunt, per un baldaquí circular recolzat en columnes. Amb motiu de les reformes arquitectòniques esmentades treballaren a Montserrat pintors com Pere Serafí i, sobretot, el portuguès Benito Sanxes Galindo, que decorà el refectori, però totes aquestes obres s’han perdut.
Del segon quart del segle XVII cal fer esment d’una escola pictòrica, a la qual Joan Ricci donà l’impuls més important. Gaudí també va fer alguna obra complementària a la Santa Muntanya, i han estat molts els artistes catalans que han col·laborat en la seva ornamentació. El museu del monestir és, així mateix, de gran interès, especialment la seva col·lecció de pintures.
Enllaç web: Abadia de Montserrat
(Moià, Moianès, 18 desembre 1908 – Montserrat, Bages, 6 octubre 2005)
Liturgista, ecumenista i historiador. Nom de religió d’Estanislau Franquesa. Alumne dels escolapis, prengué l’hàbit a Montserrat el 1925, on professà (1930) i s’ordenà prevere (1932). Acabà els estudis a Beuron (Alemanya), i en retornar inicià la publicació, en fascícles, del Missal del Poble, interromput per la guerra civil, durant la qual perfeccionà els estudis a Maria Loach (Alemanya) i féu de professor al seminari de Vitòria.
Ocupà càrrecs de responsabilitat al monestir, i com a sagristà major prengué part en l’organització de les festes d’entronització de la imatge de la Mare de Déu (1947). Director del Scriptorium Liturgicum (1943), membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics i membre de la Junta Nacional de Pastoral Litúrgica.
Durant el concili Vaticà II fou consultor de l’episcopat espanyol i, posteriorment, del Consilium de Litúrgia i de la Congregació del Culte Diví. D’ençà del 1971 i fins al 1983, fou superior de la comunitat benedictina annexa a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). La seva abundant producció bibliogràfica té com a temes: Montserrat, el ritual català, la litúrgia hispànica i l’ecumenisme.
Dades dels Països Catalans 